dijous, d’octubre 27, 2005

Khalil (vist des de la planta 38 d'un edifici de Manhatan)

El cendrer acaramulla més llosques del que és habitual. L’home del vestit gris observa el tremolós fil de fum blanc que es va obrint camí fins el sòtil, travessant una atmosfera corrupta de pensaments preocupats per la terrossada que comença a atuir el seu negoci. Tants esforços, tantes il·lusions, tantes hores esmerçades en el disseny d’una activitat lucrativa que semblava travada en un eix de perfecció, i ara no sabia com aixecar els entrebancs.

Pel finestral del despatx penetren les llums matisades de l’horabaixa i el vestit gris, i l’home que el porta, es gira novament per inclinar-se sobre la gràfica destacada a doble plana que sembla voler fugir de l’informe que roman sobre la taula. Les pèrdues d’enguany superen totes les previsions. El gris home del vestit no te pressa per tornar a casa, se sent sol i ha de pensar com resoldre la situació.

L’home gris d’ànima negra i vestit cendrós, renega davant el fet que les darreres mercaderies que va expedir cap la destinació prevista, no arribessin mai a bon port: havia estat traït pel que fins feia poc era el seu lloctinent, l’home de confiança imprescindible en qualsevol negoci d’alt risc. Mentre ordeix la revenja observa un altre dossier, són els nous models, més petits i sofisticats que els que ha perdut, el circuit d’expedició també sembla més segur, ara només li manca trobar una nova persona de confiança plena que redreci l’operatiu.

Mentre l’home apaga la darrera cigarreta els ulls hi recobren la lluentor de dies enrere, admirat per la tecnologia, el gris cervell de l’home de negra ànima, medita sobre el potencial d’aquell objecte rodó i metàl·lic que, ocult uns centímetres baix terra, te la facultat de convertir-se en una mortífera font de diners.

J. M. Vidal-Illanes

dimarts, d’octubre 25, 2005

dilluns, d’octubre 24, 2005

Khalil

La lluna, esvaïda entre la claror del dia, estenia un blanc i captivador influx sobre el cendrós paisatge de misèria humana que dominava la Vall. Amb una languidesa escarrufant i uns ulls desperts però ignorants de tota maldat, Khalil s’interroga ingènuament sobre la naturalesa del tust que l’ha estabornit fent-lo jeure cap al cel. Ara l’atmosfera imperant endormisca l’infant amb flaires d’aire fred i olor a molsa cremada. L’aspecte morquenc d’en Khalil revela la freqüència amb que pot canviar-se de roba, de fet els esquinçalls que el cobreixen s’enruellen al seu cos exhibint unes fràgils extremitats, fruit de la complexa aventura que suposa alimentar-se a diari.

El tust, l’olor a molsa cremada. Khalil res compren, resta immòbil, sense poder aixecar-se del terra, embriagat de lluna, emmetzinat pel fred de les muntanyes.

Quina manera de desésser, quin desficaci comés per ments malaltisses han conduït a Khalil per un corriol marejant: el cap li pesa, els ulls se li tanquen, sembla haver-hi caigut en una son abissal.

L’olor a molsa cremada, l’extremitat arrencada, el sofre cauteritzant: Kurdistan. Aquesta trampa de metall i metralla ha estat la darrera troballa de l'innocent i petit Khalil.

J. M. Vidal-Illanes

Cultures/Coneixements/Tecnologies/Saviesa

Los indios de una remota reserva preguntaron a su nuevo jefe si el próximo invierno iba a ser frío o apacible. Dado que el jefe había sido educado en una sociedad moderna, no conocía los viejos trucos indios. Así que, cuando miró el cielo, se vio incapaz de adivinar qué iba a suceder con el tiempo. De cualquier manera, para no parecer dubitativo, respondió que el invierno iba a ser verdaderamente frío, y que los miembros de la tribu debían recoger leña para estar preparados. No obstante, como también era un dirigente práctico, a los pocos días tuvo la idea de telefonear al Servicio Nacional de Meteorología.

