dilluns, de juliol 04, 2005

La bona educació

El llum de tarda projecta unes ombres allargades que es fonen amb l’escalfor de l’asfalt, al bell mig d’una Gran Via esmorteïda a les acaballes d’un esvaït diumenge. Carles ajuda el seu fill adoptiu amb el treball de classe, per sort l’exposició de Corot que han anat junts a visitar aquest matí ha estat molt il·lustrativa. També els comentaris de la parella de Carles, en Macià, professor d’Ètica a l’Autònoma, amant de l’impressionisme i de la natura, han servit per endegar la feina. Eduard, que així nom el jove, es troba a la recta final del batxillerat i l’any vinent voldria estudiar Història de l’Art –si alguna ment preclara no proposa suprimir-la, es clar-; el treball es titularà: “La passió per la natura a la pintura preimpressionista de Corot”.

De l’altre banda del carrer una pilota de futbol surt disparada pel forat d’una finestra seguida d’aprop d’un crit que sona a cançó del Serrat: “deja ya de joder con la pelota!”. La Carmen, acaba de bolcar tot el seu entusiasme educatiu sobre el seu fill biològic, en Joan, que havia escampat per terra la gerra amb flors que adornava la “taula camilla”. La resposta de Joan, tot un encant, no es va fer esperar: “que et donin pel sac, que jo me’n vaig al carrer i no sé si tornaré”; la mare li recorda que encara té els deures d’escola per fer, però aquesta constatació es perd pel forat de l’escala barrejat entre les blastomies del Joan, que passava completament de l’estèril esforç de sa mare per evitar-li el ja consumat naufragi escolar. De fet, el vailet no volia ser a casa quan en Manolo, pare biològic –o no- del Joan, estès de tornada després de veure amb els seus amics el partit de futbol codificat al bar de la cantonada. Avui el seu equip havia perdut i quan això passa torna de molt mala llet i amb un sensible positiu d’alcohol en sang. La Carmen s’observa al mirall, encara se li nota la marca a l’ull dret de la darrera batzegada que li va cruspir el Manolo...

Jo, des de la meva privilegiada finestra de la cantonada ho veig tot assaborint un cafè, ple d’aroma de tarda, mentre a la radio escolto la veu d’un ministre de Deu clamant contra la destrucció de la família, la falsificació de la condició humana i no se què de que “això només es pot donar entre un home i una dona”, postil·lant emfàtic: “això és una aberració, s’està deixant de tutelar adequadament els drets dels pares, dels infants i dels educadors”. Realment estava exaltat davant d'aquesta “voladura controlada de la família” que pretenia introduir una llei “aberrant, per a gent que pateix una patologia corregible...”.

Just en aquell moment, la Carme sent com la clau del Manolo intenta, amb poc èxit, fer-se pas al pany de la porta. Mentre tant ella, amb les mans al cap, tremola asseguda a la cadira de la cuina, el sopar no està fet i al seu cap s’amuntega el record dolorós del darrer dia que això va passar. I mentre una llàgrima histèrica fuig del seu ull, ella s’observa en silenci les marques als braços que, no gaire subtilment, li va deixar la molt aberrant i massa freqüent “voladura incontrolada” dels valors familiars.

J. M. Vidall-Illanes

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola, feia mesos que no us visitava, i la meva sorpresa ha estat doble: d’una banda en veure que el Blog havia complit un any!; de l’altre que l’activitat no ha minvat, sinó tot el contrari, i a més ara podem penjar textos nosaltres directament.

Veig que Vidal-Illanes torna sobre el tema de les parelles homosexuals. La veritat és que cal fer-se notar, que els de sempre sentin que estan equivocats, que una unió de dues persones és sobre tot això: dues “persones” que uneixen les seves vides en un projecte comú, i no importa si són una dona i un home, un home i una dona, o dos homes o dues dones: l’essència està en ser “persones” per damunt de tot.

De la mateixa manera que ja no anem amb “taparabos” pel carrer ni vivim en coves, crec que hem de lluitar per la igualtat de drets i superar dogmes absolutament desfasats. Matrimoni? Si, i per a tothom sense cap discriminació. Adopció? Si, però només per aquelles persones que realment estan capacitades per educar, com la parella homosexual del relat. Fills biològics? Lamentablement no podem imposar un “carnet” o exigir realitzar unes proves d’aptitud que demostrin la capacitat real per tenir fills i educar-los adientment, crec sincerament que moltes parelles heterosexuals no passarien la prova; lamentablement ho veiem cada dia a les nostres escoles i pel carrer.

Abraçades i felicitats Eclectians/nes

Iolanda (BCN)

Anònim ha dit...

Diu un conegut meu que no entén per què els gays demanen casar-se ara, si aquí ho han fet tota la vida i han fet molt felices a les seves dones...em va semblar un comentari divertit i que reflecteix la situació de molts d'aquests que s'oposen al matrimoni entre homosexuals.

Susanna

Anònim ha dit...

Aquesta vegada al Vidal-Illanes li ha sortit una mica sarcàstic l'escrit, no?

La veritat és que: lamentablement el matrimoni, diguem que "de sempre", no és en tots els casos un bon exemple de valors i principis; els Bisbes no són el més indicat per parlar de families i llurs valors, i si en parlen ho fan des del desconeixement, no?; l'homofòbia no es gaire diferent al racisme; els drets d'uns que no resten drets als altres no fan cap mal, ni tant sols als nanos que poden trobar en una llar l'estima i l'estabilitat que van perdre a casa o que no tenen a un orfelinat... què importa que aquesta llar la formin dos pares o dues mares i un fill/filla!

Nuria