Naufragi en la frontera dels elements
Avui m'he quedat assegut davant els comandaments de la nau. La nau ja no és espacial. L'he convertit en un batiscaf hidrodinàmic. No puc cercar sirenes a l'espai. Odiseo (Ὀδυσσεὺς) o Ulisses, en mans d'Hómēros, no las hi va cercar. Varen ser les sirenes les que s'interposaren en el camí i intentaren segrestar-lo amb l'arma de la temptació. Entre el cel i la terra hi ha la mar. Aire, terra, aigua i foc em fan perdre l'orientació.
Una coa de Sirena s'agita a pocs metres, llueix en la foscor grisa i blava del fons marí. Em miro les mans, em frego els ulls. Ara sento cantar, però ni tant sols és una cançó. El so és indescriptible i no entra per les oïdes, sinó per les entranyes. La segueixo, però la distància es manté en tot moment; durant hores no la perdo de vista... just el temps que duren els efectes de la morfina que m'ha subministrat Siegel. Avui no tenia un bon dia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada