Informació higiènica

Assaborir el cafè fins el darrer bocí de crema mentre dónes per segona vegada la volta al món sobrevolant les pàgines del diari, fidel company de soledat. Estendre sobre les puntes dels dits el testimoni del viatge en forma de tinta, fosca, deleble, transmissora de les delicades petjades que enrere queden abandonades al fil d’un rastre d’esvaïts records. Missatges amb l’olor de la tinta i el paper que en ocasions, moltes, massa, s’estavellen sobre la consciència amb la fortor dels aromes reals que la noticia emana.

Molts subsisteixen amb el convenciment de que cal acumular als dits la tinta de tres o quatre periòdics, per a formar-se una idea aproximada del que pot estar passant en la llunyana realitat. Lluitar, llegir, tasca ingent que s’agombola en la paradoxa de viure en el segle de la informació, mentre et sents un nàufrag de la comunicació intentant surar en el marejol de mentides que juga, burletament, amb la pastera de la vida.

Rentar-se les mans, acomiadar per l’engolidor el negre testimoni de la pretensió de sentir-se intel·lectualment viu: una acció higiènica imprescindible per a prendre el vol, per a arribar al final del dia, aclucar els ulls i pensar que tanmateix el que demà no adopti la forma impresa, amb les seves excitants olors, no existirà en la consciència de ningú.

Però hi ha qui no necessita rentar-se les mans. A algú li resulta molt més higiènica la successió de belles imatges comentades amb accent d’Oxford, mentre s’acomoda harmònicament en el mobiliari d’una confortable torre de marfil. Hi ha qui es priva del plaer de tacar-se els dits, renegant de la lectura, mentre es prepara per a vibrar, net, curós, amb l’asèpsia sorgida de les coloristes profunditats dels documentals de la BBC.

J. M. Vidal-Illanes