Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica en una escola... qualsevol

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica en una escola... qualsevol

Crònica en una escola... qualsevol

Recordes el Pere. Un dimecres al matí, abans d’anar a l’institut, aprofitant que s’havia quedat sol a la sala de casa seva, es va aixecar de la taula, va deixar a mig prendre el cafè amb llet, es va treure un paper de la butxaca i el va deixar al costat de la tassa. Va anar cap el balcó en silenci i sense mirar enrere va llençar-se al buit. Instants després el seu cos dibuixava la mort damunt la vorera d’una ampla avinguda dels afores de Barcelona. Era l’any 1979 i el fet et va deixar una profunda empremta que tardà molt en esborrar-se. Durant el que restà de curs la cadira buida a l’aula deixà un solc permanent en l’aire de la classe cada cop que els professors passaven llista.

En aquella època ningú no parlava de bullying, simplement “eren coses d’adolescents”. Però la carta que va deixar el noi va ser molt explícita i assenyalava les persones que l’havien assetjat i maltractat, que l’havien aïllat, coaccionat i intimidat, inventant històries falses i provocant el rebuig de molts companys. Tu havies patit també el rebuig d’un sector de la classe pel simple fet de fer costat al Pere; però eres una persona atractiva, respectada, forta i segura de tu mateixa i ningú es va atrevir a agredir-te ni pressionar-te.

Han passat molts anys. Ets a l’hospital. Mires intranquil el rostre apagat de la teva filla de catorze anys. Els metges diuen que se’n sortirà, que la vàreu trobar a temps, que el rentat d’estómac i el tractament de desintoxicació estan fent la seva feina. Ets sents culpable. No havies detectat en l’estat d’ànim de la noia cap símptoma del que li estava passant. Tu sempre estàs massa capficat en la teva feina. Era evident que ella estava deprimida, que tenia por d’anar a l’escola i que cada dia havia de superar amb esforç el tràngol d’enfrontar-se als seus companys. Sovint cercava excuses per romandre a casa amb el pretext que no es trobava bé i a alguna companya de confiança li havia confessat que no podia més, que volia suïcidar-se, que odiava el món. La teva filla era víctima de bullying –t’ha dit l’assistent social que coordina la investigació- i tot perquè era diferent als altres companys: intel·ligent, amb un excel·lent currículum acadèmic, però capficada en el seu món i poc propensa a relacionar-se amb els altres; sentia un cert complex pel fet de ser més aviat grassa i pel fet de no aconseguir connectar amb bona part dels seus companys d’aula que només es preocupaven per coses banals i superficials.

No saps perquè, però fa uns instants, quan la infermera ha sortit de l’habitació desprès de manipular el dosificador de la medicació que li subministra el gota a gota, t’ha vengut al cap el Pere. Ell no va tenir tanta sort. Els serveis socials no li varen poder arreglar el trasllat d’escola ni el varen proporcionar suport psicològic; a la teva filla sí. El jutge ha obert instrucció penal per un presumpte delicte contra la integritat moral... L’escola investiga la passivitat d’alguns professors... Tu estàs moralment destrossat.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2011

(En record de Pere, Jokin i de totes les víctimes de bullying)