Sobre participació, democràcia i la insatisfacció de veure que només ens tenen presents cada quatre anys, just al moment d’unes eleccions, n’hem parlat en alguna ocasió. També hem parlat del fenomen que provoca que la classe política no connecti amb la ciutadania i que la mateixa ciutadania no connecti amb la resta de ciutadans i ciutadanes. La incomunicació és un tret distintiu del nostre temps i fer valer de manera pacífica el dret a discrepar està resultant molt difícil avui dia.
D’això parla aquest llibre de recent aparició d’Andrés Ortega –director de Foreing Policy Edición Española- que destaca pel missatge final d’esperança del despertar de la societat civil.
Andrés Ortega
La fuerza de los pocos
Galaxia Gutenberg-Círculo de Lectores
Barcelona, 2007
dissabte, de juny 30, 2007
dissabte, de juny 23, 2007
lectura recomanada
Esquitxos (Matas se ha ido)
Matas se ha ido y nadie parece saber cómo ha sido, ¡pero si ha ganado en votos!, claman algunos; no me han derrotado las urnas sino una "segunda vuelta" en los despachos, afirma él mismo, sin el menor asomo de autocrítica, sin plantearse tan siquiera las causas de una evidencia colosal: la pavorosa soledad de su partido, incapaz de entenderse con nadie, ni siquiera con la más o menos afín ( por lo menos no parece de izquierdas) y siempre decisiva Unió Mallorquina, a la que no sólo ha ninguneado sino injuriado durante toda la campaña electoral.
Tampoco se pregunta Matas por el precio político de su "solución habitacional" del palacete-ganga, como tampoco se preguntó Aznar por las consecuencias electorales del bodorrio de su hija en El Escorial, ni por el "caso Andratx" y su llamadita previa a la detención del alcalde, ni por las desmesuradas autopistas ni por el urbanismo salvaje, ni por la infame cutrez de IB-3... No, la culpa la tiene un sistema que favorece "las bisagras". Bueno, pues muy bien y buen viaje al señor Matas y a los seiscientos cargos de confianza. Así es la vida de los prepotentes.
pj. bosch
Matas se ha ido y nadie parece saber cómo ha sido, ¡pero si ha ganado en votos!, claman algunos; no me han derrotado las urnas sino una "segunda vuelta" en los despachos, afirma él mismo, sin el menor asomo de autocrítica, sin plantearse tan siquiera las causas de una evidencia colosal: la pavorosa soledad de su partido, incapaz de entenderse con nadie, ni siquiera con la más o menos afín ( por lo menos no parece de izquierdas) y siempre decisiva Unió Mallorquina, a la que no sólo ha ninguneado sino injuriado durante toda la campaña electoral.
Tampoco se pregunta Matas por el precio político de su "solución habitacional" del palacete-ganga, como tampoco se preguntó Aznar por las consecuencias electorales del bodorrio de su hija en El Escorial, ni por el "caso Andratx" y su llamadita previa a la detención del alcalde, ni por las desmesuradas autopistas ni por el urbanismo salvaje, ni por la infame cutrez de IB-3... No, la culpa la tiene un sistema que favorece "las bisagras". Bueno, pues muy bien y buen viaje al señor Matas y a los seiscientos cargos de confianza. Así es la vida de los prepotentes.
pj. bosch
dijous, de juny 21, 2007
aparcar as castell, missió impossible
obres, més o manco controlades (me tem que més de la meitat no, algunes duen mesos amb s'acera impracticable), plataformes per als bars, que mai hi havien estat però que deuen donar doblers..., pivots absurds, etc... conclusió, as castell no hi ha qui aparqui.
diumenge, de juny 17, 2007
lectura recomanada
Pepeïna i Sant Joan
Arriben dies sagrats per al bon cabildo --jo no en som, de bo--. La seva sang és plena dels elements bàsics. Meitat per addicció, meitat per naixença, el seu líquid vital vessa pepeïna i esperit santjoaner. A vegades he estat temptat d’injectar-me aquestes substàncies que es veu que col·loquen d'una manera tal que et fan viure en un món idíl·lic i òptim.
