L'aniversari

Horabaixa post el sol, un infant desperta embadocant la mare amb estrofes embarbussades i la mirada oberta al futur amb una innocuïtat isòsceles. La mare mira el rellotge, un nimbus travessa el pensament, fosc i carregat, ple de minúscul glaç pendent de caure per ocultar el desassossec del moment. El temps calla però desplega un llenguatge silent, paralipsi evident; i el dolor penetra i emergeix pit enfora, cor endins. La cançó de la mare endormisca el nadó innocent. L’hora no perdona, la sageta tampoc no menteix. L’orquídia resplendent amb lacònica nota d’un estim sincer: amor minimalista quinze anys després d’una primera flor, un catorze de febrer; ara tot roman sobre la taula, el sopar espera, l’estimada també. Truquen a la porta, el missatger no és un, sinó tres. El que portava uniforme deixa anar un alè. La mare plora, el nen juga absent, al pare no el coneixerà, no hi tindrà temps. Una bala a boca de canó, precisa, a l’ansa del coll, l’ha dreçat l’existència, segant-ne projectes, esborrant il·lusió, anihilant tota esperança; baratant-ne un vou veri vou per una existència trencada. Mai no va voler marxar, sempre mantingué la porta oberta, exposat a la irracionalitat dels que practiquen el bescanvi d’idees per l’assassina i inutil violència.

(A l’amic, víctima, desaparegut ara fa deu anys)

J. M. Vidal-Illanes