El globus et diu "bon dia senyor, sóc un globus alliberat de la classe dels aeris i família dels que gaudeixen de l'atzar i que no suporten altres ordres que les del vent. Gràcies per tenir-me en compte i distingir-me amb el vostre tacte". Després d'uns instants de meditació, penses que el teu deure és alliberar-lo del seu fat arbitrari. Amb la mà esquerra sostens el globus i amb la dreta vas apropant-hi la cigarreta. Li dius "ja em pots agrair, pobre globus, que t'alliberi per sempre d'un destí irracional, i a partir d'ara seràs una matèria estable i la teva sort ja no dependrà més de cicumstàncies aleatòries.
m.g.o.
dilluns, d’agost 16, 2004
dijous, d’agost 12, 2004
A Fidel?
Ojalá que las hojas no te toquen el cuerpo cuando caigan, para que no las puedas convertir en cristal. Ojalá que la lluvia deje de ser milagro que baja por tu cuerpo.
Ojalá que la luna pueda salir sin ti. Ojalá que la tierra no te bese los pasos. Ojalá se te acabe la mirada constante, la palabra precisa, la sonrisa perfecta.
Ojalá pase algo que te borre de pronto, una luz cegadora, un disparo de nieve. Ojalá por lo menos que me lleve la muerte, para no verte tanto, para no verte siempre.
En todos los segundos, en todas las visiones. Ojalá que no pueda tocarte ni en canciones. Ojalá que la aurora, no dé gritos que caigan en mi espalda. Ojalá que tu nombre, se le olvide a esa voz.
Ojalá las paredes no retengan tu ruido de camino cansado. Ojalá que el deseo se vaya tras de ti, a tu viejo gobierno de difuntos y flores.
Ojalá se te acabe la mirada constante, la palabra precisa, la sonrisa perfecta. Ojalá pase algo que te borre de pronto, una luz cegadora, un disparo de nieve.
Ojalá por lo menos que me lleve la muerte, para no verte tanto, para no verte siempre En todos los segundos, en todas las visiones. Ojalá que no pueda tocarte ni en canciones.
Ojalá pase algo que te borre de pronto, una luz cegadora, un disparo de nieve. Ojalá por lo menos que me lleve la muerte, para no verte tanto, para no verte siempre...
silvio rodríguez
Ojalá que la luna pueda salir sin ti. Ojalá que la tierra no te bese los pasos. Ojalá se te acabe la mirada constante, la palabra precisa, la sonrisa perfecta.
Ojalá pase algo que te borre de pronto, una luz cegadora, un disparo de nieve. Ojalá por lo menos que me lleve la muerte, para no verte tanto, para no verte siempre.
En todos los segundos, en todas las visiones. Ojalá que no pueda tocarte ni en canciones. Ojalá que la aurora, no dé gritos que caigan en mi espalda. Ojalá que tu nombre, se le olvide a esa voz.
Ojalá las paredes no retengan tu ruido de camino cansado. Ojalá que el deseo se vaya tras de ti, a tu viejo gobierno de difuntos y flores.
Ojalá se te acabe la mirada constante, la palabra precisa, la sonrisa perfecta. Ojalá pase algo que te borre de pronto, una luz cegadora, un disparo de nieve.
Ojalá por lo menos que me lleve la muerte, para no verte tanto, para no verte siempre En todos los segundos, en todas las visiones. Ojalá que no pueda tocarte ni en canciones.
Ojalá pase algo que te borre de pronto, una luz cegadora, un disparo de nieve. Ojalá por lo menos que me lleve la muerte, para no verte tanto, para no verte siempre...
silvio rodríguez
dilluns, d’agost 09, 2004
Crònica del pintor de realitats
Darrera el blanc fum que aboca la cassoleta de la vella pipa es dibuixa una mirada, que d’extrema intel·ligència, resulta inquietant. Entre les mans, el pinzell fermament sospès. El traç és ferm i nítid. El llenç, gran i insuficient.
