strpts 4

Hay algunos hombres tan necios que si una sola idea aflorara a la superficie del cerebro, ésta se suicidaría aterrada de su soledad
emile m. cioran

stps 3

El hombre es el camino más corto entre la vida y la muerte
emile m. cioran

La Conferència

Ara que tenim nou Papa, recuperam un vell escrit de Vidal-Illanes, de quan l'escàndol de capellans pederastes als Estats Units i la Conferència Episcopal espanyola va publicar una pastoral afirmant que la revolució sexual era la causa de tots els mals d'aquesta societat.

"Comprimits i enfundats en el vermell envellutat de les solemnes vestimentes, enaltits pels daurats símbols de llur jerarquia, asseguts en ordre descendent amb la rigidesa i rectitud de la grandesa que representen, els homes del poder estan preparats; la Conferència ja està constituïda. La sobrietat està barallada amb el plaer terrenal, per això el vi dolç que prenen és en realitat un nèctar diví que s’ingereix en un ritual iniciàtic que arrenca en el dolor que l’Home va patir ara fa dos mil anys, símbol del martirologi que representa l’essència de Tot en aquesta anacrònica Secta.

Sembla que el vi dolç està fent efecte. Potser el ritual reiterat glorificant la memòria de l’Home està passant factura.Unes hores de desenfrenat èxtasi de comunió i les estampes de pederàstia corren per la taula; com els comentaris que engrandeixen la discriminació de gènere o els argumentaris que defensen una i mil intervencions bèl·liques en nom de la Santedat. Guerra Santa a tot allò que suposi la discrepància, el pensament dialògic, l’esperit crític, una personalitat ben formada. Guerra Santa i sense miraments, ja ho advertiren vehementment, al cap i la fi han trobat l’explicació: tots els mals de la nostra societat s’alimenten i són causa de l’abjecte, pecaminosa i perversa revolució sexual.

J. M. Vidal-Illanes"

estriptís 2

Sufrir es la manera de estar activo sin hacer nada
emile m. cioran

estriptís 1

Las religiones, como las ideologías que han heredado sus vicios, se reducen a cruzadas contra el humor.

emile m. cioran

quan un indret esdevé massa popular, l'elit en fuig i crea un altre àmbit, només per a ells; però sempre hi ha qui els encalça i s'esmuny per les escletxes...

el dol sublimat

No crec que pugui llegir mai res que em faci sentir el dol com la "Elegía a Ramón Sijé", de Miguel Hernández. No vull dir amb això que no m'agradin les vostres poesies, però és que la d'Hernández em supera. La vaig conèixer (i a Miguel Hernández també) gràcies al disc que li va dedicar Joan Manuel Serrat. Ens diu Hernández: "En Orihuela,su pueblo y el mío, se me ha muerto como del rayo Ramón Sijé, con quien tanto quería". Con quien tanto quería, no a quien tanto quería com diu el Serrat. Em sembla una expressió d'amistat com no n'he sentit d'altra. Us l'adjunto, per si la voleu penjar.
Susanna



ELEGÍA A RAMÓN SIJÉ

( En Orihuela, su pueblo y el mío,
se me ha muerto como del rayo
Ramón Sijé, con quien tanto quería.)

MIGUEL HERNÁNDEZ
(1910-1942)

Yo quiero ser llorando el hortelano
de la tierra que ocupas y estercolas,
compañero del alma, tan temprano.

Alimentando lluvias, caracolas
y órganos mi dolor sin instrumento,
a las desalentadas amapolas

daré tu corazón por alimento.
Tanto dolor se agrupa en mi costado,
que por doler me duele hasta el aliento.

Un manotazo duro, un golpe helado,
un hachazo invisible y homicida,
un empujón brutal te ha derribado.

No hay extensión más grande que mi herida,
lloro mi desventura y sus conjuntos
y siento más tu muerte que mi vida.

Ando sobre rastrojos de difuntos,
y sin calor de nadie y sin consuelo
voy de mi corazón a mis asuntos.

Temprano levantó la muerte el vuelo,
temprano madrugó la madrugada,
temprano estás rodando por el suelo.

No perdono a la muerte enamorada,
no perdono a la vida desatenta,
no perdono a la tierra ni a la nada.

En mis manos levanto una tormenta
de piedras, rayos y hachas estridentes
sedienta de catástrofes y hambrienta.

Quiero escarbar la tierra con los dientes,
quiero apartar la tierra parte a parte
a dentelladas secas y calientes.



