Horacio observa la finestra. A l’altra banda dels vidres la foscor persisteix a manera de presagi. Normalment, un feble raig de llum acostuma a acompanyar cada matí l’acte d’obrir els ulls i sentir de nou que ha de cremar un dia més de la seva vida; però avui Horacio s’ha llevat una mica més prest del que és habitual. Avui aquest artesà de vida pausada, conversa de bar i natura desperta, no baixarà al taller a rematar la darrera sabata, assegut a la banqueta mentre el vell mestre li dóna conversa.
Horacio es mira les mans, colrades com la pell que treballen, fortes com el convenciment que el conduirà a la plaça, on un camió empolsat espera emparat en la negror d’aquesta freda matinada. Avui emprendrà camí a l’altra banda. Demà, potser en dos dies, travessarà el riu. El reclam d’una vida de benestar material és massa fort. A les aigües fangoses que fan de frontera deixarà la dignitat, els amics i bona part de la seva vida passada... com dir-li que està a punt de córrer cap a l’abisme? Com dir-li que la societat realment lliure que espera trobar en travessar la línea només existeix al món dels somnis?
J. M. Vidal-Illanes
3 comentaris:
Digues-li com vulguis, no s'ho creurà. No s'ho creurà perquè cap dels amics que van marxar li ho ha dit. Perquè després de prendre la duríssima decisió de deixar família i amics per cercar una vida millor, com a mínim prou bona per a compensar tot el que queda enrera i correr els riscos que suposa una aventura com creuar el riu (l'oceà, el mar,la terra) seria massa dur reconèixer el fracàs en l'elecció de l'objectiu i no en la travessia. A alguns els hi surt bé, altres es convencen de què els que ho tindran millor són els seus fills, altres...Em va dir un psiquiatra que l'oblit és un mecanisme de defensa més habitual del que ens pensem. Em va dir: t'en recordes de "en un lugar de la Mancha, de cuyo nombre no quiero acordarme"? Em va fer gràcia que cités "El Quijote", aquest any en celebrem el quart centenari.
Susanna
Qualsevol fugida cap endavant té una càrrega d'incertesa brutal. Però una vegada presa la decissió és molt difícil reconèixer que el canvi tampoc ha valgut tant la pena. Arribar a un lloc i passar de ser pobre i tenir un cert reconeixement entre els teus veins a continuar sent pobre (potser una mica menys) però ser un marginal i marginat sense papers ("sola va mi condena" que diria Manu Chao) provoca que s'activin tots els mecanismes d'autodefensa que comenta la Susana.
També s'ha de reconèixer que molts aconseguèixen millorar però la qüestió és: en què milloren realment i si paga la pena?
És difícil posar-se dins la pell de la gent que ha d'abandonar la seva llar a la recerca d'oportunitats. D'esquenes mullades hi ha de molts tipus i potser sigui cert que molta gent surt de "Guatemala" per anar a "Guatepeor". Malgrat això hi ha emigrants que tenen una situació inicial tan desesperada que qualsevol canvi només pot ser a millor, encara que sigui per passar del Tercer món al Quart món, el que tenim aquí, ara i a la cantonada.
M.P.
Publica un comentari a l'entrada