menrocafoto

Us feim saber que a partir d'ara a la pàgina menroca.blogspot.com -un blog malauradament poc aprofitat- hi posarem fotos (a part del que vulguin els usuaris). Hem començat amb una, però esperam que us animeu tots. No ho feim a eclèctia per no distorsionar la línia que havia duit fins ara.
Salut, eclectians
coordinadors MENROCA

blog obert

Si voleu penjar directament alguna cosa, podeu pitjar blogger (a dalt de tot a l'esquerra), posar eclectians com a nom d'usuari, eclectia com a contrassenya, i a nueva entrada us deixarà posar allò que volgueu.

impotència vs. prepotència

Israel denuncia el segrest per part de palestins d'un soldat del seu exèrcit. Palestina deixa clar que és cosa d'un grup aïllat, que vol més que ningú l'alliberament del soldat i posa tots els mitjans de què disposa en funcionament per tal de trobar-lo. Israel comença la seva recerca particular amb un atac a Gaza, amb la destrucció de l'única central elèctrica de la zona i exhibició indecent de "poderio", deixant sense llum cases, escoles, hospitals...Com a mínim 6 mesos per a reparar-ho al marge del cost econòmic que suposarà. No tinc ni idea de com van de morts i ferits. Diuen que Bush no seria res sense el finançament dels jueus d'EUA i d'aquí el seu suport incondicional a Israel. En aquests moments em sento molt, molt antisemita.

La resta del món, muts, com sempre.

Les dunes de l'oblit

La sorra, entre les dunes d’unes natges compassades, crema i vola al vent; mirant enrere i la mirada creua el passat, entre unes dunes d’uns pits cortesos, volant cap l’infinit tancat en un cortiol sense poder capbussar entre records de mirades serenes i llavorades, travessant els batecs, apaivagant els pensaments perduts entre els records remenats dins d'un trossell, perdut. El vell que hi duem, sospirant, espua el dol de la soledat i alça la mirada mentre cau l’ànima, i res no sent, enlluernat pel reflex del mirall que les llàgrimes cobreixen, com un punxó esmolat per ferir sense matar; els rastres d’ahir claven els oblits a la sorra, entre dunes de temps, d’instants, que amb un gest imperceptible s’acomiaden, mentre els ulls s’acluquen, perduda la mirada cap enlloc.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2006

Estranyes emocions tardanes

M’havia passat més d’un cop al trobar-me amb antics companys d’escola, institut o facultat i comentar com ens tractava la vida.

- Doncs sí, vaig acabar la carrera i després vaig fer un master a no-sé-on. Mentre estudiava vaig viatjar per tot Europa amb Interrail, ara treballo a….i passo les vacances a…I tu?

- Doncs jo no vaig ni acabar la carrera, he treballat a diversos llocs, de tant en tant em matriculo d’algunes assignatures i vaig fent…Quina sort d’haver pogut fer tot el què has fet!

- Oh, sí, mira, però tu tens dos fills.

I jo pensava: i què? Sempre he dit que no tinc vocació de mare. Mai vaig sentir això tan incriblement especial que representa que se sent quan veus el teu fill acabat de néixer, ni m’he enyorat quan han passat dies fora de casa (ja em deia la meva cunyada que sóc una mare desnaturalitzada). Una cosa rara, això dels fills, entitats absoutament independents dels seus progenitors però que d’alguna manera passen a formar part d’un mateix quan s’en tenen.

Avui he dinat amb els meus dos fills. Ara ens costa coincidir, ja són grans , el gran viu pel seu compte i fem horaris molt diferents. Mentre dinàvem parlàvem una mica de tot, els escoltava i em sorprenia de tenir al meu costat aquells dos individus conversant sobre les relacions humanes (amics, nòvies, companys…) amb una maduresa i sensatesa que en ells encara em resulta estranya. En un moment donat he sentit una emoció nova, gran i plaent com no havia sentit mai.

Avui m’he dit: Sí, però jo tinc dos fills.

Susanna

Com si fos ahir

Sembla com si fos ahir...però no, quina bestiesa, si fa una eternitat! I ja veus, els nostres cantautors tornen a l’Olympia i aquí fan concerts nostàlgics; pel que fa a ells jo em vaig quedar a aquella època: en tránsito i cada loco con su tema del Serrat i viatge a Itaca d’en Llach són els darrers lps d’aquests que em van agradar de debò. Al Raimon no el vaig seguir mai gaire, al Pi de la Serra (si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol) i al Ramon Muntaner (els pins volen terra lliure i els vents criden llibertat) els vaig perdre la pista, Ovidi (què gran!), Paco Ibañez (a galopar...), Víctor Jara, Violeta i Àngel Parra, Quilapayun (el pueblo unido jamás será vencido), Labordeta, Carbonell (que bonita, que redonda, que puñeta: que pequeña es la peseta) i molts més que ara no recordo, retirats voluntàriament o a la força, o en actiu i que no he seguit. Però mai m’ha quedat clar si això meu és enyorança d’un temps o d’una edat. Potser de tot, clar.

Susanna

En record del primer altairatge

En el meu cas esper que insertar la meva primera aportació a ECLÈCTIA es converteixi en un clàssic. És la forma que tinc de celebrar-ho, jo vaig venir de lluny per quedar-me, i recuperar els amics, i no sentir-me tant perdut. Així que, com cada any, aquí queda l'Altairatge.

"Pilotant pausadament la cadena d’àtoms que el transporta travessant la lleugeresa que tot ho separa, PI aterra suament sobre la superfície d’Altair 971. Minuts abans pensava que la distància, no per lleugera, resultava fàcilment salvable. Atret pel color del planeta cibernètic, PI intenta esquinçar el vel que el reté a l’altra banda de la realitat. Ara camina sense impulsar-se, parla sense obrir la boca, mira amb els ulls tancats... Ha superat la distància, novament, i ha retornat per quedar-se."

PI

Segon aniversari ECLèCTIA

Demà 9 de juny es compleixen dos anys des que algú va trucar la porta dels Blogs amb una proposta incerta. De fet, una vegada triat un template, i penjades tímidament les primeres idees, el dubte va prendre possessió dels instants d’entusiasme inicials; en aquest moment el missatge a penjar va ser:

“Ara he pensat que no visitarà ningú aquesta peig si no faig propaganda. Hauré d’avisar els col·legues...”

Dos anys desprès tenim varis contribuïdors estables, algun escriptor d’ocasió i d’altres de més coneguts, i molts amics fidels que s’aglutinen al voltant del col·lectiu d’ECLèctians.

Ara no hem de deixar que el Blog decaigui, els nostres col·laboradors habituals s’han pres uns dies de distància per tornar amb idees renovades i impulsar el tercer any d’ECLèCTIA, l’any de la consolidació definitiva... tres anys és el pas previ per a consolidar-se com un autèntic “Reserva”...

A tothom que ens visita i penja col·laboracions, a totes i tots que aporteu idees –sempre benvingudes i positives-, als que us sensibilitzeu pel que aquí es proclama en veu alta i en veu baixa, als que han plorat, als que s’han enrabiat, a qui no ha tornat mai més i al que va venir per quedar-se... Gràcies i...

Molts d’anys ECLèCTIAns/nes! I per molts més.

Altair971