-¿El próximo invierno será muy frío? - preguntó.
- Sí, parece que el próximo invierno será bastante frío - respondió el meteorólogo de guardia.

De modo que el jefe volvió con su gente y les dijo que se pusieran a juntar todavía más leña, para estar aún más preparados. Una semana después, el jefe llamó otra vez al Servicio Nacional de Meteorología y preguntó:

-¿Será un invierno muy frío?
-Sí - respondió el meteorólogo- va a ser un invierno muy frío.

Honestamente preocupado por su gente, el jefe volvió al campamento y ordenó a sus hermanos que recogiesen toda la leña posible, ya que parecía que el invierno iba a ser verdaderamente crudo. Dos semanas más tarde, el jefe llamó nuevamente al Servicio Nacional de Meteorología:

- ¿Están ustedes absolutamente seguros de que el próximo invierno habrá de ser muy frío?
- Absolutamente, sin duda alguna - respondió el meteorólogo - va a ser uno de los inviernos más fríos que se hayan conocido.
- ¿Y cómo pueden estar ustedes tan seguros?
- Coño, porque los indios están recogiendo leña como locos.

dijous, d’octubre 13, 2005

N'gueme

Mentre s’ajusta el cordó de la bota comprova que la sola no aguantarà massa temps més. La goma ha perdut tot el seu gruix però ha anat acumulant petites i anònimes històries al llarg de centenars de kilòmetres caminats. La sola de la bota i N’gueme es miren mutuament, es parlen en silenci, recorden junts tot allò que voldrien oblidar i temen oblidar allò que més estimaven i que un llunyà dia d’agost havien deixat enrere. Les mirades mútues exclamen tristament que durant els darrers dies les botes ja no servien per caminar, en realitat eren perfectes per arrossegar-se, per moure’s com un fantasma, per fer equilibris entre la darrera derrota que la vida hi reservava i el salt de l’esperança.

N’gueme observa enganxats al cautxo rastres de desert, hores d’assedegament, agulles de fred i ofegs de calor extrema. La indiferència de la gent que va anar trobant pel camí, ja fa dies que va caure del lleuger equipatge. Mentre els pensaments s’esvaeixen els cansats dits d’unes mans plenes de futur incert, ajusten fermament la darrera volta de cordó, el nus no es desfarà, com tampoc la determinació.

Arribada l’hora del salt, N’gueme compren que només hi ha un camí, i no és precisament el de tornada. No hi ha tornada possible, no hi ha lloc amb el que retrobar-se... ara fortament agafat a la rudimentària escala de fusta que condueix al paradís, inicia una cursa a les fosques i en uns pocs segons sent com cau al buit. L’ascensió a un món ple de quimeres s’ha convertit en una caiguda lliure. El somni no ha saltat amb ell, ha batzegat i resta emmaranyat, pres, entre el filferro de punxes. N’gueme s’ha estavellat contra la realitat i per primera vegada ha sentit el major dels dolors possibles: els somnis en aquest món de ficció ja tenen propietari; ell s’haurà de conformar amb uns mutilats malsons... això si té sort.

J. M. Vidall-Illanes

divendres, d’octubre 07, 2005

I.C.B.


Iniciativa Cívica Bilvaína
Por la misma nos venimos a referir a la iniciativa de los auténticos defensores del patrimonio cultural e histórico de nuestra ciudad. Defensores que somos de los valores tradicionales y por tanto portavoces del pueblo, exigimos la inmediata devolución a nuestra ciudad de su nombre histórico de Bilvao. Nos avalan documentos de toda época para demostrar la barbaridad que supuso cambiar el nombre de nuestra amada ciudad a Bilbao, poniendo esta B que para nada tiene que ver con la evolución de la lengua, la nuestra, el bilvaense, sino que obedece a presiones de los vascuences imperialistas con su euskera, y que lo único que consiguen es crispación y polémica donde nunca la hubo, aquí en Bilvao.

