Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'un despertar estèril
La tele encesa escup imatges mentre dorms al sofà amb el diari obert entre les cames. Les lletres al diari no descriuen res ara que els teus ulls romanen tancats. Algú entra a la sala i et mira a distància. Ell (o ella) canvia el pes a la cama dreta i manté un equilibri immòbil de pensaments que mai arribaràs a desxifrar. El temps s'atura però el fluix so de l'aparell de televisió impedeix que el silenci acompanyi la quietud de l'escena. Qui ha entrat a la sala mira el rellotge de paret i mou el cap. Torna a canviar el pes de costat, ara a la cama esquerra, i lentament inicia un trajecte vacil·lant cap a tu. De cop s'atura, es gira, canvia d'objectiu amb més i més pensaments indesxifrables, i apaga el televisor. Ara sí, el silenci acompanya la penombra i se sent la teva respiració profunda.
-És tard -et diu una veu-, has d'anar a dormir al llit.
Sents uns cops lleus a l'espatlla.
Obres un ull amb dificultat i veus una cara que et mira amb un interrogant a l'expressió.
-Estava somiant -dius.
-Què somiaves? -et respon ell (o ella).
-Que algú entrava a la sala i em despertava dient-me que era tard: hora d'anar a dormir.
Ella (o ell) et mira amb un somriure.
-No ho entenc -dius-. Si ja dormia i somiava: perquè m'he de despertar per tornar-me a dormir?
J. M. Vidal-Illanes (c) 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada