La finestra m’obre els ulls a la mar qui em torna el sossec perdut mentre abraç, impotent, la immensitat del que se’m nega. El so del bufacanyes del vell esmolador, s’escola lliscant per la porta del darrere i com un escorregantall em remulla sobtadament el pensament, que torna a la mar que em fueteja com les escorretges de l’estima que em vares donar; unes vegades blanc, altres vegades negre. Un, dos, tres, les campanades llunyanes em recorden l’insomni de mitja tarda, quan la calor hipòcrita emmascara la fredor d’una absència. La llorderia del carrer intenta embrutar el record mentre el pentagrama desdibuixa les notes d’un homenatge contorçant la bellesa perduda d’una cançó impossible. Pensívola la mar espera l’horabaixa i el doiut fill del pescaire furga en les vergonyes amagades rere uns calçons massa amples... i el record torna a ocupar els llençols immaculats dins la caliditat perduda d’un jaç massa senzill per estimar a l’engròs. A les hurtes palpeig l’aire que ocupa el teu lloc suvora l’ara bastit dels objectes que construïren una profecia enguerriada, sense més. El sol frega l’horitzó, tenyint-lo tot de roig de mort; el pensament, enjovat d’un sussús irredempt mor, com el dia. Més tard, avui, la nit s’erigirà entre els honors de la summitat vencedora.
J. M. Vidal-Illanes
9 comentaris:
Nota: Vidal-Illanes vol fer esment al fet que el text publicat és en realitat un poema d'un sol vers (un llarg vers únic -ens ha dit-), i que cal llegir-ho en veu alta amb la corresponent entonació que marquen les paraules -escollides- i la longitud -en ocasions forçada fins al límit- de les frases que conformen el vers.
Queda dit...
...eeeh, al·lucinant...
A mi més que al•lucinant em sembla bo, molt bo. De fet darrerament em costava llegir coses en la meva llengua i en espanyol que no frustressin les expectatives donades per tal o qual premi, o aquesta o aqueixa crítica. Fins i tot algunes polèmiques sorgides durant la Setmana del llibre en català amaguen en realitat la crisi que ens envolta: convertir la literatura en un bé de consum ens converteix en uns postmoderns irredempts, còmplices del fet que les formes s’imposin sobre el fons. Una bona portada una millor campanya de promoció i ja tenim un èxit de vendes que, al cap i a la fi, no val ni els 20 euros que et fan pagar.
Un amic m’ha recomanat aquest Blog, i no conec cap dels autors que signen (amb pseudònims o no) però aquest “poema” i o la Galeria que li precedeix són textos que se surten del camí que ens fan recórrer habitualment.
Una salutació i felicitats als bloggers que impulsen aquesta pàgina.
nogensmeys, si mes no, fantasmada grossa, emprant el diccionari de sinonims com a company, amb la mes mala intencio. patetic i especialment grotesc que qualcu ho prengui com a bo, i mes com a al.lucinant; el que al.lucina som jo.
ED
Ei, "una de cal i otra de arena", eh? A mí em sembla bò pel que diu i per com ho diu. M'agrada trobar paraules que desconec i que m'obliguen a fer l'esforç de buscar-les al diccionari. Però reconec que m'agrada perquè és un text breu.
Susanna
Si algú creu que agafant un diccionari de sinonims, possant-lo sobre la taula i obrint-lo, surten espontàniament escrits com aquest (i coms les Galeries 1 i 2), està molt equivocat. Per això cal una mica de talent, i això no és una cosa que pots comprar a pes a un Pryca.
D’altra banda, llegint i rellegint el text no veig cap diccionari de sinonims per enlloc. Veig paraules molt maques algunes d’ús molt quotidià a Mallorca i Eivissa-, i verbs conjugats en primera persona en la variant catalana de les Illes Balears. No hi ha tant diccionari com hom pensaria.
Per contra veig esdruixoles molt sonores –amb profusió de “ll” i “ny” i unes frases estiregarsades per crear un ritme pausat quan convé i ofegant quan s’escau, molt lligades al que està dient: hi ha fons i forma perfectament harmonitzats –i pel que he llegit en textes anteriors d’aquest autor, això forma part del seu estil-.
Això del vers únic, en tot cas em pot semblar extravagant o rar, però la llibertat d’algú que vol ser creatiu amb les paraules pot conduir-lo a errar-se amb determinades pretensions –el que em sembla absolutament critocable, sense titllar-lo de fantasmada grossa-.
Torno a felicitar a la gent que fa possible aquesta eclèctia.
ED, si vols fer de crític literari sobre la base dels diccionaris de sinonims, et recomano que llegeixis "El vellard. La escarcellera" de Miquel Bauçà (autor que heu citat en escrits anteriors). Pot resultar interessant la teva apreciació sobre aquesta obra de l'escritor felanitxer.
Iolanda (BCN)
He llegit el teu roig de mort. M’ha donat molta feina entendre’l. En una primera lectura m’he quedat amb les metàfores paisatgístiques, sensorials i costumistes. També amb la idea de que hi ha trampa. “Què m’està dient?”
La segona lectura l’he desvestit de les metàfores, el•lipsis i perífrasis. He hagut de fer una anàlisi textual, i finalment he entès la duresa del què dius. Si no parlessis de tu ho diries més planament?
La tercera lectura s’ha convertit en un divertiment. Ni en Pompeu Fabra m’ha estat suficient per entendre tots els mots que utilitzes. Parles, utilitzant una de les teves expressions, “a l’esgarriada”: no m’entendràs a la primera, m’explico però ho embolico, em pesques només si em segueixes. És divertit seguir-te.
L’estil? Una mica “maragallià” pels temps que corren.
Rosa P.
Un aclariment, el meu "al·lucinant" que vaig penjar fa uns dies es referia a l'explicació signada per altair971 i que es referia a les observacions de l'autor. En tot cas era una exclamació crítica en la línia del que després diu ED, que pretendre que això és un poema de vers únic és, al meu entendre, una boutade (o una mica fantasmada). Ara bé, jo també crec que el text dóna molt de si i m'agrada.
Publica un comentari a l'entrada