Quiero minar la tierra hasta encontrarte
y besarte la noble calavera
y desamordazarte y regresarte.

Volverás a mi huerto y a mi higuera:
por los altos andamios de las flores
pajareará tu alma colmenera

de angelicales ceras y labores.
Volverás al arrullo de las rejas
de los enamorados labradores.

Alegrarás la sombra de mis cejas,
y tu sangre se irán a cada lado
disputando tu novia y las abejas.

Tu corazón, ya terciopelo ajado,
llama a un campo de almendras espumosas
mi avariciosa voz de enamorado.

A las aladas almas de las rosas
del almendro de nata te requiero,
que tenemos que hablar de muchas cosas,
compañero del alma, compañero.


10 de enero de 1936

Dels niguls a la terra

La filleta trista d’ulls fulgents volia emprendre camí cap el firmament, però havia d’esperar a que es fes de nit perquè sabia que de dia només es podia anar a visitar els niguls. La filleta trista de mirada llangorosa sabia que al niguls habiten criatures que adopten formes canviants, ara un elefant, ara una boa, ara un baobab... La filleta rossa d’expressió melangiosa volia anar cap els estels, volia descobrir el motiu de perquè no somreien des de feia temps. Va cercar i cercar però els estels lluïen sense somriure. Es va aturar en un asteroide blanc i des d’ell va contemplar la terra, blava i bella com els ulls d’una moixeta que allà baix miolava de tristor. La filleta de cor trist i noble s’estava fent gran, i apesarada s’interrogava: què li estam fent a aqueixa terra que d’enfora sembla sublim i d’aprop dolen els esquinços del malbaratament de tanta bellesa? La filleta intel·ligent, amb mirada interrogant, ara tocava de peus a terra i en un revolt del pensament es va trobar amb la iniquitat humana; ens estan embacinant mentre impúdicament els hi creix el pes de les butxaques.

J. M. Vidal-Illanes

bon retrat! 

Naufragi per paraules

Mar
Navegant
Horitzó
Vent
Núvols
Grisor
Pluja
Tamborinada
Preocupació
Tempesta
Sotsobra
Desesperació
Naufragi
Silenci
.............................
Mar

J. M. Vidal-Illanes

Travessant la portassa

Travessant la gran portassa fugia de la meva ombra.
El mirall, una mica inclinat, rònec, rovell, em mostrava tal com era:
reflectia els pensaments i gairebé no em veia.
Dalt l’escala, commogut, llancellat, com un arterós escapista,
calculava la fugida: m’amagaré baix enlloc abans em captivi el senderi.
Però, per més que em volia ocultar fugint del teu record,
endinsat en la boira que tamisava la realitat, onsevol anava
me trobava amb mirades fugisseres d’ulls robats, perduts, tancats,
que amb la veritat m’estabornien.
No tenia sortida: m’amagaré baix el malson fugint del nostre espectre,
vora l’opistògraf que revela una falsa veritat a l’anvers
i on al revers un no res descriu l’ocàs de l’estèril lluita.
Mentre un aire fresc,
amb l’olor de molsa fresca i el rastre d’espelmes apagats molt temps enrere,
m’indicava el camí a seguir,
jo, extenuat però no vençut, cercava la manera de desaparèixer
i deixar en el calaix dels records els udols que ofegaven l’esperança.
Amb l’ànima nafrada, més enllà,
amb la vana intenció d’enganar les imatges que m’oprimien,
ordia una bella evasió només d’anada.
L’ombra se m’atracava, em duia el seny a la taleca;
una corda, un arbre, un salt: travessant la gran portassa fugia…

(A tu, que vares decidir anar-te’n)

J. M. Vidal-Illanes

relatiu

De vegades el temps
tanca totes les ferides
i desintegra els records

Quan els rellotges són morts
i l'espai ja no és tangible
es connecten els extrems

Per això és que vull saber
si el temps passa o el que passa
és que passo jo i faig temps.

