Immòbils els llavis, petris i lluents,
parlen profundament del silenci.
Retallat el teu perfil
sobre un fons de cel rogent que,
paralitzat, ja no respira (com tu…)
Tanc els ulls i clarament veig
el passat que em colpeja.
Em sangcrem mentre en silenci crid,
mentre les voltes de la frissança
m’aturen en l’inestroncable mossa
on, irresoluts, ens perpetuam.
Tanc el llibre de cobertes negres
i el segell amb un floc de dolença
que el meu ull ha esculpit
en record de la teva absència.
PI
2 comentaris:
no és dolent, però sí massa cerebral, poc interès per l'estètica i massa per la filosofia, molt a l'estil borges
No entenc gaire el comentari anterior... Deia Espriu que les idees no són mai sentiments, en tot cas poden aproximar-se lleugerament a expressar coses que se senten -però no són sentiments-. La poesia és cerebral sempre, és arquitectura de les paraules i de les idees i l’estètica hi va incorporada.
Amb el que si estic d’acord és amb el fet que l’estètica és variable, voluble, adopta formes agradables i desagradables, i que és molt difícil objectivar-la com a “bona o dolenta”; l’estètica, simplement, és; i pot ser clàssica, kicht , barroca, expressionista, costumista, etc. Tot té estètica: busca-la.
Iolanda (Bcn)
Publica un comentari a l'entrada