Ales

Sempre havies volgut tenir ales, per allunyar-te tant com et fos possible del terra: els peus en l’aire i la tangibilitat molt per davall les soles de les sabates, que tanmateix ja no et serien útils en aquestes circumstàncies. T’elevaries i la realitat es faria petita, i tu també et faries petita als ulls de la realitat. Només sentiries com les ferides s’anirien tancant amb el frec de l‘aire salobrós i l’escalfor de la llum de ponent. I deixaries caure el cap enrere per mesurar l’amplitud de l’infinit.

Volar seria una mena d’alliberament, com quan l’aigua del riu s’abraça amb la mar i es troba amb un espai obert. Així restaries lliure de tota convenció i no hauries de plorar més. Les llàgrimes s’eixugarien també amb l’aire que cura les nafres. Només ho miraries tot des d’una altra posició d’observadora privilegiada, sense compromisos, sense res ni ningú que t’obligués a fer enormes esforços per arrossegar les cadenes amb que havies nascut.

Quan feres servir les ales els teus somnis començaren a fer-se realitat i el vent t’ajudà a donar impuls a l’allunyament progressiu de tu mateixa, l’udol de la tempesta quedà enrere i els teus ulls romangueren clavats en la immensitat d’un blau llunyà. Les ales que utilitzares estaven esmolades com a bisturís i ho tallaven tot al seu pas. L’aigua tèbia de la banyera et cantà cançons de bressol mentre sentires com els cops que algú donava sobre una porta s’anaven esvaint en una bombolla de silenci.

Les ales es troben ara presoneres dins un pijama blau que roman reclòs dins d’una habitació amb olor a química asèptica. La finestra que tens a la dreta té uns barrots de ferro, arrugats per les successives capes de pintura blanca que marquen el pas dels anys. Als canells embenats intueixes el dolor ocult, el sabor a fracàs. No t’elevares suficient, no degueres batre prou fort i alguna cosa caigué a terra, recordes el soroll tot i que no estàs segura de si tot va ser només un somni. Tanques els ulls i tornes a imaginar com et creixen ales noves, que esperaran una nova oportunitat d’elevar-te sense sabates mentre deixes anar el cap enrere.

2012 © J. M. Vidal-Illanes

Ales a Aïllat & Relats