mgo

deixeu-vos d'explorer

Galeria 2

Fa fred i humitat i entre tant aldarull al carrer, caminant cadenciosa a contracorrent, se’m fa difícil mantenir l’elegància exigida, però s’escau. Ell s’ha detingut, ha mirat cap a l’interior a través del gran finestral que inunda de color la grisa façana. Crec que el rostre se li ha il·luminat i amb un gir lent ha empès la porta. S’ha decidit a entrar. Mira l’endreçada estança mentre descriu un recorregut errant, com si prengués les mides a l’espai, pot ser ho fa per tal d’adaptar-se a l’escala de les peces. Discreta i formal, saluda el galerista, en silenci, inclinant lleugerament el cap. La nostra ombra es projecta, un tant grollerament, sobre el trespol de fusta blanca; amb aquesta Il·luminació concebuda per ressaltar obres d’art, et sents una mica intrús. Aquí no fa fred, la calidesa d’aquest espai blanc i net s’accentua gràcies a l’aïllament acústic dels vidres: el bulevard, amb l’insultant rerefons d’estridor, ha quedat enrere. Ara sí, descrivim un trajecte circular, amb parades a totes les estacions, car cada quadre és com un ara, una al·legoria a la passió: aquesta, emperò, és una passió per l’art. Unes passes més, alentides fins l’immobilitat, es fa el silenci absolut, l’espetec de les sabates ha estat engolit pel ronquet de la respiració. Ell fixa la mirada sobre una tela de grans dimensions, de colors terrosos que descriuen un viatge al passat, però amb reminiscències de contrasentit cibernètic; tot s’ha de dir que és una obra de gran bellesa. Ara fa una passa enrere, calculada, mesurada, mentre examina amatent els detalls, escruta la peça en la mesura que li ho permet la vista. Lentament comença a avançar cap el gran quadre, però ho fa dibuixant una diagonal imaginària. Acota el cap, doblegant subtil l’esquena i mira el retolet aferrat a la paret: autor, títol, any i tècnica utilitzada –tècnica mixta, diu la plaqueta-. Amb el dit assenyala, sense tocar, el punt vermell enganxat en un angle de l’etiqueta. Contrariat, ell s’agita i em transmet un moviment d’enuig contingut. Jo, immòbil, escometo la meva funció i intento mantenir la compostura. Crec que volia adquirir la peça i algú se li ha avançat. Gira sobre els seus talons i se dirigeix cap a la porta, inclinant en silenci el cap en passar suvora el galerista. Finalment esbufega un lament, quasi gemec, car novament s’ha d’endinsar en el desgavell d’on s’havia esmunyit, mentre enrere deixa el paradís lleu i momentani que ens havia asilat. Ell m’aixeca el coll, fa fredor, ara cauen uns flocs de neu que justifiquen folgada la meva funció; vertaderament, em reconforta ser un tres quarts i haver estat fabricat amb llana de la millor qualitat.

J. M. Vidal-Illanes

Galeria 1

Han tornat a encendre els llums, són d’aquests que primer estenen una resplendor apagada, groguenca, i que després banyen les parets de l’estança d’una blancor quasi diürna, com enganyant la natura del dia i la nit. Defora es veu passar la gent aqueferada, cap-cota, entre el renou del trànsit de cotxes embarzerats en una contesa de blastomies, sempre present en aquesta hora crepuscular que marca el ritme de sortida de les feines de coll blanc. Els que hi entren defugen de la voràgine del carrer, que inunda voreres de disseny; s’hi endinsen cercant prolongar la pau que els hi era furtada i que perillava davant el risc d’aürtar amb les arregussadores pretensions dels que se senten atrapats per la velocitat del temps, qui corre més ràpid que ningú. Nogensmenys, ja al carrer caminaven pausadament a contracorrent, pensant només en abeurar l’ànsia de bellesa extraviada a la recerca de l’espurna perduda. Aquest que em mira guarda la distància correcta. Ja es veu, pel seu aspecte, que sap assaborir la visió de determinades peces. Es fa enrere, només una passa, calculada, mesurada. Ara escruta, recarceja els detalls, en la mesura que la vista li ho permet. Avança lentament en diagonal, cap a la dreta, respirant harmoniosament, com qui es delecta amb tots els sentits per gaudir-ne. Mira la paret? No. És clar, quin sentit tindria mirar ara la paret, llisa i blanca... està visurant aquest requadre aferrat al mur, on amb lletra clara s’exposa, a qui l’interessi, l’autor, el títol, l’any i la tècnica utilitzada. Ara em torna a mirar amb un gest contrariat que es transforma en una ganyota de continguda tristor. Acaba de parar esment en el punt vermell que indica que algú altre se li ha avançant. Es clar, ha estat aquell col·leccionista francès, el dels cabells llargs i blancs, que a mitja tarda estrenyia, afablement, la ma de l’amo de la Galeria. Per mi millor, el clau del que estic penjat aquí m’està provocant unes lleugeres molèsties a la banda interna del bastidor; estructura de fusta de pi que em procura la necessària rigidesa per oferir-me, digne, a la vista de qui em vulgui gaudir.

J. M. Vidal-Illanes