homenatge a Vidal Illanes
mgo
divendres, d’abril 14, 2006
dimarts, d’abril 11, 2006
De la premsa i Es Diari
Fa molts d'anys, en una conversa amb el llavors gerent "des diari", li qüestionava el model informatiu pel que hi apostaven els responsables. És evident que no es tracta de cobrir l’espai que altres medis d’informació general mantenen amb un enorme esforç i capacitat. És clar que el Menorca no ha d’intentar suplir l’espai de El País (tanmateix això seria impossible atenent a les inquietuds dels accionistes), però caldria començar a plantejar-se que els temps i les circumstàncies han canviat molt al llarg dels darrers vint anys i que fins i tot hi ha fórmules de premsa gratuïta (en paper i on-line) més serioses i satisfactòries que el Menorca. Cal reflexionar sobre el perquè el lectors del Menorca “passen” de les exigües pàgines de Nacional o d’Internacional i només s’interessen per si les “finestres són obertes i els llits sense fer”.
La vocació de premsa local no pot conduir a un diari on tot s’hi val, on tot te cabuda, on qualsevol pot publicar el que sigui per mediocre o intranscendent que sigui: per això ja hi ha d'altres medis –des del full dominical a pamflets de dispersió cultural de caire ben divers-. Hi ha premsa local molt més seriosa formalment i de continguts. La germana illa d’Eivissa compta amb el diari degà de la premsa escrita a les Illes Balears amb un Diario de Ibiza molt més satisfactori i d’una qualitat molt superior al Menorca –des del paper que fan servir al disseny i concepció, passant pels continguts seleccionats-. Tampoc el fet de ser un diari local impedeix fer periodisme de transcendència nacional i rebre un prestigiós premi periodístic, com el “Ortega i Gasset de periodismo 2006” que han rebut els companys del Diario de Mallorca (Matías Vallés, Marisa Goñi i Felipe Armendáriz). El Mallorca cobreix perfectament un espectre d’informació local seriós amb un objectiu de satisfer les necessitats de noticies de caire general –que és on hi ha material periodístic-. No és casualitat que el Diario de Ibiza i el Diario de Mallorca siguin del mateix grup, molt diferent a l’eix empresarial familiar-eclesiàstic que sosté el Menorca.
Menorca és massa petita per generar sistemàticament un gran número de noticies de vertader interès periodístic, però això es pot suplir amb més rigor, més serietat, amb un reflex de la dimensió humana de les notícies locals sense vendre’s a l’intranscendent i al xabacà, i sobre tot, fent l’esforç de col·locar l’illa al món, tant ampliant el que és noticia a d'altres indrets, com generant interès periodístic rellevant del que passa a Menorca. No és tant difícil. En un món globalitzat la treva d’ETA és molt més transcendent pel futur de Menorca que el dic del port de Ciutadella, la treva d’ETA és notícia en el moment que és produeix i això mereix la capçalera de qualsevol diari a Espanya; per contra el romans del Port de Ciutadella comença a fer pudor de gastat i corromput i en cap cas pot justificar el desplaçament d’un titular de màxim interès periodístic en el moment què és noticia. Per canviar aquesta tendència només cal fer l'esforç de tenir les mires posades on s'escau en cada moment històric.
Comandant-Pi
La vocació de premsa local no pot conduir a un diari on tot s’hi val, on tot te cabuda, on qualsevol pot publicar el que sigui per mediocre o intranscendent que sigui: per això ja hi ha d'altres medis –des del full dominical a pamflets de dispersió cultural de caire ben divers-. Hi ha premsa local molt més seriosa formalment i de continguts. La germana illa d’Eivissa compta amb el diari degà de la premsa escrita a les Illes Balears amb un Diario de Ibiza molt més satisfactori i d’una qualitat molt superior al Menorca –des del paper que fan servir al disseny i concepció, passant pels continguts seleccionats-. Tampoc el fet de ser un diari local impedeix fer periodisme de transcendència nacional i rebre un prestigiós premi periodístic, com el “Ortega i Gasset de periodismo 2006” que han rebut els companys del Diario de Mallorca (Matías Vallés, Marisa Goñi i Felipe Armendáriz). El Mallorca cobreix perfectament un espectre d’informació local seriós amb un objectiu de satisfer les necessitats de noticies de caire general –que és on hi ha material periodístic-. No és casualitat que el Diario de Ibiza i el Diario de Mallorca siguin del mateix grup, molt diferent a l’eix empresarial familiar-eclesiàstic que sosté el Menorca.
