dijous, d’octubre 13, 2005

N'gueme

Mentre s’ajusta el cordó de la bota comprova que la sola no aguantarà massa temps més. La goma ha perdut tot el seu gruix però ha anat acumulant petites i anònimes històries al llarg de centenars de kilòmetres caminats. La sola de la bota i N’gueme es miren mutuament, es parlen en silenci, recorden junts tot allò que voldrien oblidar i temen oblidar allò que més estimaven i que un llunyà dia d’agost havien deixat enrere. Les mirades mútues exclamen tristament que durant els darrers dies les botes ja no servien per caminar, en realitat eren perfectes per arrossegar-se, per moure’s com un fantasma, per fer equilibris entre la darrera derrota que la vida hi reservava i el salt de l’esperança.

N’gueme observa enganxats al cautxo rastres de desert, hores d’assedegament, agulles de fred i ofegs de calor extrema. La indiferència de la gent que va anar trobant pel camí, ja fa dies que va caure del lleuger equipatge. Mentre els pensaments s’esvaeixen els cansats dits d’unes mans plenes de futur incert, ajusten fermament la darrera volta de cordó, el nus no es desfarà, com tampoc la determinació.

Arribada l’hora del salt, N’gueme compren que només hi ha un camí, i no és precisament el de tornada. No hi ha tornada possible, no hi ha lloc amb el que retrobar-se... ara fortament agafat a la rudimentària escala de fusta que condueix al paradís, inicia una cursa a les fosques i en uns pocs segons sent com cau al buit. L’ascensió a un món ple de quimeres s’ha convertit en una caiguda lliure. El somni no ha saltat amb ell, ha batzegat i resta emmaranyat, pres, entre el filferro de punxes. N’gueme s’ha estavellat contra la realitat i per primera vegada ha sentit el major dels dolors possibles: els somnis en aquest món de ficció ja tenen propietari; ell s’haurà de conformar amb uns mutilats malsons... això si té sort.

J. M. Vidall-Illanes

15 comentaris:

Anònim ha dit...

Crec que aquest era el cantó humà que em faltava a la història dels sis metres de tanca, dels milers de desahuciats, de la desesperança i de la hipocresia dels paisos desenvolupats.

Anònim ha dit...

n'gueme és un il.lús, pobre, pensa que més enllà de la tanca floreix un paradís. n'gueme és un incult, carregat d'esperança noble i analfabeta, ple d'il.lusions i de falses promeses. n'gueme actua empès per l'impuls més bàsic, la fam, la desesperació, la fugida cap a endavant. deixa dona, potser dos o sis infants, deixa cultura, amics, tradicions, per arribar a on? a una terra que el marginarà, com a mínim, que el relegarà a les feines més humils i menyspreades, com a màxim. n'gueme potser un dia assolirà el seu somni i al seu paradís desitjat netejarà la merda d'una família caritativa. però el seu país continuarà igual, produint n'guemes a tota velocitat que ni tant sols es plantegen que potser, no tota, però potser una miqueta, la culpa del que passa al seu país és seva, que se'n van i no queden a provar de millorar el sistema, polític, econòmic... que els ha tocat.

Anònim ha dit...

Encara que resulti una mica dur, subscric fil per randa el que expressa l’anterior post -que em sembla un destacable colofó a l’escrit del V-I-, en part la responsabilitat del que passa la podem repartir -no sé en quin percentatge- entre el colonialisme endèmic dels països desenvolupats i la incapacitat dels n'guemes de plantar cara a la situació absolutament injusta, que suporten als llocs d’origen.

El que passa és que quan alguns s’han rebel•lat, només ho ha estat per aconseguir implantar règims corruptes i assassins, el que al cap i a la fi només provoca més i més fugides de n’guemes.

Anònim ha dit...

Doncs què voleu que us digui, jo només estic d’acord a mitges amb el que dieu els dos anònims anteriors. Començant per “l’incult” de la segona línia, perquè és un mot que generalment denota menyspreu i en aquest cas crec que el problema dels N’gueme és el xoc tan gran que hi ha entre la cultura tradicional que va ser la dels seus i una nova i imposada, en funció d’una nova economia i política en la que el que té riquesa, té la força i el poder. La d’un món en competència vers un món en cooperació que potser, i només potser, va ser el seu o el dels seus avantpassats. Però potser teniu raó, incult a la força, per la mort de la seva cultura per la imposició de la global.

