Un dia que va néixer massa clar i net per portar-nos res de bo, et vaig buscar entre muntanyes de ràbies i passions.
Tu eres, però, és clar, sota el munt de neu que tapava la punta del monòlit d'acer.
I encara hi ets, jugant amb la sorra gèlida, fragments de milions d'ídols enderrocats i d'espases vençudes.
I quan em vaig enamorar dels coloms que tu alimentaves a la plaça dels inconstants i pensava que el món portava un llacet daurat a la seva impossible cabellera de somnis al vent, un dit enorme fet de restes de feblesa humana em va entrar sense permís per la gola i em va provocar el vòmit més feixuc.
Tu eres, però, és clar, a dins del ventre de la teva mare Terra i vivies les flors i llepaves la rosada.
I gaudies del mar. I abraçaves el temps. I esperaves el cel. I volies la lluna. I ho estimaves tot.
Tot, és clar, excepte les misèries delatores de la nostra irremeiable humanitat.
I encara hi ets, jugant amb la sorra feta dels cranis esmiculats de milions de precursors que ara només són deixalles.
mgo
PD. Per molts anys, eclectians, estic orgullós de col·laborar en aquest món tan obert i interessant que hem anat creant, que duri.
1 comentari:
tu trobes, es clar, el que cerques, busques el que no existeix i trobes realitats que et frustren. normal
Publica un comentari a l'entrada