La filleta trista d’ulls fulgents volia emprendre camí cap el firmament, però havia d’esperar a que es fes de nit perquè sabia que de dia només es podia anar a visitar els niguls. La filleta trista de mirada llangorosa sabia que al niguls habiten criatures que adopten formes canviants, ara un elefant, ara una boa, ara un baobab... La filleta rossa d’expressió melangiosa volia anar cap els estels, volia descobrir el motiu de perquè no somreien des de feia temps. Va cercar i cercar però els estels lluïen sense somriure. Es va aturar en un asteroide blanc i des d’ell va contemplar la terra, blava i bella com els ulls d’una moixeta que allà baix miolava de tristor. La filleta de cor trist i noble s’estava fent gran, i apesarada s’interrogava: què li estam fent a aqueixa terra que d’enfora sembla sublim i d’aprop dolen els esquinços del malbaratament de tanta bellesa? La filleta intel·ligent, amb mirada interrogant, ara tocava de peus a terra i en un revolt del pensament es va trobar amb la iniquitat humana; ens estan embacinant mentre impúdicament els hi creix el pes de les butxaques.
J. M. Vidal-Illanes
4 comentaris:
No sempre estic d'acord amb el que escriu Vidal-Illanes, de vegades per la forma, d'altres pel fons. Però he de reconeixer que admiro la capacitat que demostra de crear frases carregades de bellesa i sentit, amb molta càrrega filosòfica (potser massa). D'aquest escrit em sembla sensacional la darrera part, això del revolt del pensament...
Expressar el pas a la maduresa, del compte de fades a la realitat, de la inocència a l'aspre i amarg món real, tot amb ironia i contundència, no és precissament fàcil. No crec que estigui sobrat de càrrega filosòfica, ans el contrari, la justa si ens atenem al fet que l'escrit traspua un homenatge a Saint-Exupéry i sembla inspirat en una experiència real. A mi em recorda quelcom que vaig viure fa molts anys.
M. P.
I voldríem ser Peter Pan i no fer-nos grans mai, oi? Si més no, de vegades, per a no veure com els estels ja no somriuen, per a volar amb un pensament feliç.Jo tinc un “pensament feliç” que em distreu de tot, que em torna a un estat, com diria jo, lluny de la realitat, de calma i tranquil•litat. Apareix quan el necessito, no cal ni que el busqui; no durarà per sempre ni sé si és bò que m’escapoleixi així del que hi ha, però de vegades ajuda. No me’n surto massa bé en la realitat que m’envolta.
Susanna
d'acord amb tot el que s'ha dit, pero tambe hi ha el problema, per mi tragic, de la destruccio de la natura, i altres coses, que em sembla basic en aquest escrit i al que no heu fet referencia
Publica un comentari a l'entrada