Per altra banda em resulta també difícil pensar que N’Gueme té part de la culpa de què les coses no canviin perquè fuig. No crec que ni tan sols pugui arribar-se a imaginar que les coses al seu país podrien canviar si fes alguna cosa; per això s’ha de conèixer alguna cosa més i ja se sap que els autòcrates es preocupen prou de què els seus súbdits siguin el més ignorants possibles. O és que heu oblidat la censura, els llibres prohibits, publicacions segrestades...? Eh, i nosaltres estem a Europa, al Nord, amb els forts! Com podeu dir que Ngueme en té part, per petita que sigui, de culpa, quan aquí seguim vivint el martell de la ignorància imposada pels “40 anys de pau”? I perdoneu, però vàrem tenir Generalísimo fins que es va morir, però és clar, nosaltres no ens moríem de gana, oi? Potser si N’gueme aconsegueix arribar a l’altra banda i prosperar, potser llavors miri d’ajudar als del seu país. Bé, no ho sé, potser algun dia sorgeix a la seva terra un líder, un iluminat que fa una revolució i arrossega a tots els desesperats a lluitar contra la injustícia. De tant en tant, passa.

És un il·lús, això sí, perquè pensa que a l’altra banda de la tanca tot serà millor. Però potser té raó: si ja no li queda res, si l’arrossega la fam, si no pot donar una vida digna a la seva família, si el que espera als seus fills si no els treu d’allà és el mateix que ell té, o sigui, res, què hi pot perdre? La vida? I a això que té en podem dir vida?

Susanna

Per cert, Sr. Vidal-Illanes, els seus textos són sovint per a mí un bofetada de realitat descrita des d’un punt de vista diferent del que ens presenten normalment i que de vegades se’ns escapa. M’alegro de que hagi tornat, no deixi mai d’escriure.

Anònim ha dit...

Tens raó Susanna, a Espanya uns pocs varen lluitar per canviar el signe de la nostra història, però el dictador va morir al llit signant sentències de mort.

Molts exilats polítics van fugir -alguns sense deixar de lluitar-; molts exilats econòmics van fer de N'guemes hispans a centre Europa o a Amèrica Llatina.

Això és el pitjor de tot, que oblidem amb massa facilitat (i després de tot ens prenem les notícies a glopades de whisky, no?

PI

Anònim ha dit...

No es tracta de treure valor als que van lluitar, que ningú em malinterpreti. Només volia dir que si aquí, en condicions diguem que avantatjoses, no ens en vàrem sortir, ja em direu de què hem de culpar el N'gueme.

Susanna

...i amb les darreres plujes podem tornar a posar-hi gel, no?

Anònim ha dit...

És clar que una persona en concret no pot ser responsable d'una situació, però els canvis o revolucions es fan a base de persones, moltes,

però d'una en una. Una massa, grup o gernació no són més que persones agafades d'una en una amb un mateix objectiu. Que als països

pobres, subsaharians en concret, ho tenen difícil, ja ho sabem. Ningú no s'esperava una revolució marxista a Rússia o a Xina, sinó a països

industrialitzats. Que els països desenvolupats han de potenciar el desenvolupament dels menys desenvolupats és, per obvi i sabut, una

perogrullada. Ara bé, això no treu responsabilitat a l'individu N'gueme, que se'n va sense mirar enrere.

Anònim ha dit...

Hi ha que dubta que n'gueme sigui incult i tot seguit diu:
"per això s’ha de conèixer alguna cosa més i ja se sap que els autòcrates es preocupen prou de què els seus súbdits siguin el més ignorants possibles. O és que heu oblidat la censura, els llibres prohibits, publicacions segrestades..."
Com quedam?

Anònim ha dit...

cada poble té el govern que es mereix?

Anònim ha dit...

En el meu comentari parlo de la cultura com la manera de viure, els costums, coneixements, tarannà d'un poble; no com acumulació de coneixements per l'estudi dels mateixos. Per això dubto tant de la incultura de N'gueme com de què la cultura del seu poble estigui viva encara.

Susanna

Anònim ha dit...

açò què vol dir, que quan qualifico ngeme d'incult falto a la realitat? per favor... Clar, tots els que se'n volen anar són doctors i llicenciats...
què punyetes té a veure les seves arrels ancestrals amb el que es trobarà si arriba a l'altra banda?

Anònim ha dit...

La cultura como valor es un concepto que posee múltiples manifestaciones y resulta extraordinariamente variable en función de la época y el lugar en que se desarrolla. El aislamiento de los pueblos estabiliza los rasgos culturales y los consolida. El sucesivo contacto entre culturas ha provocado mestizajes consecutivos, nexos remotos, rasgos comunes y supremacías de unos rasgos sobre otros –el idioma o determinados hábitos y costumbres (como la alimentación), son unos buenos ejemplos de ello-. La globalización esta provocando una auténtica colisión de civilizaciones y una desnaturalización cultural más allá del mestizaje o la mezcla enriquecedora: se está empobreciendo el balance global cultural.

Sin embargo, el analfabetismo y la incultura son conceptos diferentes –también variables-. La alfabetización en determinadas épocas o lugares se ha limitado durante mucho tiempo a aprender a leer y escribir; sin embargo, hoy, la alfabetización se dirige hacia objetivos tecnológicos: manejarse con autonomía en el uso de las nuevas tecnologías –como la informática o el Internet-; o también se dirige hacia objetivos de mejora de lo que se viene a denominar “cultura general”: conocimientos matemáticos abstractos, o de historia, o de geografía, entre otros.

La cultura, por el contrario, tiene dos manifestaciones esenciales –entre otras-: la de raíz tradicional y utilitaria, conformada por el conocimiento ancestral que ha permitido a la humanidad sobrevivir y progresar adecuadamente (y que en mayor o menor medida y sofisticación está siempre presente en todos los pueblos); y la cultura elaborada, surgida del ocio y la creación, normalmente asociada a manifestaciones artísticas que enriquecen la cultura tradicional, sus manifestaciones históricas son la filosofía, la literatura, la música o el arte pictórico o escultórico, junto con el conocimiento asociado a todas ellas (no siempre presentes de forma evolucionada en todas las culturas).

Por tanto N’gueme posiblemente sea analfabeto, pero no inculto, aunque su cultura se limite a los conocimientos tradicionales elementales que su sociedad le ha transmitido. Ahora bien, el problema de N’gueme (y de los que vivimos en territorios que reciben gente de lugares remotos y culturas dispares) va a ser la dificultad real de que su cultura le sirva de algo en ese país occidental desarrollado que lo “acoge”; lo más probable es que su cultura –diferente- contribuya a su marginación e incomprensión, además de impedir que se integre adecuadamente al su nuevo lugar de residencia.

Un colega de Valladolid

Anònim ha dit...

val, però... creieu que cada poble té el govern que es mereix?

Anònim ha dit...

Veja’m, sembla que un poble que pugui elegir lliurement el seu govern tindrà sempre el govern que es mereix. Si el govern elegit defrauda al poble, a les properes eleccions perdrà. Però si malgrat haver decebut al seu poble aquest govern torna a ser elegit, voldrà dir que els ciutadans voten amb el cul en comptes d’amb el cap i per tant, també s’el mereixen malgrat ser un mal govern. Però què passa quan no hi ha ningú dels que es presenten que mereixi formar govern? Algú o altre sortirà elegit. S’el mereix el poble elector? És culpable aquest poble d’aquesta manca de líders decents? O la culpa és només dels que podrien decentment liderar aquest poble i per por o covardia no ho fan?

El poble que es troba amb un govern imposat difícilment el mereix. A saber què pot passar, com pot anar; fins i tot pot arribar a ser un bon govern, però imposat. Jo no crec en la força com a mitjà per aconseguir les coses i per tant no crec que ningú sigui mereixedor de res aconseguit o perdut per la força.

També es pot donar el cas de que un poble es vengui a un govern a canvi de…En aquest cas no sabria dir, s’hauria de veure els motius, la situació d’aquest poble, etc.

Hi ha molts més cassos, per descomptat, però no tinc ganes de donar-li més voltes perquè en tots els que he enunciat la resposta no és gens clara. I em passa que al final m'encallo en el concepte “poble”. Penso en el meu cas, per exemple. Jo puc triar d’entre un seguit de partits polítics al que vull que em governi. Deixant a part la idoneitat dels líders em trobo de vegades que no m’agrada el resultat de les eleccions. Bé, això forma part del joc democràtic, l’alternança entre partits garanteix que ni els governs ni els ciutadans s’apalanquin a les poltrones del poder (encara que aquí ens costa alternar). Sí, també els ciutadans, perquè quan un partit cau del poder els seus votants desperten i es posen les piles (o haurien de posar-se-les) per anar a votar a les següents eleccions. Però de vegades m’enfado, quan els que per a mí són mals resultats es repeteixen i llavors no sóc capaç d’identificar-me amb el que representa que és el meu poble.

Com definirieu poble? Aquells que compartim cultura? Estat? Tarannà? Costums? País? Fronteres? De tot una mica? Res d’això?

Susanna

Anònim ha dit...

Eh, volia dir "vejam" (vamos a ver), no veja'm, però no sé si és correcte!