Crònica d’una estudiant i una mirada al futur

by J. M. Vidal-Illanes

Brandies un llibre amb els ulls ben oberts i creixies en principis i en ideals. Mirares per primer cop un noi que et feia estremir quan ell et tornava l’esguard; i la poesia et regalà explicacions insospitades durant llargues hores de solitud i timidesa. Eres molt jove i per això no pensaves en un futur llunyà, només en el demà o el demà passat. Però l’avui t’obligava a rossegar una sèrie de llosses que no havies triat i que et despertaven disconformitat. Alguna cosa no encaixava, algunes peces del complex puzle de la vida que et tocava lidiar no falcaven i moltes d’altres les voldries canviar. ¿Això era tot? ¿Viure al capdavall d’una pinya esclafada pel pes d’enemics invisibles?

Amb els teus col·legues començares a parlar, a discutir, a entendre els mecanismes, a sentir-te viva. I seguires creixent, alimentada per l’entusiasme d’un corriol de solucions que havien de conduir a millorar les coses. El passat ocultava davall les estores una muntanya de fracassos que havien deformat l’orografia de la història recent, i tu i molts d’altres no us conformàveu. Ni tan sols la indignació suposava un estímul prou encoratjador: calia donar una volta més a tot, fugir de la resignació que succeïa a la sensació de derrota, a la percepció de que res no anava a canviar; a mirar més enllà que els vostres vells a qui atribuíeu part de responsabilitat sobre l’estat de la qüestió.

I escoltaves Troy Von Balthazar, i llegies L’art d’estimar d’Erich Fromm. Eres una mica diferent tot i que t’esforçaves en ser “normal” i a evitar veure’t marginada. Malgrat el moment que vivies a casa, al teu voltant, et semblava que hi havia motius per saltar, per combatre el fred social amb imaginació.

Un dia el fred va entrar en les vostres vides a través d’unes aules abandonades per la degradació del sistema. Estudiaves i ho volies fer bé, però a algú li era completament indiferent la situació de l’educació que t’havia tocat viure, de la qualitat d’allò que rebíeu a l’institut. El voluntarisme d’uns professionals marginats no podien amb un enemic en forma de retallades econòmiques, d’acomiadaments, de pressió i d’amenaces. Un dia us embolicàreu en flassades i l’estúpid de torn digué que donàveu una mala imatge, però no va donar cap solució; res més lluny de la realitat: l’estupidesa es va aliar amb la tossudesa i no va quedar cap més solució que sortir al carrer a mostrar alguna cosa més que mantes per combatre el fred. Mentre tant banquers rescatats s’escalfaven amb bitllets tacats per desnonaments de vides indefenses.

I sortíreu al carrer, i al carrer us esperava una sorpresa: la provocació, la intimidació, la guerra de nervis, la violència en forma de mirades i d’amenaces que després va prendre cos amb empentes, guitzes i força bruta aplicada indiscriminadament contra menors indefensos i alguns majors que us donaven suport. I a mi tot això em recordà una època que pensava superada i no sabia si mirar cal el passat o cap el futur. Mirés on mirés només veia un horitzó enfosquit amb núvols de tempesta. No sé que veus tu, ho ignoro, però desitjo que l’horitzó que albires sigui més bell i clar que el que puc llegir jo.

Creixeràs i la força de la teva preparació et permetrà avançar cap els teus ideals, però mai no oblidaràs les puntades de peu que reberes indefensa al terra, cobrint el cap intentant evitar que te’l destrossessin unes botes reforçades. Segurament el futur que viuràs no serà exactament com l’esperaves, però això és el que ens ha passat a molts dels que us hem precedit; els més afortunats hem aconseguit perfilar els somnis i quedar-nos amb el millor d’una vida plena d’objectius abandonats a la vorera d’un desert que hem travessat amb molt d’esforç. La vida és una lluita contínua i unes guitzes més o menys no ens han de fer abandonar-la.

Avui el cel es pintava clar i el fred ha donat una treva. Al carrer no hi havia massa optimisme, però el carnaval s’ha vestit de crisi total i s’ha rigut una estona de tot. Demà espera altra cop el carrer, és de les poques coses que ens queda: no perdre de vista qui som nosaltres i qui són els altres. Sé que et recuperes de les ferides, les físiques i les morals: caldrà perseverar i recuperar forces, i a mi només em queda desitjar-te molta sort, noia, on sigui que et dugui aquesta llevantada que ara t’agita els cabells mentre penses, amb un llibre a la ma, que no s’ha de donar res per perdut i que la vostra generació millorarà l’herència rebuda.

© 2012 J. M. Vidal-Illanes