Que obliden mans

Solquen deserts destruïts

pel joc irreversible
del temps que es dilueix.

Juguen dolços amb l’oblit
de capes que perforen grisos,
i miren sense descobrir.
Només es desplacen
amb la brúixola perduda
i ens roben el camí.

Dits que encaixen peces
però no el sentit.
Busquen motius
trobant mirades buides.

Perquè ara no hi ha res,
més enllà de noranta anys plens.
Només la senzillesa
dels instants translúcids.

I tot s’allunya…

Simplement                          observes els dies
de consciència esvaïda,
com s’apaguen per sempre…

Allà on comença
la pèrdua definitiva del teu nom.