Ell, amb una edat indeterminada, els cabells blancs, llargs i despentinats, treballa constantment i pacient. És el pintor de realitats, un valedor de veritats, un analista enfonsat en l’espiral de la manipulació, pou que ofega la il·lusió de compartir futur. Ell ha estat identificat com a un contrainformador perillós, que pot comprometre la seguretat dels segrestadors de democràcia i dels aigualidors de llibertats. A la censura d’un pit seminu descobert, ha respost amb les imatges que a diari ens demostren la veritable barbàrie que habita –còmodament instal·lada- el nostre paisatge quotidià: de la violència domèstica al domèstic sagnant negoci de la mort i la guerra. De la corrupció que tot ho ocupa als cervells corromputs de mandataris que tot ho justifiquen inventant noves realitats que es transformen amb el pas dels minuts; s’apel·la a l’amnèsia col·lectiva, es triomfa pel poder narcòtic del confortable dia a dia de perfil pla.
El pintor de realitats està esgotat, però acaba de trobar una ma amiga que li porta una capsa plena de colors; es miren en silenci mentre el llenç torna a omplir-se d’esperança.
(A m.g.o)
J. M. Vidal-Illanes
Ell, amb una edat indeterminada, els cabells blancs, llargs i despentinats, treballa constantment i pacient. És el pintor de realitats, un valedor de veritats, un analista enfonsat en l’espiral de la manipulació, pou que ofega la il·lusió de compartir futur. Ell ha estat identificat com a un contrainformador perillós, que pot comprometre la seguretat dels segrestadors de democràcia i dels aigualidors de llibertats. A la censura d’un pit seminu descobert, ha respost amb les imatges que a diari ens demostren la veritable barbàrie que habita –còmodament instal·lada- el nostre paisatge quotidià: de la violència domèstica al domèstic sagnant negoci de la mort i la guerra. De la corrupció que tot ho ocupa als cervells corromputs de mandataris que tot ho justifiquen inventant noves realitats que es transformen amb el pas dels minuts; s’apel·la a l’amnèsia col·lectiva, es triomfa pel poder narcòtic del confortable dia a dia de perfil pla.
El pintor de realitats està esgotat, però acaba de trobar una ma amiga que li porta una capsa plena de colors; es miren en silenci mentre el llenç torna a omplir-se d’esperança.
(A m.g.o)
J. M. Vidal-Illanes
divendres, d’agost 06, 2004
bienvenido, presidente
Claro que bienvenido, hombre, como cualquier visitante de nuestra isla.
Faltaría más que le hiciéramos la vida imposible o nos quejáramos de su presencia. nos molesta usted como nos molestan todos los turistas que vienen aquí, algo irremediable, dicen, un efecto colateral del progreso que, dicen, proporciona este turismo, pan de nuestros hijos y única fuente de riqueza en tiempos venideros. Claro que usted no viene solo, y la movida es mayor. Pero tranquilo, como ve, hay multitud de gente que le da la bienvenida, en diarios especialmente, y qué casualidad que sean los del partido rival, el PP, los más entusiastas. No le da a usted algo qué pensar? Claro, no es muy difícil adivinar que se mueven por intereses propios, a más publicidad, más rentabilidad de sus tierras, hoteles, inversiones, especulaciones...
Otra cosa, claro que a usted no le reciben con pancartas tipo go home ni le proponen persona non grata; usted no nos metió en una guerra ilegal e inmoral, usted nos sacó de ella.
Atentamente,
LSD
Faltaría más que le hiciéramos la vida imposible o nos quejáramos de su presencia. nos molesta usted como nos molestan todos los turistas que vienen aquí, algo irremediable, dicen, un efecto colateral del progreso que, dicen, proporciona este turismo, pan de nuestros hijos y única fuente de riqueza en tiempos venideros. Claro que usted no viene solo, y la movida es mayor. Pero tranquilo, como ve, hay multitud de gente que le da la bienvenida, en diarios especialmente, y qué casualidad que sean los del partido rival, el PP, los más entusiastas. No le da a usted algo qué pensar? Claro, no es muy difícil adivinar que se mueven por intereses propios, a más publicidad, más rentabilidad de sus tierras, hoteles, inversiones, especulaciones...
Otra cosa, claro que a usted no le reciben con pancartas tipo go home ni le proponen persona non grata; usted no nos metió en una guerra ilegal e inmoral, usted nos sacó de ella.
Atentamente,
LSD
el globus i tu (III)
El globus veu assolit el seu desig. Ésser objecte d'atenció d'una forma pesant i humana! El globus t'ho agraeix de la manera en què ho solen fer els globus; fa un esforç per concentrar al seu interior la major part de l'aire que conté per així fer més tova i agradable la seva superfície.
Tu trobes que és un globus una mica desinflat i això et provoca una melangiosa sensació de decadència que et deprimeix. Mentre encens una cigarreta penses en el tràgic destí dels globus que van dirigits pels vents i són víctimes del'atzar.
m.g.o.
Tu trobes que és un globus una mica desinflat i això et provoca una melangiosa sensació de decadència que et deprimeix. Mentre encens una cigarreta penses en el tràgic destí dels globus que van dirigits pels vents i són víctimes del'atzar.
m.g.o.
dimecres, d’agost 04, 2004
el globus i tu (II)
Tu t'aixeques del sofà i treus una ampolla de vi de la nevera. N'omples una copa i agafes el diari. T'asseus però, no saps si per l'aire massa viciat o perquè t'aixafen els murs d'una cambra massa coneguda, obres la porta de la terrassa.Obres i surts. Et molesta la llum excessiva i quan aconsegueixes veure quelcom veus les flors i penses que de vegades les hauries de regar. Una forma vermella que es belluga t'atrau un instant però de seguida l'oblides. A la casa del davant, el gos famèlic i el seu amo vidu tenen la seva enèsima brega. Estàs a punt d'entrar i et torna a distreure una cosa vermella que es mou lentament entre els testos. Ara t'hi fixes bé i veus que és un globus ple d'aire. Penses si podria tractar-se d'un missatge dels déus i l'agafes.
m.g.o.
dimarts, d’agost 03, 2004
El globus i tu (I)
El globus que va dirigit pels vents i que sempre gaudeix de l'atzar d'aquella manera en què només ho poden fer els globus, ha arribat a una terrassa. Quan l'aire calent i enrarit que l'enlairava ha cessat, el globus ha perdut el coratge i s'ha posat en una terrassa.
El globus volteja la terrassa i s'entrebanca amb els testos i s'entretén amb els flors. Observa el color apagat que han agafat les rajoles per l'efecte de la llum tan directa. Es fixa en el raig continu i esquifit que surt d'una mànega groga. Es sorprèn de la deixadesa amable i harmònica que es respira i s'interroga sobre la naturalesa dels éssers que habiten l'indret.
El globus escolta sorolls darrere la porta. Se n'alegra i espera impacient el contacte amb un ésser pesant, amb un dels individus gravitatoris que ocupen la casa i aquesta terrassa. El globus és feliç d'il·lusió.
m.g.o.
El globus volteja la terrassa i s'entrebanca amb els testos i s'entretén amb els flors. Observa el color apagat que han agafat les rajoles per l'efecte de la llum tan directa. Es fixa en el raig continu i esquifit que surt d'una mànega groga. Es sorprèn de la deixadesa amable i harmònica que es respira i s'interroga sobre la naturalesa dels éssers que habiten l'indret.
El globus escolta sorolls darrere la porta. Se n'alegra i espera impacient el contacte amb un ésser pesant, amb un dels individus gravitatoris que ocupen la casa i aquesta terrassa. El globus és feliç d'il·lusió.
m.g.o.
dilluns, d’agost 02, 2004
Fins que la mort ens separi
Avui la dutxa havia durat uns minuts més que de costum. Se sentia brut, però no massa... El cap ja no li bullia tant com el vespre passat quan va sentir durant hores el batec de la sang fluint bojament per les venes, unes venes inflades per l’ira, una ira que no comprenia, però que li va sorgir d’unes profunditats molt arrelades. Les gotes d’aigua freda lliscaven deixant al seu pas un rastre de cossiguetes tènues i electritzants. El barnús li cobria la vergonya i el feia sentir una seguretat confortant.
Assegut a taula, desplega el diari, com cada dia, violant unes planes llises i uniformes, amb l’olor i l’escalfor que s’entrecreua amb el càlid aroma i textura del pa calent. El cafè servit al moment amb la llet natural enriqueix encara més la simfonia dels sentits. L’amarg gust de la confitura de taronja, molt a l’anglesa, pren cos amb els titulars que destaquen en portada: “Una dona mor a mans de la seva parella a...” no importa el lloc, però ja és la que fa 47 en el que va d’any, segons s’apunta al cos de la noticia. Ell s’arregla els cabells, glopeja llargament el cafè amb llet i mira de través la torrada enriquida amb mantega i melmelada. “Bé –pensa- en realitat ja són 48”.
Al fons del passadís, llarg i estret, amb el terra de fusta clara, un rastre viscós dibuixa el preàmbul d’un nou drama. A contrallum un braç penja inert, coronant la silueta del llit de matrimoni que es retalla a l’habitació principal. Matrimoni que ha deixat de ser-ho, que ho va deixar de ser fa temps; se’n va anar un fred dia d’hivern quan el respecte va fer les maletes per no tornar-hi mai més.
J. M. Vidal-Illanes
Assegut a taula, desplega el diari, com cada dia, violant unes planes llises i uniformes, amb l’olor i l’escalfor que s’entrecreua amb el càlid aroma i textura del pa calent. El cafè servit al moment amb la llet natural enriqueix encara més la simfonia dels sentits. L’amarg gust de la confitura de taronja, molt a l’anglesa, pren cos amb els titulars que destaquen en portada: “Una dona mor a mans de la seva parella a...” no importa el lloc, però ja és la que fa 47 en el que va d’any, segons s’apunta al cos de la noticia. Ell s’arregla els cabells, glopeja llargament el cafè amb llet i mira de través la torrada enriquida amb mantega i melmelada. “Bé –pensa- en realitat ja són 48”.
Al fons del passadís, llarg i estret, amb el terra de fusta clara, un rastre viscós dibuixa el preàmbul d’un nou drama. A contrallum un braç penja inert, coronant la silueta del llit de matrimoni que es retalla a l’habitació principal. Matrimoni que ha deixat de ser-ho, que ho va deixar de ser fa temps; se’n va anar un fred dia d’hivern quan el respecte va fer les maletes per no tornar-hi mai més.
J. M. Vidal-Illanes
dijous, de juliol 29, 2004
Acomodat en la impostura
Mai s’acostumaria. Havia comprovat en dotzenes d’ocasions que no li era possible. Un formigueig li recremava subtilment el clatell i no aconseguia concentrar la mirada en un punt fix i concret: els ulls de l’altre, port i abric on la sinceritat recíproca troba el repòs necessari per a la pertorbable consciència d’una bona persona. Si en un moment d’imitació de qui construeix llur realitat sobre un imaginari ofensiu, obrava vençut per la temptació d’amagar alguna petita vergonya, passava a trobar-se davant d’una feixuga travessia per la dura i calcinada terra de la mentida. Sabia que aquest tràngol no el deixaria relaxar-se durant hores, potser dies.
Però el formigueig es transformava en un batec d’ira quan contemplava l’orgia de transfiguració perfectament pautada en un guió goebelià, interpretat per un Houdini de la política. Potser la mentida de tant repetir-se no es converteixi en veritat, però sembla que faci que qui transita per la fèrria via del tren de la insinceritat, acabi acomodat en la falsedat fins el punt de creure-se-la com a part de la realitat. Una impostura condueix inevitablement a esfilagarsar una cadena de veritats que no ho són. La realitat transformada no pot sostenir-se només sobre el dèbil pilar d’un senzill engany; cal travar-la en una complexa xarxa de badomia. Per això mentir crea addicció i alimenta les ànsies de que la resta de la gent també acabi embullada, sense possibilitats de desfer-se’n, en la teranyina d’una realitat que no és ni serà.
J. M. Vidal-Illanes
Però el formigueig es transformava en un batec d’ira quan contemplava l’orgia de transfiguració perfectament pautada en un guió goebelià, interpretat per un Houdini de la política. Potser la mentida de tant repetir-se no es converteixi en veritat, però sembla que faci que qui transita per la fèrria via del tren de la insinceritat, acabi acomodat en la falsedat fins el punt de creure-se-la com a part de la realitat. Una impostura condueix inevitablement a esfilagarsar una cadena de veritats que no ho són. La realitat transformada no pot sostenir-se només sobre el dèbil pilar d’un senzill engany; cal travar-la en una complexa xarxa de badomia. Per això mentir crea addicció i alimenta les ànsies de que la resta de la gent també acabi embullada, sense possibilitats de desfer-se’n, en la teranyina d’una realitat que no és ni serà.
J. M. Vidal-Illanes
dilluns, de juliol 26, 2004
Informació higiènica
Assaborir el cafè fins el darrer bocí de crema mentre dónes per segona vegada la volta al món sobrevolant les pàgines del diari, fidel company de soledat. Estendre sobre les puntes dels dits el testimoni del viatge en forma de tinta, fosca, deleble, transmissora de les delicades petjades que enrere queden abandonades al fil d’un rastre d’esvaïts records. Missatges amb l’olor de la tinta i el paper que en ocasions, moltes, massa, s’estavellen sobre la consciència amb la fortor dels aromes reals que la noticia emana.
Molts subsisteixen amb el convenciment de que cal acumular als dits la tinta de tres o quatre periòdics, per a formar-se una idea aproximada del que pot estar passant en la llunyana realitat. Lluitar, llegir, tasca ingent que s’agombola en la paradoxa de viure en el segle de la informació, mentre et sents un nàufrag de la comunicació intentant surar en el marejol de mentides que juga, burletament, amb la pastera de la vida.
Rentar-se les mans, acomiadar per l’engolidor el negre testimoni de la pretensió de sentir-se intel·lectualment viu: una acció higiènica imprescindible per a prendre el vol, per a arribar al final del dia, aclucar els ulls i pensar que tanmateix el que demà no adopti la forma impresa, amb les seves excitants olors, no existirà en la consciència de ningú.
Però hi ha qui no necessita rentar-se les mans. A algú li resulta molt més higiènica la successió de belles imatges comentades amb accent d’Oxford, mentre s’acomoda harmònicament en el mobiliari d’una confortable torre de marfil. Hi ha qui es priva del plaer de tacar-se els dits, renegant de la lectura, mentre es prepara per a vibrar, net, curós, amb l’asèpsia sorgida de les coloristes profunditats dels documentals de la BBC.
J. M. Vidal-Illanes
Molts subsisteixen amb el convenciment de que cal acumular als dits la tinta de tres o quatre periòdics, per a formar-se una idea aproximada del que pot estar passant en la llunyana realitat. Lluitar, llegir, tasca ingent que s’agombola en la paradoxa de viure en el segle de la informació, mentre et sents un nàufrag de la comunicació intentant surar en el marejol de mentides que juga, burletament, amb la pastera de la vida.
Rentar-se les mans, acomiadar per l’engolidor el negre testimoni de la pretensió de sentir-se intel·lectualment viu: una acció higiènica imprescindible per a prendre el vol, per a arribar al final del dia, aclucar els ulls i pensar que tanmateix el que demà no adopti la forma impresa, amb les seves excitants olors, no existirà en la consciència de ningú.
Però hi ha qui no necessita rentar-se les mans. A algú li resulta molt més higiènica la successió de belles imatges comentades amb accent d’Oxford, mentre s’acomoda harmònicament en el mobiliari d’una confortable torre de marfil. Hi ha qui es priva del plaer de tacar-se els dits, renegant de la lectura, mentre es prepara per a vibrar, net, curós, amb l’asèpsia sorgida de les coloristes profunditats dels documentals de la BBC.
J. M. Vidal-Illanes
dimarts, de juliol 20, 2004
1984 quilòmetres...
Avui, a les 7:30 del matí, s’ha despert acaronat pel só digital del seu aparell de música de disseny escandinau. Primer les notícies del món, després un comentari de rerafons cultural i finalment les notes d’una melodia que acompassadament el convidaven a trepitjar amb decisió les grises llambordes de l’existència exterior, un dia més, a complir amb el seu paper de competidor –que no competent- dalt el complex i colorit escenari tecnològic en el que la gent s’ha anat acomodant, ara ja sense cap rebel·lia, confortablement i resignada.
A 1984 quilòmetres, K’ngede es desperta pel só gutural d’una fera que pot, feliçment, convertir-se en l’aliment del mes; o que pot, malauradament, convertir-lo, a ell, en una bona font d’energia. “O ella o jo” pensa, simplement, dubitatiu, davant d’aquesta possibilitat proteica dual d’anada i tornada o irreversible. La música que el convida a lluitar –competent- i a competir per la supervivència, és la del vent fent vibrar la seva cabana de palla i fang.
