Ell i tu

Quan eres un nen i ell apareixia, tot es trastocava i et senties més petit que una formiga. Quan d'adolescent anaves a parlar i t'adonaves del seu esguard, les paraules s'enfonsaven i desintegraven abans de sortir per la teva boca i només articulaves sons insensats que et feien passar per idiota. Quan l'observaves d'amagat, bell, alt, segur, simpàtic; veies una distància entre els dos insalvable que mai no podries remuntar.
L'odiaves i l'envejaves. El temies i l'estimaves. L'imitaves i el menyspreaves.
Vas anar madurant amb la seva imatge, el seu model dins el teu cap. Formava part de la teva naturalesa; el seu nom sempre als llavis, a dins del bolígraf, sempre a punt de sortir.
I ara, que l'has tornat a veure, després de tant temps, no l'has envejat ni detestat, ni temut ni adorat, ni imitat ni menystingut.
Aquesta vegada l'has mirat amb indiferència i l'has acomiadat amb un somriure circumspecte.
I és que ara ja només pots ser tu, i ho saps, i t'agrada.
mgo