Me giro y ya no estás.
Sin volver la mirada atrás,
cierro el alma. Me detengo.
Ya no vierto lágrimas, pero lloro.
Y es que la mirada me quema
Y me duele el aire que respiro
por saber que es el mismo
que nunca volverá a darte aliento.
J. M. Vidal-Illanes (1980)
1 comentari:
La veritat és que amb molt poques paraules es defineix: la pèrdua, cloure la ferida, caminar cap el futur, el dolor íntim, el mal que fa saber que no el/la tornaràs a veure, i que s'està devant una mort (per sempre...). El poema te 25 anys i podria haver-se escrit avui mateix: aquesta és una de les grandeses de la poesia, què és intemporal i és per a sempre.
Per cert, podrieu encadenar noves poesies sobre "el dol", no?
Iolanda (Bcn)
Publica un comentari a l'entrada