Avui la dutxa havia durat uns minuts més que de costum. Se sentia brut, però no massa... El cap ja no li bullia tant com el vespre passat quan va sentir durant hores el batec de la sang fluint bojament per les venes, unes venes inflades per l’ira, una ira que no comprenia, però que li va sorgir d’unes profunditats molt arrelades. Les gotes d’aigua freda lliscaven deixant al seu pas un rastre de cossiguetes tènues i electritzants. El barnús li cobria la vergonya i el feia sentir una seguretat confortant.
Assegut a taula, desplega el diari, com cada dia, violant unes planes llises i uniformes, amb l’olor i l’escalfor que s’entrecreua amb el càlid aroma i textura del pa calent. El cafè servit al moment amb la llet natural enriqueix encara més la simfonia dels sentits. L’amarg gust de la confitura de taronja, molt a l’anglesa, pren cos amb els titulars que destaquen en portada: “Una dona mor a mans de la seva parella a...” no importa el lloc, però ja és la que fa 47 en el que va d’any, segons s’apunta al cos de la noticia. Ell s’arregla els cabells, glopeja llargament el cafè amb llet i mira de través la torrada enriquida amb mantega i melmelada. “Bé –pensa- en realitat ja són 48”.
Al fons del passadís, llarg i estret, amb el terra de fusta clara, un rastre viscós dibuixa el preàmbul d’un nou drama. A contrallum un braç penja inert, coronant la silueta del llit de matrimoni que es retalla a l’habitació principal. Matrimoni que ha deixat de ser-ho, que ho va deixar de ser fa temps; se’n va anar un fred dia d’hivern quan el respecte va fer les maletes per no tornar-hi mai més.
J. M. Vidal-Illanes (c) 2004
6 comentaris:
un relat que va ser fantàstic fa un any i que ho continua sent avui. res no ha canviat i, per desgràcia, no crec que canviï
LSD
Lamentablement crec que vidal-illanes pot guardar l'escrit pels anys propers i treure'l cada 25 o 26 de novembre, un cop constatat que celebrar (quina expressió més desafortunada) el dia contra la violència de gènere només serveix com a proposta posmoderna, inòqua i que te uns limitadíssims efectes pràctics.
El problema és cultural, i difícil d'atacar sense plantejaments educatius des de tots els fronts. El masclisme s'ha d'erradicar perque atempta contra l'integritat física i psíquica de les dones; però també cal erradicar-lo de determinades mentalitats femenines, que s'apleguen al masclisme com quelcom normal que cal acceptar sese més.
Iolanda (Barcelona)
PD no havia intervingut darrerament, però no deixo de llegir en silenci la vostra pàgina totes les setmanes.
Quin es el poder que manté unides a dues persones i que fà fins i tot que una es cregui amb el poder de treur-hi la vida a l'altre?....fins que la mort ens separi es moltes voltes molt més que matà, pot ser mantindre a l'infern a l'altra convisquen al mateix espai i respirant el mateix aire viciat d' hàbits nascuts de la passió i la necessitat...
Aconseguir erràdicar la violéncia de génere, implica erràdicar primer els géneres i això vol dir buidar de continguts la masculinitat i la feminitat...i no sé si la história i la seva heréncia i la economia estética integral estaràn massa per la feïna...
Persones i drets vs Imatges i deures de ser... home o dona.
No sé, peixeta, no em sembla que la masculinitat i la feminitat siguin dolentes d'entrada, però sí el masclisme com a posició dominant sobre les dones, que varen haver d'exercir el feminisme per a reclamar els seus drets. Homes i dones iguals, és clar. Persones per davant de tot. Masculinitat i feminitat em sembla a mí que a hores d'ara es refereixen ja a qüestions estètiques. No crec que siguin dolentes.
No sé, jo, la veritat, sempre he pensat que hem de distingir entre dues coses:
D'una banda crec que totes i tots som diferents entre noltros, no hi dues persones iguals. La igualtat no és açò; no és que les dones adoptin rols d'homes o els imitin, o els hi copiïn tot el que de dolent tenen.
Hem d'acceptar la nostra diferència i treure el millor de noltres mateixes -i els homes el millor d'ells mateixos-.
Ara bé, una altra cosa són els drets: aquí sí que no hem de perdonar res; la igualtat ha d'ésser innegociable.
Assumint les diferències i implantant les igualtats de drets, endegarem el camí del respecte que tant hi manca.
Nuria
Estava recorreguent les pàgines d'aquest bloc, i desprès de llegir algunes coses escric per dir-vos que aquesta és la denúncia contra la violència masclista més bella i dramàtica que mai he llegit.
VC
Publica un comentari a l'entrada