Mai s’acostumaria. Havia comprovat en dotzenes d’ocasions que no li era possible. Un formigueig li recremava subtilment el clatell i no aconseguia concentrar la mirada en un punt fix i concret: els ulls de l’altre, port i abric on la sinceritat recíproca troba el repòs necessari per a la pertorbable consciència d’una bona persona. Si en un moment d’imitació de qui construeix llur realitat sobre un imaginari ofensiu, obrava vençut per la temptació d’amagar alguna petita vergonya, passava a trobar-se davant d’una feixuga travessia per la dura i calcinada terra de la mentida. Sabia que aquest tràngol no el deixaria relaxar-se durant hores, potser dies.
Però el formigueig es transformava en un batec d’ira quan contemplava l’orgia de transfiguració perfectament pautada en un guió goebelià, interpretat per un Houdini de la política. Potser la mentida de tant repetir-se no es converteixi en veritat, però sembla que faci que qui transita per la fèrria via del tren de la insinceritat, acabi acomodat en la falsedat fins el punt de creure-se-la com a part de la realitat. Una impostura condueix inevitablement a esfilagarsar una cadena de veritats que no ho són. La realitat transformada no pot sostenir-se només sobre el dèbil pilar d’un senzill engany; cal travar-la en una complexa xarxa de badomia. Per això mentir crea addicció i alimenta les ànsies de que la resta de la gent també acabi embullada, sense possibilitats de desfer-se’n, en la teranyina d’una realitat que no és ni serà.
J. M. Vidal-Illanes
3 comentaris:
En ocasions hom pensa que qui et parla ha perdut tot contacte amb la realitat; potser la seva realitat és més poderosa que el que noltros percebem com a veritat. L’aforisme diu: mig món se’n riu de l’altre mig, però uns tenen gràcia i els altres no. Quan se’n riuen de mi, no em fa cap gràcia; igual estic a la meitat equivocada... Ahir sentia l’engany solcant la meva pell, nafrant el sentit comú que sagnava implorant que aquell personatge deixés d’insultar la meva intel•ligència –o el que queda d’ella- pregant que marxés deixant-nos en pau sense girar la vista enrera i, per damunt de tot, que se’n anàs tancant suaument la porta i que se’n dugués amb ell tot l’odi i la crispació que ha disseminat irresponsablement. No importava que digués adéu amb els focs d’artifici d’un periodista acòlit i els focus d’un servei públic il•lícitament apropiat per a l’enaltiment particular, com en els espectacles que els antics reis organitzaven per demostrar el seu poder, només que ahir no vaig saber distingir entre el rei i el bufó.
(Reflexions sobre impostures i el comiat d'Aznar a la Televisió / TVE-Març 2004)
PI
no se com tu fas vidal-illanes, pero descrius sempre lo que jo pens, pero que no sabria escriure, encara que tengis un llinatge pijo, o aristocrata m'encanta com transformes lo cuotitia en poesia pero donant canya a l'actualitat, ets un fenomen i seguex aixi
gracies per ser tant contundent
LSD
Vidal-Illanes: m'agrada com fa que poques paraules diguin tant. També m'agrada com presenta la realitat del dia a dia amb una enorme càrrega estètica, sense ser barroca. El missatge harmonitza amb l'estil, i ni estil ni missatge competeixen per predominar. Nomès he llegit tres o quatres columnes seves i ni tan sols sé si és vosté home o dona, però si que m'identifico amb la sensibilitat que demostra, sense gènere però molt humana.
Iolanda (Barcelona)
Publica un comentari a l'entrada