1984 anys el separen del só digital encapsulat dins l’elegant alumini de disseny escandinau. 1984 voltes al sol i, malgrat tot, aquest sol és el mateix que s’ha refractat en les sofisticades ulleres de marca italiana i nom compost del nostre occidental competidor. I és que avui, en 1984 més 20, l’esvelt home negre d’un contemporani neolític, comparteix època i planeta amb l’acomodat occidental qui, ignorant voluntàriament el món orwellià que el fa presoner dins d’una impersonal fase de crisàlide aïllant, se sent, per contra, lliure, afortunat i distant d’aquells que no han merescut la sort reservada als elegits.
J. M. Vidal-Illanes
A 1984 quilòmetres, K’ngede es desperta pel só gutural d’una fera que pot, feliçment, convertir-se en l’aliment del mes; o que pot, malauradament, convertir-lo, a ell, en una bona font d’energia. “O ella o jo” pensa, simplement, dubitatiu, davant d’aquesta possibilitat proteica dual d’anada i tornada o irreversible. La música que el convida a lluitar –competent- i a competir per la supervivència, és la del vent fent vibrar la seva cabana de palla i fang.
1984 anys el separen del só digital encapsulat dins l’elegant alumini de disseny escandinau. 1984 voltes al sol i, malgrat tot, aquest sol és el mateix que s’ha refractat en les sofisticades ulleres de marca italiana i nom compost del nostre occidental competidor. I és que avui, en 1984 més 20, l’esvelt home negre d’un contemporani neolític, comparteix època i planeta amb l’acomodat occidental qui, ignorant voluntàriament el món orwellià que el fa presoner dins d’una impersonal fase de crisàlide aïllant, se sent, per contra, lliure, afortunat i distant d’aquells que no han merescut la sort reservada als elegits.
J. M. Vidal-Illanes
diumenge, de juliol 18, 2004
Plou, 1984
Plou.
Mira quina fosca trepitja les formes.
Com carrega el cel de força i contrast
la ciutat mandrosa
un diumenge gris.
L'aigua freda corre per la meva pell
i em desperta el cor.
Plou.
I la pluja és vella i el temps, quotidià.
Quin dia més llarg si no duu motius;
promeses mullades
d'un diumenge trist.
Marxa ara, no vegis la pobresa cruel
d'aquest rostre moll.
Plou.
I quan ploren déus reculen propòsits.
La saviesa emigra buscant dies clars.
La passió reposa
un diumenge humit.
La pluja dissol recances i anhels.
I jo no sóc jo.
m.g.o.
divendres, de juliol 09, 2004
A se stesso
Or poserai per sempre,
Stanco mio cor. Perì l'inganno estremo,
Ch'eterno io mi credei. Perì. Ben sento,
In noi di cari inganni,
Non che la speme, il desiderio è spento.
Posa per sempre. Assai
Palpitasti. Non val cosa nessuna
I moti tuoi, nè di sospiri è degna
La terra. Amaro e noia
La vita, altro mai nulla; e fango è il mondo
T'acqueta omai. Dispera
L'ultima volta. Al gener nostro il fato
Non donò che il morire. Omai disprezza
Te, la natura, il brutto
Poter che, ascoso, a comun danno impera
E l'infinita vanità del tutto
Giacomo Leopardi
A Sí Mismo
Reposarás por siempre,
cansado corazón! Murió el engaño
que eterno imaginé. Murió. Y advierto
que en mí, de lisonjeras ilusiones
con la esperanza, aun el anhelo ha muerto.
Para siempre reposa;
basta de palpitar. No existe cosa
digna de tus latidos; ni la tierra
un suspiro merece: afán y tedio
es la vida, no más, y fango el mundo.
Cálmate, y desespera
la última vez: a nuestra raza el Hado
sólo otorgó el morir. Por tanto, altivo,
desdeña tu existencia y la Natura
y la potencia dura
que con oculto modo
sobre la ruina universal impera,
y la infinita vanidad del todo.
Giacomo Leopardi
Or poserai per sempre,
Stanco mio cor. Perì l'inganno estremo,
Ch'eterno io mi credei. Perì. Ben sento,
In noi di cari inganni,
Non che la speme, il desiderio è spento.