per continuar la lectura: http://francescsintes.illencs.com/17_el_claustre_de_shangri-la/archive/714_pepena_i_sant_joan.html
salut, eclectians
altor
Arriben dies sagrats per al bon cabildo --jo no en som, de bo--. La seva sang és plena dels elements bàsics. Meitat per addicció, meitat per naixença, el seu líquid vital vessa pepeïna i esperit santjoaner. A vegades he estat temptat d’injectar-me aquestes substàncies que es veu que col·loquen d'una manera tal que et fan viure en un món idíl·lic i òptim.
per continuar la lectura: http://francescsintes.illencs.com/17_el_claustre_de_shangri-la/archive/714_pepena_i_sant_joan.html
salut, eclectians
altor
dimecres, de maig 30, 2007
ja teniu consulta popular
Deixem que ralli es Poble de Mahó !!!!!
PER UNA CONSULTA POPULAR A MAHÓ
**************
¡¡¡¡¡ Dejemos que hable el Pueblo de Mahón !!!!
POR UNA CONSULTA POPULAR EN MAHÓN
volem una CONSULTA POPULAR
No a s'imposició catalanista
QUE RALLI ES POBLE!
...açò deien ets amics d'ICM, PP i Ciutadans de M.
Idò es poble ha rallat, i entre tots voltros heu tret 9 regidors i es que recolzaven la normalització del nom a Maó, n'han tret 12. Que basta per aturar es laments, ets insults, i es pamflets ofensius que heu estat llençant darrerament? Què més fa falta perquè us convenceu que sa vostra creuada ha perdut? Deixau d'embrutar Maó amb aferratines i calúmnies i si de ver vos estimau sa ciutat, feis feina perquè funcioni.
Salut
Altor
PER UNA CONSULTA POPULAR A MAHÓ
**************
¡¡¡¡¡ Dejemos que hable el Pueblo de Mahón !!!!
POR UNA CONSULTA POPULAR EN MAHÓN
volem una CONSULTA POPULAR
No a s'imposició catalanista
QUE RALLI ES POBLE!
...açò deien ets amics d'ICM, PP i Ciutadans de M.
Idò es poble ha rallat, i entre tots voltros heu tret 9 regidors i es que recolzaven la normalització del nom a Maó, n'han tret 12. Que basta per aturar es laments, ets insults, i es pamflets ofensius que heu estat llençant darrerament? Què més fa falta perquè us convenceu que sa vostra creuada ha perdut? Deixau d'embrutar Maó amb aferratines i calúmnies i si de ver vos estimau sa ciutat, feis feina perquè funcioni.
Salut
Altor
divendres, de març 09, 2007
En el fons hi ha esperança [malgrat alguns]
Endormiscat, com cada matí, a bord de l’autobús de la línia imprescindible, la que travessa la ciutat metre desperta d’un somni a mitges amb els carrers regats per la pluja, regal del cel que comença a resultar molt escàs, ensum el flaire fresc que em deixondeix. La llum canvia de cromatisme, del blau al groc-carabassa, mentre els quiosquers desembalumen diaris i els floristes ordenen parades multicolors.
A dins una al·loteta, aplicada, asseguda mirant per la finestra, despertant amb el dia que ja es va allargant, tot s’ho mira innocent. El cel resta ara clar i les ombres dels edificis s’escurcen a mesura que el sol s’eleva. L’al·lota, de mirada intel·ligent i disciplinada, dibuixa un futur que et fa reconciliar amb el món: “en el fons hi ha esperança” –pens dubitativament- i és que hi ha qui dóna motius per confiar en el demà.
A la parada del gran parc, a la zona baixa de la ciutat, una altra al·lota amb llàgrimes als ulls no sap si pujar a l’autobús, s’havia deixat els diners necessaris i se l’i havia esgotat la tarja... una mare que esperava amb la seva filla un altre transport, l’insta a pujar tot dient-li al conductor el que passava. El xofer convida amablement l’al·lota a pujar: “ja ho pagaràs demà, no t’amoïnis”. “Què bon matí que fa” –torno a pensar- i la gent també ho viu així. L’al·lota amb llàgrimes als ulls es rebuda per la de mirada intel·ligent que, sense necessitat de més explicacions l’acull, la fa seure, s’aixeca i es dirigeix cap el davant de l’autobús, pica el viatge a la màquina cancel·ladora fent-li un gest dissimulat al xofer, que assenteix amb el cap amb complicitat. Tot complagut, assisteixo impàvid a aquest gest de maduresa i solidaritat: “en el fons hi ha esperança” –torn a pensar-.
A fora, adults que pretenen les regnes del país, alenen algarades i assonades, esvaloten com a galls de corral i devaluen institucions i valors democràtics: “no hi ha present, i els culpables som noltros” –pens ara- “però hi ha futur i esperança”... L’al·lota de mirada intel·ligent, com si m’hagués llegit el pensament, em mira de reüll amb un somriure i agafada de la ma de la companya –que ja riu- baixa tot enfilant el camí de l’escola on ensenyarà al mestre, amb tota naturalitat, a tocar la lluna amb els dits.
J. M. Vidal-Illanes (c) 2007
A dins una al·loteta, aplicada, asseguda mirant per la finestra, despertant amb el dia que ja es va allargant, tot s’ho mira innocent. El cel resta ara clar i les ombres dels edificis s’escurcen a mesura que el sol s’eleva. L’al·lota, de mirada intel·ligent i disciplinada, dibuixa un futur que et fa reconciliar amb el món: “en el fons hi ha esperança” –pens dubitativament- i és que hi ha qui dóna motius per confiar en el demà.
A la parada del gran parc, a la zona baixa de la ciutat, una altra al·lota amb llàgrimes als ulls no sap si pujar a l’autobús, s’havia deixat els diners necessaris i se l’i havia esgotat la tarja... una mare que esperava amb la seva filla un altre transport, l’insta a pujar tot dient-li al conductor el que passava. El xofer convida amablement l’al·lota a pujar: “ja ho pagaràs demà, no t’amoïnis”. “Què bon matí que fa” –torno a pensar- i la gent també ho viu així. L’al·lota amb llàgrimes als ulls es rebuda per la de mirada intel·ligent que, sense necessitat de més explicacions l’acull, la fa seure, s’aixeca i es dirigeix cap el davant de l’autobús, pica el viatge a la màquina cancel·ladora fent-li un gest dissimulat al xofer, que assenteix amb el cap amb complicitat. Tot complagut, assisteixo impàvid a aquest gest de maduresa i solidaritat: “en el fons hi ha esperança” –torn a pensar-.
A fora, adults que pretenen les regnes del país, alenen algarades i assonades, esvaloten com a galls de corral i devaluen institucions i valors democràtics: “no hi ha present, i els culpables som noltros” –pens ara- “però hi ha futur i esperança”... L’al·lota de mirada intel·ligent, com si m’hagués llegit el pensament, em mira de reüll amb un somriure i agafada de la ma de la companya –que ja riu- baixa tot enfilant el camí de l’escola on ensenyarà al mestre, amb tota naturalitat, a tocar la lluna amb els dits.
J. M. Vidal-Illanes (c) 2007
dijous, de febrer 22, 2007
el blog de fotos MENROCA ha canviat
per problemes tècnics hem hagut de canviar, no sabem si temporalment, d'adreça,
i ara serem a menrocat.blogspot.com
disculpau ses molèsties, però tot serà igual
salut
i ara serem a menrocat.blogspot.com
disculpau ses molèsties, però tot serà igual
salut
dissabte, de gener 20, 2007
de madurantis
L'evolució d'un fillet: Primer té necessitats bàsiques, com l'aliment, la calor, sentir-se protegit. Després, o al mateix temps, es relaciona amb el medi immediat, i vés a saber què pensa de les cares de gent que veu que se li apropa i li crida (si no li pessiga una galta...).
D'al.lot té dubes i és curiós, què faig aquí, quin sentit té tot açò? Les respostes no arriben i la imaginació ho supleix. I experimenta i s'ho creu quasi tot. És el moment més sensible per ser captat per una secta, o una religió (que només és una secta que ha tiomfat).
Més endavant, aprenent i madurant, coneix la ciència, que sense explicar-ho tot almenys ho prova, i té la decència de dir que és imperfecta i canviable. Amb un mètode -científic- que per ara és el millor per tractar de conèixer-ho tot.
I aquí ens trobem, les coses imaginades de jove ja no li valen, els somnis i mons fantàstics han desaparegut, i està aquí tot sol davant la realitat: s'ha acabat l'adolescència; arriba la maduresa.
Ben igual, els graons pels que ha passat l'espècie humana sembla que porten ja, en el segle XXI, a una existència sense pors espirituals ni angoixes religioses. La humanitat ha madurat.
a.
D'al.lot té dubes i és curiós, què faig aquí, quin sentit té tot açò? Les respostes no arriben i la imaginació ho supleix. I experimenta i s'ho creu quasi tot. És el moment més sensible per ser captat per una secta, o una religió (que només és una secta que ha tiomfat).
Més endavant, aprenent i madurant, coneix la ciència, que sense explicar-ho tot almenys ho prova, i té la decència de dir que és imperfecta i canviable. Amb un mètode -científic- que per ara és el millor per tractar de conèixer-ho tot.
I aquí ens trobem, les coses imaginades de jove ja no li valen, els somnis i mons fantàstics han desaparegut, i està aquí tot sol davant la realitat: s'ha acabat l'adolescència; arriba la maduresa.
Ben igual, els graons pels que ha passat l'espècie humana sembla que porten ja, en el segle XXI, a una existència sense pors espirituals ni angoixes religioses. La humanitat ha madurat.
a.
dijous, de gener 18, 2007
El diari "Menorca" premia els okupes
Una gent va a Llucalari, antiga bateria militar, en evident estat de decadència i abandonament, de propietat pública, l'arranja, la fa net i la posa en unes condicions més o manco decents. Resposta: són okupes, va la Guàrdia Civil i els fa fora.
Una gent va a l'Illa del Rei, antic hospital militar en evident estat de decadència i abandonament, de propietat pública, l'arranja, la fa net i la posa en unes condicions més o manco decents. Resposta: els donen un premi als protagonistes de la vida menorquina. I no els hi dóna qualsevol entitat conscienciada en temes socials i implicada en el problema de l'habitatge, sinó l'Editorial Menorca, recolzada per bisbes, polítics i forces vives (algunes més "vives" que d'altres) de l'illa.
Me sembla que, posats a donar premis a okupes, s'ho merexerien més els primers, ja que ho fan pel seu compte, sense ajuts municipals i d'altres entitats privades i públiques i no se donen tanta importància escrivint al diari cada dos per tres explicant les seves gestes. I tampoc no tenen de cabdill un militar a la reserva (per força) que es creu el messies menorquí.
En fi, que proposo que per a la pròxima convocatòria, siguin els okupes de veritat, no aquests tan pijos, els que guanyin aquest guardó.
altor
Una gent va a l'Illa del Rei, antic hospital militar en evident estat de decadència i abandonament, de propietat pública, l'arranja, la fa net i la posa en unes condicions més o manco decents. Resposta: els donen un premi als protagonistes de la vida menorquina. I no els hi dóna qualsevol entitat conscienciada en temes socials i implicada en el problema de l'habitatge, sinó l'Editorial Menorca, recolzada per bisbes, polítics i forces vives (algunes més "vives" que d'altres) de l'illa.
Me sembla que, posats a donar premis a okupes, s'ho merexerien més els primers, ja que ho fan pel seu compte, sense ajuts municipals i d'altres entitats privades i públiques i no se donen tanta importància escrivint al diari cada dos per tres explicant les seves gestes. I tampoc no tenen de cabdill un militar a la reserva (per força) que es creu el messies menorquí.
En fi, que proposo que per a la pròxima convocatòria, siguin els okupes de veritat, no aquests tan pijos, els que guanyin aquest guardó.
altor
dimecres, de desembre 20, 2006
dijous, de novembre 23, 2006
El darrer falcó
Com cada matí, al trencar l’alba, des d’un dels darrers pisos d’aquest gratacels de plexiglàs i alumini, amb l’expressió somnolenta, els ulls incerts i el rostre alentit, Marcus acosta la mirada al cel que desperta. Un dia més, amb el pensament llunyà, escalfa les mans amb l’escudella calenta que tot ho impregna amb aroma de cafè cremós, balsàmic, com l’alè d’un vell amic que mai no et dóna l’esquena.
Com cada alba, en trencar-se el matí que torna dia i t’obliga a pensar com superar el repte de veure-li la cara a la lletjor més mundana, el fum de les altes xemeneies comença a contrastar amb la claror grisa i taronja d’un cel irrespirable, d’un aire enverinat. A baix, el carrer, sembla un camp de batalla del segle XIX, exèrcits condemnats caminen amb les baionetes calades cap a unes feines que fa temps que han perdut.
Per a Marcus, una de les poques alegries del dia que es trenca, consisteix en aclaparar-se davant la bellesa fràgil del vol del falcó pelegrí que viu al terrat d’un gratacels veí. El cel il·lumina l’estança, el cafè alena la mirada, el vidre de la finestra ja no emmiralla Marcus, que deixa l’escudella a terra mentre es concentra en els compassos d’una vella composició de Paul Motian. Ell també viu a sobre d’ella. Ella també contempla la mateixa escena cada matí.
Els fumerals blancs i vermells, insulten encara més un degradat perfil d’horitzó, mentre vomiten ansioses tones de sofre groguejant. El sol, esmorteït, lluita entre la densitat de l’aire, en el moment en que amb una lentitud metafísica, el falcó agita les ales, travessant un escenari atònit, dominant tota l’escena amb una indiferència que pretén castigar l’estultícia de la decadent humanitat. El darrer falcó sembla l’única criatura amb seny i bellesa suficient per ser contemplada amb admiració; bé, el falcó i ella, la de l’habitació de baix, la que dóna sentit al “I have the room above her”. Mentre la batalla del carrer incrementa d’intensitat, el vol pren encara una major distància i Marcus seu davant el majestuós Steinway tractant d’imitar amb els seus llargs dits el traç del falcó, completant inspiradament la vella composició d’un oblidat Motian.
J. M. Vidal-Illanes (c)
Com cada alba, en trencar-se el matí que torna dia i t’obliga a pensar com superar el repte de veure-li la cara a la lletjor més mundana, el fum de les altes xemeneies comença a contrastar amb la claror grisa i taronja d’un cel irrespirable, d’un aire enverinat. A baix, el carrer, sembla un camp de batalla del segle XIX, exèrcits condemnats caminen amb les baionetes calades cap a unes feines que fa temps que han perdut.
Per a Marcus, una de les poques alegries del dia que es trenca, consisteix en aclaparar-se davant la bellesa fràgil del vol del falcó pelegrí que viu al terrat d’un gratacels veí. El cel il·lumina l’estança, el cafè alena la mirada, el vidre de la finestra ja no emmiralla Marcus, que deixa l’escudella a terra mentre es concentra en els compassos d’una vella composició de Paul Motian. Ell també viu a sobre d’ella. Ella també contempla la mateixa escena cada matí.
Els fumerals blancs i vermells, insulten encara més un degradat perfil d’horitzó, mentre vomiten ansioses tones de sofre groguejant. El sol, esmorteït, lluita entre la densitat de l’aire, en el moment en que amb una lentitud metafísica, el falcó agita les ales, travessant un escenari atònit, dominant tota l’escena amb una indiferència que pretén castigar l’estultícia de la decadent humanitat. El darrer falcó sembla l’única criatura amb seny i bellesa suficient per ser contemplada amb admiració; bé, el falcó i ella, la de l’habitació de baix, la que dóna sentit al “I have the room above her”. Mentre la batalla del carrer incrementa d’intensitat, el vol pren encara una major distància i Marcus seu davant el majestuós Steinway tractant d’imitar amb els seus llargs dits el traç del falcó, completant inspiradament la vella composició d’un oblidat Motian.
