Enfundats dins els seus foscos abrics, llargs, cordats fins al coll com per no deixar escapar ni un sentiment d’origen humà, la mà d’obra qualificada de l’especulació immobiliària contemplava la seva darrera creació. El casc, blanc, completava l’hermeticitat ideològica dels actors i impedia que qualsevol raonament impur pogués contaminar-se amb els sentiments. Havien desnonat els incòmodes inquilins, jubilats, de renda antiga i de baix perfil social, gairebé sense drets en una societat que expulsa a la marginalitat a tot aquell que no és capaç de mantenir l’equilibri al cim de la cresta de l’onada. Després una declaració de ruïna i la substitució de l’edifici per un lluent mausoleu d’alt standing, els maletins que gelosament romanien que es completés l’operació s’han farcit del sofisticat paper que tot ho compra: voluntats, vides, objectes... Ja se’n poden anar a descansar amb la consciència tranquil·la i les mans netes, que demà els espera un altre dia profitós, on la repetició de la història tornarà a repartir fortuna, probablement tant injustament com en el dia d’avui, com en el dia d’ahir, com des de l’origen dels temps.
J. M. Vidal-Illanes
8 comentaris:
Dresgraciadament aquest tema m'ha tocat de prop. D'una banda perquè la meva mare, pensionista amb 79 anys, va patir un seguit d'accions del que ara anomenen moobing, que van des de ficar-li rates a casa, fins a deixar que l'edifici s'anés enfonsant de pura ruina. D'una altra banda, perquè jo mateixa m'he hagut d'anar a viure a 60 kilómetres de la meva ciutat (Barcelona) on hores d'ara nomes poden comprar una casa les rendes més altes (rics?), si parteixes de zero.
On està aquesta societat igualitaria que proclama tot règim que s'anomena democràtic, social i de dret? On està aquest dret constitucional que es diu habitatge i que no és accessible per a la gent normal?
És éticament lícit que el preu d'un habitatge s'hagi triplicat en set anys i els nostres sous congelats?
Que algú m'ho expliqui!
M. P.
No estic segur que hi hagi una explicació, però a mi també em fa ràbia viure en un món ple de mentiders. Mentre jo no puc emprendre una vida normal, independent, amb el just per viure, al meu voltant roden cotxes de luxe de gent que accedeix sense problema als preus prohibitius que han assolit els pisos a la meva ciutat; gent "honesta" amb declaracions de renda negatives i amb "dret" a exigir de les administracions "seguretat" davant qualsevol amenaça de desestabilitació del seu estatus social; això si, estatuts assolit amb guants de seda immaculats, com els de la ma d'obra qualificada de Vidal-Illanes
Fa unes hores he esborrat un comentari que pretenia donar llum a la pregunta de MP. Després he pensat que no pagava la pena fer-se mala sang davant d’un tema que tanmateix ningú no vol solucionar.
El comentari anònim penjat amb posterioritat m’ha tornat a fer reflexionar. Els joves amb qui comparteixo moltes hores al dia i no volen –ni poden- entrar en la “il•lògica” del culte al consum desaforat i a l’ascensió sense condicions als cims de l’èxit social, sempre em demanen si realment l’habitatge digne és o no un dret constitucional que hauria de garantir-se pels poders públics.
De moment ha estat un dret per especular impunement i enriquir-se, mentre empobrim el nostre patrimoni cultural, històric, arquitectònic i natural. El medi que ens envolta es fa cada dia més inhòspit i econòmicament inaccessible. Les dades indiquen que cada dia el nostre país és més ric, però molta gent te la sensació que s’està empobrint tot i que guanya més. Més és menys si al cap i a la fi perds qualitat de vida quan per mantenir un determinat nivell, cada dia has de treballar més i competir amb major energia i el resultat és que no hi arribes.
Mires i a l’altre cantó, la ma d’obra qualificada, no sap com gastar racionalment els diners guanyats amb operacions d’enginyeria immoral.
J. M. Vidal-Illanes
Són valorats al seu entorn com excelents professionals. Els guanys que proporcionen als seus patrons són prou grans com per a què ells se n'enduguin un bon pessic i això és l'únic que importa. Quan la qualitat de vida s'equipara al nivell de renda, els sentiments sobren. El concepte èticament lícit no existeix, existeix la legalitat i la ilegalitat i un exercit d'advocats sense escrúpols per a interpretar les lleis de la manera més favorable.