Menorca és massa petita per generar sistemàticament un gran número de noticies de vertader interès periodístic, però això es pot suplir amb més rigor, més serietat, amb un reflex de la dimensió humana de les notícies locals sense vendre’s a l’intranscendent i al xabacà, i sobre tot, fent l’esforç de col·locar l’illa al món, tant ampliant el que és noticia a d'altres indrets, com generant interès periodístic rellevant del que passa a Menorca. No és tant difícil. En un món globalitzat la treva d’ETA és molt més transcendent pel futur de Menorca que el dic del port de Ciutadella, la treva d’ETA és notícia en el moment que és produeix i això mereix la capçalera de qualsevol diari a Espanya; per contra el romans del Port de Ciutadella comença a fer pudor de gastat i corromput i en cap cas pot justificar el desplaçament d’un titular de màxim interès periodístic en el moment què és noticia. Per canviar aquesta tendència només cal fer l'esforç de tenir les mires posades on s'escau en cada moment històric.
Comandant-Pi
divendres, de març 24, 2006
totalment d'acord:
menroca i "el menorca"
sort que noltros som menroca i no menorca, vull dir el diari menorca, perque si no ens cauria la cara de vergonya per posar de titular el dijous passat una xorrada de la caeb i el dic -i a més emès des de mallorca- en comptes de l'alto el foc d'eta
és clar que cada diari pot seleccionar els temes que considera més importants per als seus lectors, ara, la tria que han fet al 'menorca' sembla almanco autista. bé, ja s'ho faran
sort que noltros som menroca i no menorca, vull dir el diari menorca, perque si no ens cauria la cara de vergonya per posar de titular el dijous passat una xorrada de la caeb i el dic -i a més emès des de mallorca- en comptes de l'alto el foc d'eta
és clar que cada diari pot seleccionar els temes que considera més importants per als seus lectors, ara, la tria que han fet al 'menorca' sembla almanco autista. bé, ja s'ho faran
dimarts, de març 21, 2006
L'extraviat
Perdut en l’instant oblidat, observo l’entranyable personatge quasi cec que s’ha instal·lat al meu davant, a cobert del soroll sord de l’Estació Central. L’home mira amb detall una peça de paper arrugat que sosté tremolós entre les mans, de la butxaca de l’abric treu una lupa il·luminada i acostant l’ull com si d’un comptafils es tractés, s’inclina exagerat per desxifrar les lletres del missatge misteriós –o això m’agrada pensar, que es tracta d’un misteri a desvetllar-. L’aspecte mixt del personatge ja és tot un misteri, si el mires d’un cop d’ull, et suggereix la imatge d’un clochard un homeless dels que em saluden al parc mentre sostenen els vespres amb una botella de licor barat; però si l’observes més detingudament et xoca la roba que hi du, neta, molt neta i nova, dins d’un ordre que contrasta amb l’aspecte extremadament despentinat i sense afaitar que exhibeix amb absoluta naturalitat. Les sabates són noves i lluentes, com si mai haguessin trepitjat el carrer, però hi du les mans brutes i gastades com les d’un sacrificat miner.
L’home em mira i em diu amb una veu serena però distant: «Caminava cap el perfil de l’horitzó, on les fulles canten i els ocells cauen. On no puc veure l’arc de sant Martí perquè la pluja m’esborra la mirada. De cop m’he perdut i he oblidat el que he vingut a fer en aquesta vida». El miro i quan vaig a contestar-li amb cortesia que no li he entès, s’alça i es gira cap a l’andana amb una solemnitat que talla l’aire que respiro. L’instant es deté i el tren passa i queda enrere, travessant la desaparició, esquarterant el moment esvaït. L’home puja al tren, a l’encontre del no res perdut. Mira per la finestra i somrient, amb tot el misteri d’un imperceptible estebeig, em saluda darrera el perfil d’una fulla que canta a l’horitzó bressolant un ocell que cau per l’arc de sant Martí. Perdut en l’instant, enganyat per un futur falcirostre, començo a caminar pel perfil de la frontera on molta gent oblida el que ha vingut a fer en aquesta vida.
J. M. Vidal-Illanes (c) 2006
L’home em mira i em diu amb una veu serena però distant: «Caminava cap el perfil de l’horitzó, on les fulles canten i els ocells cauen. On no puc veure l’arc de sant Martí perquè la pluja m’esborra la mirada. De cop m’he perdut i he oblidat el que he vingut a fer en aquesta vida». El miro i quan vaig a contestar-li amb cortesia que no li he entès, s’alça i es gira cap a l’andana amb una solemnitat que talla l’aire que respiro. L’instant es deté i el tren passa i queda enrere, travessant la desaparició, esquarterant el moment esvaït. L’home puja al tren, a l’encontre del no res perdut. Mira per la finestra i somrient, amb tot el misteri d’un imperceptible estebeig, em saluda darrera el perfil d’una fulla que canta a l’horitzó bressolant un ocell que cau per l’arc de sant Martí. Perdut en l’instant, enganyat per un futur falcirostre, començo a caminar pel perfil de la frontera on molta gent oblida el que ha vingut a fer en aquesta vida.
J. M. Vidal-Illanes (c) 2006
diumenge, de març 05, 2006
pàgina oberta a tothom
Si voleu penjar directament alguna cosa, podeu pitjar blogger (a dalt de tot a l'esquerra), posar eclectians com a nom d'usuari, eclectia com a contrassenya, i a nueva entrada us deixarà posar allò que volgueu.
dimecres, de març 01, 2006
Mozart, tu i jo
Els ulls tancats. El so del piano dibuixava corbes que defugien, ansioses, amb olor a cedre, a eben, a marfil, lliscant entre les petites flames de les espelmes enceses com a homenatge a l’època en que la peça va ésser composta. Les notes arribaven suaus a les meves oïdes, narcotitzants, desprès la música va començar a penetrar-me les entranyes, a inserir més enllà dels sentits els sentiments que hi escampava, estripant. I va continuar arrencant-me el seny, a substituir el batec del meu cor pel ritme cadenciós de la composició. Jo havia passat a formar part del pentagrama, barrejat entre moviments sensuals i signes de blanc sobre negre, rodones, blanques, fuses, classicisme, giny, una aladroga de corxeres enllaçades i un tall de respiració; ostatge en la interjecció de la realitat, foragitat cap un abisme.
Seguda a la banqueta, massa baixa, de vellut vermell, la teva silueta s’albirava retallada pel contrallum del neó que, tot penetrant per la llunyana finestra, lluitava amb la intenció d’abraçar-te silent. La peça prenia vida pròpia, el piano s’engrandia sota les teves delicades mans, però adoptava una dimensió minúscula davant la grandesa de la interpretació. El cor, la cadència, el neó, Mozart, tu i jo. Una vegada més tot va quedar en un somni impossible; en acabar, i veure com t’aixecaves sense mirar enrere, amb una lleugera inclinació del cap, vaig saber que abandonaves la teva absència sense ser conscient que, aquest pic, t’acomiadaves de mi per sempre.
J. M. Vidal-Illanes (c) 2006
Seguda a la banqueta, massa baixa, de vellut vermell, la teva silueta s’albirava retallada pel contrallum del neó que, tot penetrant per la llunyana finestra, lluitava amb la intenció d’abraçar-te silent. La peça prenia vida pròpia, el piano s’engrandia sota les teves delicades mans, però adoptava una dimensió minúscula davant la grandesa de la interpretació. El cor, la cadència, el neó, Mozart, tu i jo. Una vegada més tot va quedar en un somni impossible; en acabar, i veure com t’aixecaves sense mirar enrere, amb una lleugera inclinació del cap, vaig saber que abandonaves la teva absència sense ser conscient que, aquest pic, t’acomiadaves de mi per sempre.
J. M. Vidal-Illanes (c) 2006
dimecres, de febrer 22, 2006
A l'est de l'Edèn
La pluja, porga sinuosa d’efectes imprevisibles, colpejava inversemblant contra les consciències abandonades a l’exculpació. El gran Dylan multiplicava treballosament la força del “A Hard Rain's A-Gonna Fall” mentre la riuada humana, ressorgida i esperonada des de la repulsa al contraban polític, hagiografia de farsants, compactava ansiosament un caramull insultant de sentiments d’impotència.
A l’altra banda del riu els morts desfilaven ocults per la muralla censuradora erigida amb destresa pel gran valedor de la mentida. Observat per una escenografia amenaçadora de núvols de turmenta, en una cruïlla a l’est de l’Edèn, entre barres i estrelles, Bush esquivava les pedres que James Dean llençava contra una blanca casa tacada de sang; la trajectòria de les pedres descrivien un arc tant desafiant com inofensiu i dibuixaven amb traç ferm la frustració, esplendorosa. Els fabricants de virtualitat fan anar en doina els inofensius il·lusos que creuen en un món possible. La tortura terceja entre els salvadors i els presumptament alliberats d’una opressió que apuntava en una direcció; abans coneixies el teu enemic, mentre ara, trencada la por gestada en les clavegueres d’una autocràcia, el torbament apunta en totes direccions: l’enemic és quasi invisible però s’amaga prou a prop com per a que li sentis l’alè, metàl·lic i amb una dolça i ambigua olor de sofre i carn nafrada.
Les nostres mirades, encara netes, es creuen intensament entre les rialles alegres i innocents d’unes criatures de futur incert; l’harmònica sona al fons, Dylan insisteix, els temps estan canviant, però tot plegat agombola descaradament un full de ruta de pirogènesi que ningú no sap cap a on ens conduirà.
J. M. Vidal-Illanes
A l’altra banda del riu els morts desfilaven ocults per la muralla censuradora erigida amb destresa pel gran valedor de la mentida. Observat per una escenografia amenaçadora de núvols de turmenta, en una cruïlla a l’est de l’Edèn, entre barres i estrelles, Bush esquivava les pedres que James Dean llençava contra una blanca casa tacada de sang; la trajectòria de les pedres descrivien un arc tant desafiant com inofensiu i dibuixaven amb traç ferm la frustració, esplendorosa. Els fabricants de virtualitat fan anar en doina els inofensius il·lusos que creuen en un món possible. La tortura terceja entre els salvadors i els presumptament alliberats d’una opressió que apuntava en una direcció; abans coneixies el teu enemic, mentre ara, trencada la por gestada en les clavegueres d’una autocràcia, el torbament apunta en totes direccions: l’enemic és quasi invisible però s’amaga prou a prop com per a que li sentis l’alè, metàl·lic i amb una dolça i ambigua olor de sofre i carn nafrada.
Les nostres mirades, encara netes, es creuen intensament entre les rialles alegres i innocents d’unes criatures de futur incert; l’harmònica sona al fons, Dylan insisteix, els temps estan canviant, però tot plegat agombola descaradament un full de ruta de pirogènesi que ningú no sap cap a on ens conduirà.
J. M. Vidal-Illanes
dimecres, de febrer 15, 2006
L'aniversari
Horabaixa post el sol, un infant desperta embadocant la mare amb estrofes embarbussades i la mirada oberta al futur amb una innocuïtat isòsceles. La mare mira el rellotge, un nimbus travessa el pensament, fosc i carregat, ple de minúscul glaç pendent de caure per ocultar el desassossec del moment. El temps calla però desplega un llenguatge silent, paralipsi evident; i el dolor penetra i emergeix pit enfora, cor endins. La cançó de la mare endormisca el nadó innocent. L’hora no perdona, la sageta tampoc no menteix. L’orquídia resplendent amb lacònica nota d’un estim sincer: amor minimalista quinze anys després d’una primera flor, un catorze de febrer; ara tot roman sobre la taula, el sopar espera, l’estimada també. Truquen a la porta, el missatger no és un, sinó tres. El que portava uniforme deixa anar un alè. La mare plora, el nen juga absent, al pare no el coneixerà, no hi tindrà temps. Una bala a boca de canó, precisa, a l’ansa del coll, l’ha dreçat l’existència, segant-ne projectes, esborrant il·lusió, anihilant tota esperança; baratant-ne un vou veri vou per una existència trencada. Mai no va voler marxar, sempre mantingué la porta oberta, exposat a la irracionalitat dels que practiquen el bescanvi d’idees per l’assassina i inutil violència.
(A l’amic, víctima, desaparegut ara fa deu anys)
J. M. Vidal-Illanes
(A l’amic, víctima, desaparegut ara fa deu anys)
J. M. Vidal-Illanes
dimecres, de febrer 08, 2006
Absència
L’aire pesava més que de costum, la densitat del moment s’estenia entre l’absència d’esperança i el flaire penetrant de les roses humides, blanques i roges, entrellaçades amb l’hàlit d’una asèpsia calculada per a no pertorbar el dolor. Un pas decidit i el silenci contingut va ser penetrat per la fulla tallant del moviment que, com una lluenta navalla, s’immiscí tímidament i ingràvida en la frontera incalculada del penya-segat prematur. La llosa, freda, era només un pensament que brollava entre els records d’anys de convivència en vida trencats al alba en apagar-se la llum, per sempre.
Aquella tarda, de manera travada, vaig encetar un erràtic moviment que s’alentia a mesura que la distància amb la immaculada urna de vidre es reduïa. De cop i volta la realitat va travelar amb la imatge luminiscent del teu cos amortallat, que ja no reconeixia com a res que hagués vist abans. La imatge distant va tomar indiscriminadament pensaments i memòries dolces, rancúnies i retrets fossilitzats per la costum, imatges inventades sobre traços mai viscuts, reconstrucció d’un trencaclosques enganyat per l’inexorable pas del temps, que res no perdona.
El buit que has deixat a la teva butaca favorita, dibuixa un rastre glacial i transparent. La solitud en que em va semblar que et quedaves en desaparèixer baix terra, m’ha acompanyat fins els racons dels teus hàbits favorits; ara, aqueixa solitud colpidora desplega les acolorides ales de paó reptador per palesar la petitesa de la frontera entre l’estada i l’absència; ara, la meva inexistència completa dóna pas a un dolor que només l’oblit dels records tenyits de tendresa podrà apaivagar.
J. M. Vidal-Illanes
Aquella tarda, de manera travada, vaig encetar un erràtic moviment que s’alentia a mesura que la distància amb la immaculada urna de vidre es reduïa. De cop i volta la realitat va travelar amb la imatge luminiscent del teu cos amortallat, que ja no reconeixia com a res que hagués vist abans. La imatge distant va tomar indiscriminadament pensaments i memòries dolces, rancúnies i retrets fossilitzats per la costum, imatges inventades sobre traços mai viscuts, reconstrucció d’un trencaclosques enganyat per l’inexorable pas del temps, que res no perdona.
El buit que has deixat a la teva butaca favorita, dibuixa un rastre glacial i transparent. La solitud en que em va semblar que et quedaves en desaparèixer baix terra, m’ha acompanyat fins els racons dels teus hàbits favorits; ara, aqueixa solitud colpidora desplega les acolorides ales de paó reptador per palesar la petitesa de la frontera entre l’estada i l’absència; ara, la meva inexistència completa dóna pas a un dolor que només l’oblit dels records tenyits de tendresa podrà apaivagar.
J. M. Vidal-Illanes
dimecres, de gener 25, 2006
Foc ritual
Una capsa de cartró ondulat, rebutjat embolcall d’una pantalla de plasma de darrera generació, amagava zelosament un univers de tresors arreplegats durant llargues jornades de vinclar el cos dins els cendrosos contenidors de brossa: són les pertinences creades des de les belles deixalles menyspreades pels que hi tenen tot el que no necessiten. El valuós incert d’allò que es converteix en únic i total patrimoni d’una persona que va travessar involuntàriament el llindar de la societat de l’opulència, hi cap dins les quatre parets rectangulars d’un vell embalatge. Més enllà d’una frontera desdibuixada per l’egotisme, hi ha un món que no atura de créixer, un paradís de malson confinat a la marginalitat pels irresponsables socials.
La bellesa crepuscular inunda el petit recinte que acull un dispensador de diners, extensió intemporal de l’abjecte negoci de prestamistes i usurers que practiquen els que un dia foren refugi d’uns estalvis que ja no hi són... avui ningú amb economia modesta no pot apartar ja un cèntims de coixí per quan vinguin maldades. El roig que s’escampa pels dos metres quadrats de caixer aporten calidesa als cartrons que serviran, una nit més, de jaç improvisat. Afora fa fred, la nit tanca la tenalla de les tenebres i fosca sense futur, fins a l’endemà en que caldrà buscar una excusa valenta i voluntariosa per vagar entre cossos insensibles d’un paisatge aliè.
La matinada més freda glaça l’enteniment, tres indigents intel·lectuals de bona família decideixen escalfar l’ambient, i mentre escampen benzina entre cartrons i tresors incompresos, pensen en el favor que fan a la societat esborrant tant antiestètica i deforme manifestació de la pobresa econòmica i de la marginalitat de carrer. En un món on només l’èxit i l’opulència es dibuixen nítids com el gran tòtem al que venerar a cegues, hi ha qui tortura la benzina per a que prengui forma i alçada en un roig de foc ritual, expiació i mort d’uns inadaptats que alteren l’harmonia postissa d’un anhelat paratge virtual.
J. M. Vidal-Illanes
La bellesa crepuscular inunda el petit recinte que acull un dispensador de diners, extensió intemporal de l’abjecte negoci de prestamistes i usurers que practiquen els que un dia foren refugi d’uns estalvis que ja no hi són... avui ningú amb economia modesta no pot apartar ja un cèntims de coixí per quan vinguin maldades. El roig que s’escampa pels dos metres quadrats de caixer aporten calidesa als cartrons que serviran, una nit més, de jaç improvisat. Afora fa fred, la nit tanca la tenalla de les tenebres i fosca sense futur, fins a l’endemà en que caldrà buscar una excusa valenta i voluntariosa per vagar entre cossos insensibles d’un paisatge aliè.
La matinada més freda glaça l’enteniment, tres indigents intel·lectuals de bona família decideixen escalfar l’ambient, i mentre escampen benzina entre cartrons i tresors incompresos, pensen en el favor que fan a la societat esborrant tant antiestètica i deforme manifestació de la pobresa econòmica i de la marginalitat de carrer. En un món on només l’èxit i l’opulència es dibuixen nítids com el gran tòtem al que venerar a cegues, hi ha qui tortura la benzina per a que prengui forma i alçada en un roig de foc ritual, expiació i mort d’uns inadaptats que alteren l’harmonia postissa d’un anhelat paratge virtual.
J. M. Vidal-Illanes
dimarts, de gener 24, 2006
Bo/dolent
Bona la sentència de Shopenhauer, si no fos perquè no em sembla tan fàcil discernir entre el que és bo i el que és dolent. A veure, hi ha lectures de totes totes bones, i d'altres de totes totes dolentes, però també n'hi ha d'altres que costen de valorar; les que són bones per uns no ho són tant per altres i a l'inrevés. No existeix un criteri universal, els paràmetres no són els mateixos arreu.
Si un editor d'una petita editorial universitària no s'hagués compadit d'una mare que havia voltat per tot arreu intentant que algú publiqués el llibre que el seu fill havia escrit i que tothom havia rebutjat per dolent, fill que s'havia suicidat davant la impossibilitat d'aconseguir que algú s'interessés per la seva primera (i darrera) novela; si aquest editor hagués cregut als anteriors que el van desestimar i no l'hagués llegit, no l'hauria publicat i ara probablement ningú coneixeria l'Ignatius, protagonista de "la conjura de los necios" (una conxorxa d'enzes, crec, en català), reconeguda arreu com una bona novela.
No teniu por de perdre-us quelcom excel·lent si us limiteu a llegir (veure, escoltar...) només el que és, a criteri de la gran majoria, o d'una minoria de savis, o... bo? Cercar l'eficiència en el gaudi de les coses em resulta tan extrany...
Susanna
P.S. O potser no estem parlant de gaudir?
Si un editor d'una petita editorial universitària no s'hagués compadit d'una mare que havia voltat per tot arreu intentant que algú publiqués el llibre que el seu fill havia escrit i que tothom havia rebutjat per dolent, fill que s'havia suicidat davant la impossibilitat d'aconseguir que algú s'interessés per la seva primera (i darrera) novela; si aquest editor hagués cregut als anteriors que el van desestimar i no l'hagués llegit, no l'hauria publicat i ara probablement ningú coneixeria l'Ignatius, protagonista de "la conjura de los necios" (una conxorxa d'enzes, crec, en català), reconeguda arreu com una bona novela.
No teniu por de perdre-us quelcom excel·lent si us limiteu a llegir (veure, escoltar...) només el que és, a criteri de la gran majoria, o d'una minoria de savis, o... bo? Cercar l'eficiència en el gaudi de les coses em resulta tan extrany...
Susanna
P.S. O potser no estem parlant de gaudir?
diumenge, de gener 22, 2006
Que bé, tot en castellà!
Que bé que rallant d'un club de Menorca i entre menorquins principalment, tot sigui en castellà. Sa pàgina, sa informació as pavelló, sa llengua que s'empra as fòrum... no, si quan diuen que es Menorca Bàsquet és es més gran element de cohesió de s'illa, tenen raó; es més gran element de cohesió per acabar d'una vegada per totes amb sa nostra llengua, menorquí, català... és igual.
salut
salut
dimarts, de gener 17, 2006
dimecres, de gener 04, 2006
Menorca salva el Port de Ciutadella
Moltes gràcies. El dic no es podrà fer. El Ministeri de Medi Ambient ha dictaminat en contra de la construcció del dic al port de Ciutadella. Volem donar les gràcies a les 12.839 persones que, com vosaltres, han enviat a través nostre un mail a la ministra Cristina Narbona demanant que no es concedís la cessió del domini públic per la construcció del dic. Una vegada més, es demostra que la suma constant de petites actuacions pot arribar a fer caure grans despropòsits. Menorca, illa declarada Reserva de la Biosfera, té de nou una oportunitat per demostrar que les coses es poden fer d'altres maneres. Tant de bo que notícies com la d'avui es reprodueixin a altres indrets del malmès litoral mediterrani. Rebeu una salutació cordial.
GOB de Menorca
GOB de Menorca
Subscriure's a:
Missatges (Atom)