Avui m’he menjat una poma i he deixat el seu cor a un plat al meu costat. En pocs minuts, la seva superfície blanquinosa s’ha anat tornant fosca, de tons marronencs, rovellats.
Quan ho he vist, m’he emocionat i per poc no ploro.
Deu fer prop d’un any, vaig tallar unes pomes per fer unes postres. En va quedar un tros dins un plat a la nevera. Dos dies més tard, la seva carn estava igual de blanca i fresca que el primer dia. Una setmana després, continuava igual.
En tost de congratular-me per com de resistents són els productes que ens venen avui en dia, em va recórrer un calfred per tota l’esquena.
Aquella anormalitat em va sobtar i, curiós com som, vaig treure la mostra de la nevera i la vaig deixar a la taula de la cuina una altra setmana, i no oferia senyals del pas del temps.
Allò em va colpir. Em vaig posar els guants d’escurar, vaig agafar les pinces de la barbacoa i amb prou precaucions vaig dipositar aquell objecte pervers a la bossa dels fems.
Què era aquella abominació? Mai no ho sabrem. Què li havien fet a la pobra fruita i per què va arribar a ca meva? És un misteri que ultrapassa la capacitat de la ment humana.
Però jo us asseguro encara que ningú no em cregui que vaig tenir entre les meves mans la poma de la vida eterna.
(C) Manel Gómez Olives 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada