Galeria 1

Han tornat a encendre els llums, són d’aquests que primer estenen una resplendor apagada, groguenca, i que després banyen les parets de l’estança d’una blancor quasi diürna, com enganyant la natura del dia i la nit. Defora es veu passar la gent aqueferada, cap-cota, entre el renou del trànsit de cotxes embarzerats en una contesa de blastomies, sempre present en aquesta hora crepuscular que marca el ritme de sortida de les feines de coll blanc. Els que hi entren defugen de la voràgine del carrer, que inunda voreres de disseny; s’hi endinsen cercant prolongar la pau que els hi era furtada i que perillava davant el risc d’aürtar amb les arregussadores pretensions dels que se senten atrapats per la velocitat del temps, qui corre més ràpid que ningú. Nogensmenys, ja al carrer caminaven pausadament a contracorrent, pensant només en abeurar l’ànsia de bellesa extraviada a la recerca de l’espurna perduda. Aquest que em mira guarda la distància correcta. Ja es veu, pel seu aspecte, que sap assaborir la visió de determinades peces. Es fa enrere, només una passa, calculada, mesurada. Ara escruta, recarceja els detalls, en la mesura que la vista li ho permet. Avança lentament en diagonal, cap a la dreta, respirant harmoniosament, com qui es delecta amb tots els sentits per gaudir-ne. Mira la paret? No. És clar, quin sentit tindria mirar ara la paret, llisa i blanca... està visurant aquest requadre aferrat al mur, on amb lletra clara s’exposa, a qui l’interessi, l’autor, el títol, l’any i la tècnica utilitzada. Ara em torna a mirar amb un gest contrariat que es transforma en una ganyota de continguda tristor. Acaba de parar esment en el punt vermell que indica que algú altre se li ha avançant. Es clar, ha estat aquell col·leccionista francès, el dels cabells llargs i blancs, que a mitja tarda estrenyia, afablement, la ma de l’amo de la Galeria. Per mi millor, el clau del que estic penjat aquí m’està provocant unes lleugeres molèsties a la banda interna del bastidor; estructura de fusta de pi que em procura la necessària rigidesa per oferir-me, digne, a la vista de qui em vulgui gaudir.

J. M. Vidal-Illanes