dimarts, d’octubre 04, 2005

la gallina ha dit que no

...visca la revolució

la terra es rebela (gaia)

katrina, rita, eines que empra la natura, que és molt sàvia, per defensar-se del virus USA que fa estralls per tot el món.

dissabte, de setembre 24, 2005

les plagues d'egipte

s'ho mereixen, no?
recordeu vietnam, afganistan, iraq, iran... i tot el que no sabem...
Rita amenaza Nueva Orleans donde las aguas ya inundan una de las zonas devastadas por KatrinaAl menos 24 muertos al incendiarse en una autopista un autobús que trasladaba evacuados de Houston a Dallas
El huracán Rita ya se ha cobrado las primeras víctimas indirectas y su nueva trayectoría hacia la frontera entre Texas y Luisiana amenaza muy seriamente la zona arrasada por el huracán Katrina, especialmente la ciudad de Nueva Orleans, donde algunas zonas ya han comenzado a inundarse otra vez después de que uno de sus diques se haya visto superado por las lluvias de las últimas horas.

dijous, de setembre 22, 2005

I. C. O.


INICIATIVA CÍVICA OSCENSE

Por la misma nos venimos a referir a la iniciativa de los auténticos defensores del patrimonio cultural e histórico de nuestra ciudad. Defensores que somos de los valores tradicionales y por tanto portavoces del pueblo, exigimos la inmediata devolución a nuestra ciudad de su nombre histórico, nada menos que romano, de OSCA. Nos avalan documentos de toda época y especialmente el escudo de la ciudad, vigente todavía, para demostrar la barbaridad que supuso cambiar el nombre de nuestra amada ciudad a HUESCA, poniendo esta hache que para nada tiene que ver con la evolución de la lengua, la nuestra, el oscano, sino que obedece a presiones de los españoles imperialistas con su castellano, y que lo único que consiguen es crispación y polémica donde nunca la hubo, aquí en Osca.

dilluns, de setembre 05, 2005

converses arran de mar

Fa calor, tinc la platja aprop i m’hi escapo una estona. Enguany l’aigua és neta, molt neta, la zona a la que vaig no s’omple massa de gent i és d’agraïr que, els que hi van, no tinguin el costum d’endur-se ràdios, CD o altres reproductors de so. Per tant l’estada és molt tranquila, però és inevitable escoltar les converses dels que es torren al meu voltant.

- Són sardines- diu una senyora a la seva amiga, quan un banc de peixos llargs i lluents s’esmunyen entre les nostres cames com si el mar fos seu i ni tan sols els féssim nosa.- Ho vaig sentir a un documental que vaig veure a la tele. Són sardines perquè les sardines sempre neden així, juntes.

Un cop a la sorra, mentre m’asseco, una parella relativament jove instal·lada darrera meu parla de música.

- Sí, sempre duia ulleres de sol. Té un malaltia als ulls, foto...foto...
- I quines “peinetas” més espectaculars, i quines lletres més divertides!
- Sí, però com es diu la malaltia dels ulls que té? Foto...fotosíntesis!

I mentrestant penso en com ens arriba informació de tot arreu, en com la processa i transmet cadascú, en les eines de què disposem per a discernir entre correcció i disbarat i em reafirmo en la meva creença de la importància fonamental dels bons mestres que ens ensenyen a fer-ho, a discernir, a consultar, a buscar més que a memoritzar, a pensar i a treure conclusions. El dijous van comenaçar a treballar per a acabar de preparar el nou curs escolar. Que Déu (és un parlar) els conservi la paciència, necessària per a poder enfilar amb ànims cada dia. Per a ells el meu homenatge.

Susanna

diumenge, de setembre 04, 2005

s'han acabat les vacances...

