Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'una evasió sense retorn
Baixareu per una costa empinada, sense frens. La vida us obsequiava amb sons metàl·lics de somnis llunyans mentre miràveu endavant sense escoltar el sotragueig d'un tren que mai hauríeu d'haver agafat. Com sempre el món que volíeu menjar-vos se us va engolir d'una empassada sense donar-hi cap oportunitat de retorn a un punt que s'esvaïa indecent en l'oblit.
Ara la fugida tornava impossible i mentre t'hi cercaves entre les ruïnes, l'arc de Santmartí et semblava més a prop que Ell i et donava una ombra que no volies tastar. Ell, assegut a terra, no recordava que les fulles que queien obrien pas a les hores grogues i que l'aigua glaçada dorm tranquil·la mentre espera la calidesa d'un sol que ja no il·luminaria el camí perdut. I el miraves, i el remor del seu somriure t'amartellava les temples, mentre l'ombra de l'arc s'allargava perdent els colors i t'allunyava encara més dels bons records.
Tèrbola la realitat es transformava en la descripció d'una òrbita cap enlloc i els teus pensaments tornaren a aterrar inquiets damunt la seva mirada perduda. El futur també engroguia i queia deixant nues les branques dels somnis en comú. Ara tot romania i descansava part damunt un esventrat sofà que sostenia les restes del naufragi en comú, el mirares per darrera vegada i ell et colpejà amb un silenci mentre s'abandonava a l'agulla i l'atordiment d'un viatge destructiu del que ja no hi retornaria. En tancar els ulls tot quedà en una foscor alliberadora mentre una música llunyana s'apagava en amagar-se part d'arrere del jardí nu.
J. M. Vidal-Illanes
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada