Aquells canvis

Passes un dia per un carrer cèntric de la teva ciutat i de sobte descobreixes que alguna cosa no encaixa. És com quan obres el calaix de la tauleta de nit i et sembla que hi ha menys preservatius dels que se suposa que hauria d’haver: en aquest cas comences a pensar detingudament que és el que no va bé i et tems el pitjor, i en el cas del carrer de la teva ciutat només sents desconcert i la lleu sensació d’haver-te perdut alguna cosa.

Els canvis que experimentem en la vida són diferents. Vaig tenir una parella que em deia dia sí i dia també una frase que semblava una banderilla: «No canviïs mai», i me la deixava així, clavada a l’esquena mentre seguia fent les seves coses. Però canviem, ho sé, i normalment ho fem a pitjor.

¿Com detectes que una persona que viu amb tu està canviant? Normalment perquè comença a tancar els armaris que sempre deixava oberts, recull la roba que abans deixava per terra, el seu perfum no és aquell que vares regalar-li per Nadal. Si ets molt observador, ràpidament detectes la diferència, però és molt possible que no resolguis l’enigma fins que no t’atures a pensar detingudament sobre "què és allò que no encaixa".

Aquesta és la clau: passes per tercera o quarta vegada pel carrer cèntric de la teva ciutat i descobreixes per primer cop el canvi. A tots els efectes un canvi només es produeix quan el detectes no quan es produeix de veres en el temps; això, sovint, vol dir que habitualment no passes per l’indret a una hora en què acostumes a estar sobri.

Així, arriba el dia que prens consciència de què aquella enorme botiga de mobles que tant t’agradava s’ha convertit en un gimnàs. El nou propietari ha decidit mantenir els enormes finestrals existents i els suats clients del lloc evolucionen entre màquines com si es trobessin al mig d’un carrer futurista. Els aparadors són com a enormes pantalles de publicitat que exposen cossos atlètics i també altres que no ho són tant però que estan carregats de bones intencions.

De botiga de mobles a gimnàs, una gran metàfora dels temps que vivim: negocis que tanquen són substituïts per projectes de canvis, de metamorfosi. I la metàfora es converteix en una idea que sospitaves des de feia temps: per arribar al gimnàs cal passar abans per una enorme chaise longe amb respatller que es reclina. Així, al cap d’uns pocs mesos, després de transitar pel temple de l'esforç mentre segueixes pagant la quota del nou gimnàs, et trobes un bon dia aclofat al sofà (del que encara pagues els terminis) mirant per la tele esports que fan altres. Mobles i màquines d'esculpir cossos: aquells canvis s’emportaren la teva parella amb el perfum nou que va pagar un altre.

Des del sofà penses que avui tampoc no tens massa gana de sopar tot sol la pizza que no vares poder menjar ahir. A la tele, aquesta nit, fan Titànic.

J. M. Vidal-Illanes - © 2014