Vacation is Over...
an open letter from Michael Moore to George W. Bush
Friday, September 2nd, 2005

Dear Mr. Bush:
Any idea where all our helicopters are? It's Day 5 of Hurricane Katrina and thousands remain stranded in New Orleans and need to be airlifted. Where on earth could you have misplaced all our military choppers? Do you need help finding them? I once lost my car in a Sears parking lot. Man, was that a drag.
Also, any idea where all our national guard soldiers are? We could really use them right now for the type of thing they signed up to do like helping with national disasters. How come they weren't there to begin with?
Last Thursday I was in south Florida and sat outside while the eye of Hurricane Katrina passed over my head. It was only a Category 1 then but it was pretty nasty. Eleven people died and, as of today, there were still homes without power. That night the weatherman said this storm was on its way to New Orleans. That was Thursday! Did anybody tell you? I know you didn't want to interrupt your vacation and I know how you don't like to get bad news. Plus, you had fundraisers to go to and mothers of dead soldiers to ignore and smear. You sure showed her!
I especially like how, the day after the hurricane, instead of flying to Louisiana, you flew to San Diego to party with your business peeps. Don't let people criticize you for this -- after all, the hurricane was over and what the heck could you do, put your finger in the dike?
And don't listen to those who, in the coming days, will reveal how you specifically reduced the Army Corps of Engineers' budget for New Orleans this summer for the third year in a row. You just tell them that even if you hadn't cut the money to fix those levees, there weren't going to be any Army engineers to fix them anyway because you had a much more important construction job for them -- BUILDING DEMOCRACY IN IRAQ!
On Day 3, when you finally left your vacation home, I have to say I was moved by how you had your Air Force One pilot descend from the clouds as you flew over New Orleans so you could catch a quick look of the disaster. Hey, I know you couldn't stop and grab a bullhorn and stand on some rubble and act like a commander in chief. Been there done that.
There will be those who will try to politicize this tragedy and try to use it against you. Just have your people keep pointing that out. Respond to nothing. Even those pesky scientists who predicted this would happen because the water in the Gulf of Mexico is getting hotter and hotter making a storm like this inevitable. Ignore them and all their global warming Chicken Littles. There is nothing unusual about a hurricane that was so wide it would be like having one F-4 tornado that stretched from New York to Cleveland.
No, Mr. Bush, you just stay the course. It's not your fault that 30 percent of New Orleans lives in poverty or that tens of thousands had no transportation to get out of town. C'mon, they're black! I mean, it's not like this happened to Kennebunkport. Can you imagine leaving white people on their roofs for five days? Don't make me laugh! Race has nothing -- NOTHING -- to do with this!
You hang in there, Mr. Bush. Just try to find a few of our Army helicopters and send them there. Pretend the people of New Orleans and the Gulf Coast are near Tikrit.
Yours,
Michael Moore
http://www.michaelmoore.com/
P.S. That annoying mother, Cindy Sheehan, is no longer at your ranch. She and dozens of other relatives of the Iraqi War dead are now driving across the country, stopping in many cities along the way. Maybe you can catch up with them before they get to DC on September 21st.



Ironiza: me gustó que se haya ido de fiesta a San Diego en vez de acudir a Louisiana
Michael Moore se une a la avalancha de críticas contra la apatía de Bush "Querido señor Bush: ¿Alguna idea de dónde puedan estar todos nuestros helicópteros? Es el quinto día después del huracán Katrina y miles de personas esperan ser rescatadas por aire en Nueva Orleáns. ¿Dónde diablos están nuestros helicópteros militares? ¿Necesita ayuda para encontrarlos? Una vez perdí mi auto en el estacionamiento de Sears. ¡Caray! ¡Qué fastidio!"
Con estas palabras, el premiado director de cine Michael Moore se unió al alud de críticas contra el presidente estadunidense, George W. Bush, por su falta de acción en el sureste de su país. La carta fue publicada en el diario The New York Times con el título "Se acabaron las vacaciones".
Moore, quien ya hizo fuertes críticas a Bush y su gobierno en el documental Fahrenheit 9/11, por el que obtuvo un premio Oscar, acusó al presidente de falta de previsión e interés ante la tragedia causada por el huracán Katrina.
También pregunta por qué están los soldados de la Guardia Nacional combatiendo en Iraq en vez de acudir a ayudar a la gente atrapada en Nueva Orleáns y sus alrededores, pese a que la ayuda para catástrofes en el país es una de las principales tareas de un presidente.
"El pasado jueves (25 de agosto) los meteorólogos dijeron que la tormenta se dirigía a Nueva Orleáns. ¡Eso fue el jueves! ¿Que nadie se lo informó? Ya sé que usted no quería interrumpir sus vacaciones y que no le gusta recibir malas noticias. Además, estaba usted muy ocupado asistiendo a eventos para recaudar fondos, y desairando y calumniando a madres de soldados muertos. ¡Qué buena lección le dio!", afirma Moore, aludiendo a Cindy Sheehan, quien acampó durante semanas afuera del rancho de Bush en Crawford, sin que el mandatario la recibiera.
Sheehan desea que el presidente le explique por qué su hijo, y otros soldados, han tenido que morir en una guerra ilegal y justificada por medio de mentiras.
"Me gustó, sobre todo, la forma en que usted, en vez de ir a Louisiana, partió a San Diego para ir a una fiesta de sus amigos de negocios. No dejen que lo critiquen por esto. Después de todo, el huracán ya había pasado y ¿qué diablos podía hacer usted? ¿Tapar un dique con el dedo?", prosigue.
En tono sarcástico, el realizador recomendó al presidente no permitir que se le criticara por haber recortado el financiamiento para la construcción y reparación de diques en Nueva Orleáns. "De todos modos no hay ingenieros militares que lo hagan porque todos ellos tienen un trabajo más importante: CONSTRUIR LA DEMOCRACIA EN IRAQ".
Moore también le recuerda a Bush que ignoró a todos esos "molestos" científicos que han advertido sobre las consecuencias del calentamiento global y la posibilidad de que éste provoque meteoros cada vez más violentos e impredecibles.
"No, señor Bush, usted manténgase en el mismo camino. No es su culpa que 30 por ciento de los habitantes de Nueva Orleáns viva en la pobreza o que decenas de miles no hayan tenido medios de transporte para salir de la ciudad. ¡Pero si son negros! (...) ¿Puede alguien imaginarse a gente blanca pidiendo auxilio desde las azoteas durante cinco días? ¡No me hagan reír! Esto no tienen nada -NADA- que ver con la raza", añade Moore.
"Usted siga como hasta ahora, señor Bush. Sólo trate de encontrar unos cuantos de esos helicópteros militares y mándelos al suroeste. Vamos a hacer como si la gente de Nueva Orleáns y de la costa del Golfo de México estuvieran cerca de Tikrit", concluye la carta.

dissabte, de setembre 03, 2005

sequera

España sufre el año más seco desde que se tienen registros El descenso de lluvias, un 40% por debajo de la media, afecta a toda la Península

RAFAEL MÉNDEZ - Madrid
EL PAÍS - Sociedad - 03-09-2005



Jo, conscient del problema que no només ens afecta a nosaltres sinó a tot el món, ja fa dies que vaig prendre mesures i espero que els eclectians i eclectianes seguiu el meu exemple: des d’ara mateix, el wisky sense gel ni gota d’aigua.

divendres, de setembre 02, 2005

pancastellanistes integristes

els emprenya als pancastellanistes que cada dia el català s'empri més i millor, i que els que abans només l'utilitzaven a casa i en família, ara tenguin coneixements gramaticals i ortogràfics que faci que puguin emprar aquesta llengua de manera normal en qualsevol àmbit, com també, evidentment, designant el nom de la seva ciutat.
mgo