Posa per sempre. Assai
Palpitasti. Non val cosa nessuna
I moti tuoi, nè di sospiri è degna
La terra. Amaro e noia
La vita, altro mai nulla; e fango è il mondo
T'acqueta omai. Dispera
L'ultima volta. Al gener nostro il fato
Non donò che il morire. Omai disprezza
Te, la natura, il brutto
Poter che, ascoso, a comun danno impera
E l'infinita vanità del tutto
Giacomo Leopardi
A Sí Mismo
Reposarás por siempre,
cansado corazón! Murió el engaño
que eterno imaginé. Murió. Y advierto
que en mí, de lisonjeras ilusiones
con la esperanza, aun el anhelo ha muerto.
Para siempre reposa;
basta de palpitar. No existe cosa
digna de tus latidos; ni la tierra
un suspiro merece: afán y tedio
es la vida, no más, y fango el mundo.
Cálmate, y desespera
la última vez: a nuestra raza el Hado
sólo otorgó el morir. Por tanto, altivo,
desdeña tu existencia y la Natura
y la potencia dura
que con oculto modo
sobre la ruina universal impera,
y la infinita vanidad del todo.
Giacomo Leopardi
dimecres, de juliol 07, 2004
Bandes rugoses
Al diari Menorca del dia 6 de juliol hi ha una carta d'un treballador del transport que diu el següent (resumit) de les bandes rugoses i la mare -consellers, batlles, etc...- que les va parir o les consent i propaga. Després hi ha hagut altres manifestacions en el mateix sentit.
Parla de com aquestes bandes destrossen els vehicles, especialment els pessats, i convida el conseller del ram a fer una volta en el seu vehicle i notar les conseqüències. I acaba dient:
"Tengo referencia de una barriada de Barcelona, pusieron las mismas bandas, y se quejaron y las quitaron, y en su lugar pusieron radar fijo y semáforos con pulsador en los pasos de peatones. Y es un éxito. Porque así sólo paga el que hace mal, no todos, justos por pecadores.
M.I.L."
Ho subscric totalment i convid els que pensin igual (que d'un en un i xerrant a la feina o al bar són moltíssims) a manifestar-ho d'alguna manera; aquí, que no sé si servirà de gaire, o a d'altres mitjans més influents. I si fóssim prou, a convocar algun tipus de manifestació col·lectiva, encara que no fa falta anar pels carrers amb pancartes. Ja direu coses...
Bernat Torracoloms
Parla de com aquestes bandes destrossen els vehicles, especialment els pessats, i convida el conseller del ram a fer una volta en el seu vehicle i notar les conseqüències. I acaba dient:
"Tengo referencia de una barriada de Barcelona, pusieron las mismas bandas, y se quejaron y las quitaron, y en su lugar pusieron radar fijo y semáforos con pulsador en los pasos de peatones. Y es un éxito. Porque así sólo paga el que hace mal, no todos, justos por pecadores.
M.I.L."
Ho subscric totalment i convid els que pensin igual (que d'un en un i xerrant a la feina o al bar són moltíssims) a manifestar-ho d'alguna manera; aquí, que no sé si servirà de gaire, o a d'altres mitjans més influents. I si fóssim prou, a convocar algun tipus de manifestació col·lectiva, encara que no fa falta anar pels carrers amb pancartes. Ja direu coses...
Bernat Torracoloms
divendres, de juliol 02, 2004
La gran potencia mundial es el terrorismo
El universo virtual que habitamos no sólo anula lo real, sino que acaba con el individuo, la identidad y la alteridad. Hay una sola potencia mundial, pero ya no es Estados Unidos, sino el terrorismo, pues en función de él todo se determina y es la primera fuerza correctora de los acontecimientos. La obsesión maniqueísta por aniquilar el mal conduce a un mundo integrista
Es un fundamentalismo democrático, que nos parece menos peligroso a corto plazo que su antagonista, el terrorismo islámico, pero que tiene serias consecuencias a largo plazo. La totalización absoluta, aunque fuera en nombre de la salud, la seguridad y los derechos humanos, sería horrible, algo parecido a la muerte.
Jean Baudrillard
Es un fundamentalismo democrático, que nos parece menos peligroso a corto plazo que su antagonista, el terrorismo islámico, pero que tiene serias consecuencias a largo plazo. La totalización absoluta, aunque fuera en nombre de la salud, la seguridad y los derechos humanos, sería horrible, algo parecido a la muerte.
Jean Baudrillard
Subscriure's a:
Missatges (Atom)