dilluns, d’octubre 24, 2005

Khalil

La lluna, esvaïda entre la claror del dia, estenia un blanc i captivador influx sobre el cendrós paisatge de misèria humana que dominava la Vall. Amb una languidesa escarrufant i uns ulls desperts però ignorants de tota maldat, Khalil s’interroga ingènuament sobre la naturalesa del tust que l’ha estabornit fent-lo jeure cap al cel. Ara l’atmosfera imperant endormisca l’infant amb flaires d’aire fred i olor a molsa cremada. L’aspecte morquenc d’en Khalil revela la freqüència amb que pot canviar-se de roba, de fet els esquinçalls que el cobreixen s’enruellen al seu cos exhibint unes fràgils extremitats, fruit de la complexa aventura que suposa alimentar-se a diari.

El tust, l’olor a molsa cremada. Khalil res compren, resta immòbil, sense poder aixecar-se del terra, embriagat de lluna, emmetzinat pel fred de les muntanyes.

Quina manera de desésser, quin desficaci comés per ments malaltisses han conduït a Khalil per un corriol marejant: el cap li pesa, els ulls se li tanquen, sembla haver-hi caigut en una son abissal.

L’olor a molsa cremada, l’extremitat arrencada, el sofre cauteritzant: Kurdistan. Aquesta trampa de metall i metralla ha estat la darrera troballa de l'innocent i petit Khalil.

J. M. Vidal-Illanes

1 comentari:

Anònim ha dit...

Això, més que una bofetada, és una fuetada a la cara. Crec que començaré odiant -una miqueta i de bon rotllo- al vidal-illanes aquest, perquè quan estic feliç, pujat al núvol dels somnis que les operaciones triunfo o els culebrots llatinoamericans, vé ell i em llença a la cara una senzilla història en plan pepito grillo, que em remou la consciència. Putes! I a tot això he d'afegir la hipoteca i les lletres del cotxe (sort que de moment puc comprar el guiski al comptat).

M. P.