L’esvoranc que m’enfonsa
En la negror de la nit
Entre els plecs m’esborra
Del no record mai sentit
Car l’absència m’ofega
Tant atrafegat respir
Que el cor no batega
I em mor en no sentir
El mirall em retorna
En llevar-me al matí
La realitat perduda
D’un somni que va fugir
Obro els ulls i comprenc
La tristor que envaí
L’ànima torturada
Quan plorant recordava
Que ahir ens vas morir
M. P.
1 comentari:
Encara que sembli una mica clàssic, té mèrit aquest poema d'heptasílabs (endiablada mètrica), els talls me semblen molt acurats i la rima força cuidada.
Publica un comentari a l'entrada