El preu de les coses és el que la gent està disposada a pagar per elles. Mentre hi hagi qui està disposat a pagar barbaritats per una vivenda, el preu no baixarà, independentment de que això sigui o no sigui moralment acceptable.
Susanna
Estat democràtic, social i de dret. Anem per parts:
Democràtic=entre tots triem els nostres governants.
Social=Juguem tots, des del més ric fins al més pobre, del més inteligent al menys, tothom té dret a votar i tothom es pot presentar a unes eleccions. Podem participar i associar-nos per a fer sentir la nostra veu.
De dret=Tothom està sotmès a les mateixes lleis, no es fan distincions.
Aquest és el sistema polític i més o menys funciona. La nostra responsabilitat és triar a qui aplicarà les polítiques que més ens agraden, més socials o menys, segons la consciència de cadascú.
La mateixa Constitució que estableix l’Estat democràtic, social i de dret defensa la lliure empresa en el marc de l’economia de mercat i també el dret a la vivenda, al treball, a l’educació...Difícil encaixar-ho tot.
Per a que la vivenda deixi de ser un element de canvi, un actiu molt, molt rentable, s’ha de limitar el benefici que proporciona a qui no la fa servir per a viure-hi. És evident que un govern de dretes com el que vàrem tenir no tenia cap interès per a fer-ho, al cap i a la fi molts dels seus votants viuen d’això. S’haurà de veure què son capaços de fer els governs d’esquerres que tenim ara.
Però el que a mí em sembla realment preocupant és que molts dels governs de dretes que hi ha al món són elegits democràticament, que s’han perdut valors elementals com la solidaritat, que cada cop sóm més individualistes, perquè, no ens enganyem, gent que no té accés a una vivenda digna n’hi ha hagut sempre, però ara ens toca a nosaltres i això ens fa mal, ara ens escandalitzem.
Susanna
Francament, hi han bens essencials que no poden deixar-se al lliure mercat. Això no són els Estats Units. España en aprovar la Constitució del 78 pretenia assolir un règim social inspirat en els models alemany i escandinau. Per això la nostra seguretat social és universal, amb independència que cotitzis o no; als Estats Units pots morir-te a la porta d'un hospital si no tens assegurança mèdica, sovint la beneficiència no arriba a temps. Per això l'educació és, en teoria, gratuita a la xarxa pública docent...
L'habitatge no pot ser menys, cal garantir un estandard a preu taxat i a partir d'un cert tamany i/o tipologia d'habitatge, alliberar preus. Però l'accés d'una unitat bàsica caldria que estés assegurat amb un esforç de renda familiar no superior a un 33 %. Avui se supera el 60 % d'esforç de renda familiar per a l'endeutament a 30 o 35 anys. Feu números i veureu una nova forma d'esclavatge econòmic pitjor que el de les colònies industrials del segle XIX.
PI
Això seria com la vivenda de protecció oficial però per a tothom? I com defineixes aquest estandard? En funció d'una família model? Tothom hi tindria accés? En quin sòl? Qui construeix? Jo entendria més una acció de l'estil de limitar els preus de revenda, però no sé si això té algun sentit. O sigui que si tu compres una vivenda i al cap del temps te la vols vendre, no ho puguis fer per més del preu que vas pagar més un tant per cent o un tant fix o... (amb la inflació o el tipus d'interès oficial del periode com a referencia, per exemple).
A Cuba la vivenda no es compra ni es ven. Bé, la primera es compra a l'Estat en unes condicions més que raonables. Després, es permuta. Entre aquell sistema i el nostre n'hi ha d'haver algun que valgui. Per altra banda, si aquest sistema (suposem que l'hem trobat) no es recull en una norma de rang molt alt, difícilment modificable, se’n pot anar en orris amb els canvis de tornes.
De totes maneres, mentre els caps pensants de la nostra societat troben la solució al problema, podrien començar a obligar seriosament a qui té vivendes buides a posar-les al mercat en unes condicions raonables. Al cap i a la fi, si les tenen buides se suposa que, o no estan en condicions d'habitar-se (es poden donar ajuts en el cas que els propietaris no tinguin recursos per arreglar-les), o els propietaris no tenen cap necessita de la renda que els hi podrien proporcionar i per tant es poden conformar amb "poca cosa", no?
Susanna
Publica un comentari a l'entrada