Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'un transport silenciós

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'un transport silenciós

Crònica d'un transport silenciós

Cada dia és igual. Prens un cafè al bar de la cantonada. T'atures davant el quiosc de diaris, llegeixes els titulars, la venedora et mira, tu la mires. Us saludeu i t'adreces cap el cotxe. La venedora es queda asseguda a la banqueta alta darrera el petit mostrador, llegint una revista. Puges, t'acomodes, i engegues el motor. Travesses la ciutat i arribes a la feina. Aparques el cotxe, entres a l'oficina, saludes en entrar i creues unes paraules amb el teu coordinador. Mires el quadrant. T'asseus una estona al sofà de la sala d'espera.

Al cap d'una estona llarga mires el rellotge, et passes la ma per la cara, mires al sostre i t'aixeques. Saludes el recepcionista amb un lleu gest amb el cap. Et poses les ulleres de sol i t'arregles els cabells mirant-te al vidre de la porta d'entrada. Puges al cotxe, però aquest no és el teu. Poses música clàssica, i arranques. Condueixes en silenci. Vas a l'hospital a cercar un passatger. Arribes a l'hospital, intercanvies uns papers. Una signatura, una breu conversa, i dos treballadors de l'hospital carreguen el passatger al cotxe.

No hi ha paraules, el silenci és el teu company de viatge. Mires pel retrovisor, com si esperessis que el teu passatger s'aixequés en qualsevol moment. Però saps perfectament que això no és possible. Tornes a mirar pel retrovisor, sempre ho fas unes quantes vegades. És absurd, el teu és el transport del silenci absolut, del descans etern.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2011