Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'un amic (des d'un sanatori suís)
Cridava i no sabia perquè. S'agitava i havia oblidat les raons encara que no havia cap raó que recordar. Però ho tenia tot ben clar dins una ment confusa que jeia al fons d'un poliè oblidat, sense sortida visible. Els metres recorreguts fins el despropòsit li reportaren un plaer efímer, visceral, i l'oblit era reconfortant. La mirada bressolada pel zumzeig d'unes onades en una mar imaginada, tenyida de roig, marcava la distància necessària amb el jou de la raó, mentre les butllofes que provocava el desori eren curades amb passejos interminables compassats pel só d'aquella guitarra ben temprada per qualcú que hi vivia dins el ventre del jardí.
Ni tant sols podies ser conscient que no hi tenies cura possible, travessar la frontera per una porta falsa impedia qualsevol retorn. Quan t'elevaves en excés cercaves algú inferior amb qui bramar i et converties en una amenaça a la integritat de l'auto-complaença de qui triaves com company de bram. I els dies que veies la gent movent els llavis sense cap xiscle audible, miraves per la finestra durant estones infinites per tal de no creuar-te amb ningú. En aquells dies les hores queien lentament deixant despullades les busques d'un rellotge que només marcava el compte enrere, i tu no abandonaves cap esperança mentre te'n reies de Virgili i recordaves una i mil vegades a la porta del sanatori la inscripció "lasciate ogni speranza, voi ch' entrate".
J. M. Vidal-Illanes
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada