Visc en un entorn petit, les distàncies són petites, les ciutats són petites, les muntanyes són petites, les petites i mitjanes empreses són petites i mitjanes empreses petites…
I, clar, per noltros fer cinquanta quilòmetres és una barbaritat, tanquen dues hores una carretera i és la fi del món, es cremen tres hectàrees i es declara zona catastròfica, viure a l’altre extrem d’una població és un desastre, necessitam el cotxe per fer vuit-cents metres, un ascensor o escales mecàniques per davallar al port. S’al·lot se’n va a estudiar fora i és un drama. Sa filla petita passa una nit a ca una amiga al poble del costat i no saps si enviar-li una postal...
Visc a una comunitat petita i som poca gent. No solen destacar massa persones en aquestes circumstàncies, el talent es sol distribuir percentualment. Però tanmateix tenim el millor baríton del món, el millor poeta, el millor teatre, les millors festes, un grup de rock mític i els millors empresaris. Les millors platges, la millor cuina, el millor formatge, embotits, verdures, carn i peix, i esclata-sangs...
Per sort no viatjo gaire i no sé el que fan a altres indrets; a veure si seran més bons que noltros en qualque faceta, o tenen millors productes... No ho crec. Però per si de cas, jo me quedo a la meva illeta, que és lo millor del món.
Amb sa caseta, sa barca i sa dona... En aquest ordre, clar.
(C) Manel Gómez Olives 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada