Tu abuelo, nos contaste, intuyendo el final de su existencia en la Tierra, fue diciendo adiós a los amigos, a su familia, a la naturaleza, porque quería estar lúcido y presente cuando la muerte llegara. Por eso, se abrazaba a los árboles que guardaban las páginas escritas de su vida.
Me llega la triste noticia de tu muerte y te evoco, el verano pasado, en la biblioteca de tu casa de Lanzarote. Vuelves a ser el perfecto anfitrión, el hombre cortés, inteligente, generoso, al que le gusta compartir la amistad. Me honra ser tu invitado. Pilar, tu compañera, tu cómplice, parece señalar en silencio a todos y cada uno de tus personajes en ti: al Ricardo Reis que se compadece de la soledad de los poetas y ayuda a no temer la memoria, a los inventores de artefactos angélicos que quieren enseñar a los seres humanos a volar "aunque les cueste la vida", a aquel alfarero que libra a los esclavos de una nueva caverna porque se niega a aceptar ciertas cegueras que imponen desigualdad y dolor.
Tú, que has sido también todos los nombres, no terminas aquí. 2010 es ya, para siempre, el año de la muerte de José Saramago, pero tus libros forman un maravilloso bosque de dignidad. Y yo me abrazo al árbol para mantener tu memoria.
José Luis Rodríguez Zapatero es presidente del Gobierno.
diumenge, de juny 20, 2010
divendres, de juny 11, 2010
Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'una brossa [en temps de crisi]
Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'una brossa [en temps de crisi]
Miraves el rellotge que hi penjava de la gran pèrgola d’entrada a l’hipermercat, un immens establiment als rodals d’una urbanització benestant plena de classe alta en crisi. La hi miraves amb insistència com cada dia mentre es feia fosc al teu voltant, però l’hora tardava en arribar i la posta de sol no robava més llum a la teva esvaïda realitat. Tu ja vivies en una penombra permanent que et dissolia el sentit de l’existència.
Amb la sortida dels empleats dels magatzems et posares dret, en guàrdia, com la resta de companys de carrer, dibuixant una estampa de figures fosques i corbades. Encara no havien desaparegut novament per l’entrada de servei les ombres dels treballadors de l’hipermercat i ja et trobaves remenant les deixalles d’aliments menyspreats per la burgesia queixosa de com li està afectant aquest daltabaix econòmic.
Entre contenidors de brossa et capbussaves i omplies el carretó d’infant que havies reciclat a mode de transport polivalent. Una part d’aquestes deixalles seria el teu aliment d’aquella nit, una altra part la podries revendre a d’altres rodamóns que no tenien la sort d’haver consolidat un lloc de privilegi davant els contenidors de la botiga; al cap i a la fi tu pertanyies a la classe mitjana dels captaires sense sostre...
Aquella nit, mentre regatejaves amb un col·lega desfet per l’heroïna el bescanvi d’una flassada robada per una bossa de pa de motlle caducat, et compadies del pobre desgraciat i li deies: “amic meu, realment la crisi no ens afecta a tots per igual, a tu et va pitjor...”.
Miraves el rellotge que hi penjava de la gran pèrgola d’entrada a l’hipermercat, un immens establiment als rodals d’una urbanització benestant plena de classe alta en crisi. La hi miraves amb insistència com cada dia mentre es feia fosc al teu voltant, però l’hora tardava en arribar i la posta de sol no robava més llum a la teva esvaïda realitat. Tu ja vivies en una penombra permanent que et dissolia el sentit de l’existència.
Amb la sortida dels empleats dels magatzems et posares dret, en guàrdia, com la resta de companys de carrer, dibuixant una estampa de figures fosques i corbades. Encara no havien desaparegut novament per l’entrada de servei les ombres dels treballadors de l’hipermercat i ja et trobaves remenant les deixalles d’aliments menyspreats per la burgesia queixosa de com li està afectant aquest daltabaix econòmic.
Entre contenidors de brossa et capbussaves i omplies el carretó d’infant que havies reciclat a mode de transport polivalent. Una part d’aquestes deixalles seria el teu aliment d’aquella nit, una altra part la podries revendre a d’altres rodamóns que no tenien la sort d’haver consolidat un lloc de privilegi davant els contenidors de la botiga; al cap i a la fi tu pertanyies a la classe mitjana dels captaires sense sostre...
Aquella nit, mentre regatejaves amb un col·lega desfet per l’heroïna el bescanvi d’una flassada robada per una bossa de pa de motlle caducat, et compadies del pobre desgraciat i li deies: “amic meu, realment la crisi no ens afecta a tots per igual, a tu et va pitjor...”.
dijous, d’abril 15, 2010
dissabte, d’abril 03, 2010
Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'un cor que covava...
Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'un cor que covava...
Assegut, prens un cafè. La música de fons és d'una veu femenina que canta una poesia de Maria-Mercè Marçal que havies llegit uns anys enrere; el títol era inoblidable: Covava l'ou de la mort blanca.
Una ambulància passa pel carrer. Tu hi vas dedins. El sanitari du un ou a la ma. Un colom blanc cova mirades grises. Recordes la cara espantada del cambrer que intentà atendre't en un primer moment.
El cor covava l'ou d'una mort negra. Restes fred damunt un llit d'hospital. Ningú no t'espera a l'altra banda, ningú no et plora en aquest costat. A la recepció d'urgències sona una cançó amb una veu femenina d'un poema que es va fer realitat.
Una ambulància passa pel carrer. Tu hi vas dedins. El sanitari du un ou a la ma. Un colom blanc cova mirades grises. Recordes la cara espantada del cambrer que intentà atendre't en un primer moment.
El cor covava l'ou d'una mort negra. Restes fred damunt un llit d'hospital. Ningú no t'espera a l'altra banda, ningú no et plora en aquest costat. A la recepció d'urgències sona una cançó amb una veu femenina d'un poema que es va fer realitat.
J. M. Vidal-Illanes (c) 2010
divendres, d’abril 02, 2010
e-nvitricollS / Web socio-jurídica d'opinió: El cafè d’e-nvitricollS [Bar virtu@l]
e-nvitricollS / Web socio-jurídica d'opinió: El cafè d’e-nvitricollS [Bar virtu@l]
Una setmana més el cafè té un gust amarg, però satisfactori. Amb el rerefons de la corrupció política i l'enriquiment il·lícit, la burla a la ciutadania i la indignitat de persones que es pensaven divinitats intocables. La impunitat en la que alguns es pensaven transitar per aquest món de simples mortals s'ha acabat. Que en prenguin nota molts d'altres corruptes, que els hi ha, i s'apliquin a les dites populars (Mai riguis del mal de veinat que el teu ve en camí).
Els col·legues reunits al nostre Bar virtu@l hem estat comentant la notícia publicada a diferents mitjans (vegeu-la a El País, o al Diari de Mallorca) i llegint l'extracte de l'Acte judicial. Al nostre cas l'opinió més estesa és que cal deixar clar que es tracta d'una resolució de qualificació de fets i d'adopció de mesures cautelars. No és una sentència, no prejutja res i a més no té major importància el to o la forma de la resolució ja que el jutge instructor no intervé en la fase de judici. El to és dur, però a la vista dels esdeveniments la consideram una resposta proporcionada a la gravetat dels fets i als despropòsits de la defensa, que ha manipulat proves, ha ocultat la veritat amb ajuda d'homes de palla, ha encomanat informes falsos, ha pressionat testimonis, ha intentat influir en un fiscal en cap, ha dissenyat un cúmul de mentides infantils i d'escassa credibilitat... en definitiva, ha estat una acció que contradiu l'ètica i la deontologia professional d'un misser. Els col·legues juristes hauríem de reprovar aquest estil i no considerar-lo quelcom normal.
Tornant a l'Acte, l'estil és personal, directe i qualifica amb molta precisió els fets. Les anomenades "perles", que han escandalitzat alguns mitjans de comunicació, formen part d'un discurs global, de llenguatge clar, sense embuts, popular i respectuós, encara que dur. S'han destacat algunes expressions que formen part d'observacions dins d'un document de 147 pàgines, que inclou les 60 planes d'al·legat dels fiscals anticorrupció, però sense explicar neutralment el context. Vista l'extensió de l'Acte judicial, no podem més que considerar-les frases puntuals, que alguns mitjans han extret de context, i que representen una enèrgica resposta a la burda defensa practicada i a la burla que els imputats han exhibit en tot moment. Jo personalment pens que han fet befa a la justícia.
Els tertulians del Bar virtu@l volem un procés net i amb totes les garanties, però a la vista dels indicis de criminalitat que desborden el cas, volem també una resposta contundent del tribunal que ha de jutjar els imputats. La petició de 64 o de 24 anys de presó (segons es computin en sentit més favorable a l'acusat) sembla satisfactòria.
A diferència d'algunes persones que es mouen ara per desprestigiar el jutge José Castro, hem de dir que aquest professional de la magistratura és una persona molt seriosa, molt estricte, molt honesta i que, a més, acostuma a defugir de protagonismes. Són molts els professionals que el consideren un dels millors jutges de la carrera.
No podem dir el mateix d'una de les persones que més ataca ara el jutge: el Sr. Antoni Alemany, un periodista corrupte, d'estil insultant, manipulador, ideòleg de bona part dels despropòsits que han brandit polítics del Partit Popular de Mallorca i falsificador de realitats. Esperem que la Justícia (amb majúscules) també se'n faci càrrec de les seves malifetes. Veure’l engrillonat i en presó representaria una gran acció d'higiene per a les nostres estimades Illes.
dimecres, de març 24, 2010
e-nvitricollS / Web socio-jurídica d'opinió: La destrucció del Son Bosc i la llum al final del túnel
e-nvitricollS / Web socio-jurídica d'opinió: La destrucció del Son Bosc i la llum al final del túnel
El Parc Natural de s’Albufera de Mallorca és l’espai natural protegit més antic de les Illes Balears, declarat a l’empara de l’antiga Llei d’espais naturals de 1975, mitjançant el Decret 4/1988, de 28 de gener, constitueix un dels ecosistemes emblemàtics de l’arxipèlag. No obstant els valors que caracteritzen aquest espai, les amenaces històriques per part d’especuladors i agressors del territori que han planat per sobre s’Albufera han estat aclaparadores. Un episodi vergonyós el constitueix la construcció d’un hotel en el llindar del Parc que trepitjava l’àmbit original protegit; de ben segur avui aquesta acció menyspreable permetria obtenir una condemna per delicte ecològic.
Un altre episodi trist de la dècada actual ha estat la recent agressió a un espai adjacent al parc natural d’alt valor ambiental per diferents motius, entre d’altres pel fet de representar una reserva capdal de l’orquídia de prat (Orchis robusta) i un espai vital per l’abellarol (Merops apiaster), a més de sorprenents simbiosis, com per exemple el paper que juga com a àrea d’alimentació de falcons marins (Falco eleonorae).
El precedent el tenim en una de les darreres accions del Govern de la legislatura 1999-2003. En aquell moment s’acordà, fonamentant la decisió amb nombrosos informes tècnics, l’ampliació del Parc Natural de s’Albufera de Mallorca en el marc d’una política decidida a passar pàgina a una història pobre en la creació d’espais naturals protegits a les Illes Balears. El Decret 52/2003, de 16 de maig, va ampliar la protecció del Parc Natural declarat el 1988 i va incorporar, entre d’altres espais, les dunes del Comú de Muro i la zona de Son Bosc on ara es vol construir un camp de golf.
El Govern del Partit Popular de la legislatura 2003-2007, en reprendre el Govern, va reaccionar ràpidament a les pressions exercides per un grup d’hotelers de la platja de Muro, que havien recorregut el Decret d’ampliació al·legant defectes en el procediment d’audiència i sense aportar cap mena d’arguments ambientals. També sense arguments ambientals el Parc va veure com li prenien son Bosc... i és que l’any 2003 ja es sospitava que la intenció amagada era possibilitar la construcció d’un camp de golf a la zona. El més trist de tot és què aleshores l'afer feia olor a especulació i corrupció, i un cop més el decurs del temps ho va confirmar (veure notícia de premsa).
Afortunadament hem pogut llegir recentment al BOIB Núm. 33 de 27-02-2010, la publicació de l'Acord del Consell de Govern de dia 26 de febrer de 2010 sobre l’inici del procediment d’elaboració del Pla d’Ordenació dels Recursos Naturals de s’Albufera de Mallorca, on s’adopten mesures preventives damunt una part de la finca de Son Bosc, que fan inviable, pel moment, la construcció del camp de golf. La prevalença de les mesures de protecció i defensa dels valors ambientals recollida al nostre Dret de la Unió Europea, tornarà a col·locar les coses al seu lloc, d’on no haurien d’haver sortit mai per la via d’un críptic acord que estimava un requeriment del Batlle de Muro Miquel Ramis Martorell (avui convicte d’un delicte i inhabilitat durant deu anys –veure notícia- per retrotreure el procediment del Decret 52/2003 i matar així l’ampliació del Parc Natural (Acord del Consell de Govern de 30 de gener de 2004). Una vergonya més de l’inefable i caríssim govern que dirigí l’imputat ex-president Jaume Matas.
Però pot ser la història no acabi aquí, i és que s'ha fabulat d'utilitzar una proposició no de llei per declarar el camp de golf com a d'interès autonòmic, tot un precedent molt perillós a més d'un complet insult al sistema jurídic. És més, vista la història de Son Bosc, crec que tot indica un nou camí a la fiscalia per investigar que hi ha darrera de tot aquest trist afer.
El Parc Natural de s’Albufera de Mallorca és l’espai natural protegit més antic de les Illes Balears, declarat a l’empara de l’antiga Llei d’espais naturals de 1975, mitjançant el Decret 4/1988, de 28 de gener, constitueix un dels ecosistemes emblemàtics de l’arxipèlag. No obstant els valors que caracteritzen aquest espai, les amenaces històriques per part d’especuladors i agressors del territori que han planat per sobre s’Albufera han estat aclaparadores. Un episodi vergonyós el constitueix la construcció d’un hotel en el llindar del Parc que trepitjava l’àmbit original protegit; de ben segur avui aquesta acció menyspreable permetria obtenir una condemna per delicte ecològic.
Un altre episodi trist de la dècada actual ha estat la recent agressió a un espai adjacent al parc natural d’alt valor ambiental per diferents motius, entre d’altres pel fet de representar una reserva capdal de l’orquídia de prat (Orchis robusta) i un espai vital per l’abellarol (Merops apiaster), a més de sorprenents simbiosis, com per exemple el paper que juga com a àrea d’alimentació de falcons marins (Falco eleonorae).
El precedent el tenim en una de les darreres accions del Govern de la legislatura 1999-2003. En aquell moment s’acordà, fonamentant la decisió amb nombrosos informes tècnics, l’ampliació del Parc Natural de s’Albufera de Mallorca en el marc d’una política decidida a passar pàgina a una història pobre en la creació d’espais naturals protegits a les Illes Balears. El Decret 52/2003, de 16 de maig, va ampliar la protecció del Parc Natural declarat el 1988 i va incorporar, entre d’altres espais, les dunes del Comú de Muro i la zona de Son Bosc on ara es vol construir un camp de golf.
El Govern del Partit Popular de la legislatura 2003-2007, en reprendre el Govern, va reaccionar ràpidament a les pressions exercides per un grup d’hotelers de la platja de Muro, que havien recorregut el Decret d’ampliació al·legant defectes en el procediment d’audiència i sense aportar cap mena d’arguments ambientals. També sense arguments ambientals el Parc va veure com li prenien son Bosc... i és que l’any 2003 ja es sospitava que la intenció amagada era possibilitar la construcció d’un camp de golf a la zona. El més trist de tot és què aleshores l'afer feia olor a especulació i corrupció, i un cop més el decurs del temps ho va confirmar (veure notícia de premsa).
Afortunadament hem pogut llegir recentment al BOIB Núm. 33 de 27-02-2010, la publicació de l'Acord del Consell de Govern de dia 26 de febrer de 2010 sobre l’inici del procediment d’elaboració del Pla d’Ordenació dels Recursos Naturals de s’Albufera de Mallorca, on s’adopten mesures preventives damunt una part de la finca de Son Bosc, que fan inviable, pel moment, la construcció del camp de golf. La prevalença de les mesures de protecció i defensa dels valors ambientals recollida al nostre Dret de la Unió Europea, tornarà a col·locar les coses al seu lloc, d’on no haurien d’haver sortit mai per la via d’un críptic acord que estimava un requeriment del Batlle de Muro Miquel Ramis Martorell (avui convicte d’un delicte i inhabilitat durant deu anys –veure notícia- per retrotreure el procediment del Decret 52/2003 i matar així l’ampliació del Parc Natural (Acord del Consell de Govern de 30 de gener de 2004). Una vergonya més de l’inefable i caríssim govern que dirigí l’imputat ex-president Jaume Matas.
Però pot ser la història no acabi aquí, i és que s'ha fabulat d'utilitzar una proposició no de llei per declarar el camp de golf com a d'interès autonòmic, tot un precedent molt perillós a més d'un complet insult al sistema jurídic. És més, vista la història de Son Bosc, crec que tot indica un nou camí a la fiscalia per investigar que hi ha darrera de tot aquest trist afer.
dimarts, de març 02, 2010
divendres, de febrer 26, 2010
diumenge, de gener 31, 2010
dissabte, de novembre 14, 2009
darno
eduardo darnauchans, rar artista uruguaià que vaig descobrir als anys vuitanta i que va morir el 2007, mereix algun reconeixement, almanco aquest
http://www.youtube.com/watch?v=Sh5mZQHNIpU
http://www.youtube.com/watch?v=Sh5mZQHNIpU
Subscriure's a:
Missatges (Atom)