J. M. Vidal-Illanes (c)
dimecres, de novembre 15, 2006
El darrer vol
L’esvelta ombra dibuixava la intensitat de l’hora, instants comptats, compte enrere adreçat a la foscor, quan tots els colors del cel despleguen el comiat. La paret de llauna, a l’entrada d’aquell poblat, competia amb la posta de sol. La llauna, fent de paret, havia estat pintada amb la insistència d’aquell que no vol reconèixer en un bidon ville dels afores de Johannesburg, una fi del món plena de rovell, foradada, sense esperança. L’alegre grafitti envaïa la cara oculta d’una estructura social en descomposició, d’un ensorrament calculat, d’una exclusió global.
El barril resultava quotidià, proper, humà, com els enormes ulls negres de fons blanc, de mirada intel·ligent, desperta, diagonal, que destacaven en un rostre gens resignat, d’edat indefinida, massa jove per morir, massa vell per jugar amb el destí de l’infant que ja ha deixat endarrere. El somriure, estrany; els projectes, il·lusió: la fugida impossible cap el cel que s’enfosquia segon rere segon.
Volar, no per fugir, sinó per pilotar una aeronau, com les que passen dotzenes de vegades al dia sobre els caps de les barraques de llauna pintada... als afores de Johannesburg, als rodals de l’aeroport. Alçar el vol, amb l’alegria estranya de qui sap afrontar la realitat de la que és presoner, sense deixar de pensar en l’existència d’una sortida, com la pista il·luminada d’aterratge, que s’estén fantasmagòrica cap a l’horitzó.
Volar, la mirada blanca, la pell negra. Córrer per la pista amb els braços estesos, fins a l’impacte final. La terra dura, l’asfalt sagnant, els ulls oberts, la vida tancada... l’aterratge forçós, ningú no plorà per la negra pell. La notícia era blanca i els que la contaren, també.
J. M. Vidal-Illanes (c) 2006
El barril resultava quotidià, proper, humà, com els enormes ulls negres de fons blanc, de mirada intel·ligent, desperta, diagonal, que destacaven en un rostre gens resignat, d’edat indefinida, massa jove per morir, massa vell per jugar amb el destí de l’infant que ja ha deixat endarrere. El somriure, estrany; els projectes, il·lusió: la fugida impossible cap el cel que s’enfosquia segon rere segon.
Volar, no per fugir, sinó per pilotar una aeronau, com les que passen dotzenes de vegades al dia sobre els caps de les barraques de llauna pintada... als afores de Johannesburg, als rodals de l’aeroport. Alçar el vol, amb l’alegria estranya de qui sap afrontar la realitat de la que és presoner, sense deixar de pensar en l’existència d’una sortida, com la pista il·luminada d’aterratge, que s’estén fantasmagòrica cap a l’horitzó.
Volar, la mirada blanca, la pell negra. Córrer per la pista amb els braços estesos, fins a l’impacte final. La terra dura, l’asfalt sagnant, els ulls oberts, la vida tancada... l’aterratge forçós, ningú no plorà per la negra pell. La notícia era blanca i els que la contaren, també.
J. M. Vidal-Illanes (c) 2006
dissabte, d’octubre 21, 2006
Col·laboreu
Si voleu penjar directament alguna cosa, podeu pitjar blogger (a dalt de tot a l'esquerra), posar eclectians com a nom d'usuari, eclectia com a contrassenya, i a nueva entrada us deixarà posar allò que volgueu.
Gràcies per col·laborar.
Gràcies per col·laborar.
dijous, d’octubre 19, 2006
retrat matinal
Matí fred i sec, com per guardar bé aquells aliments que necessiten ser guardats en llocs així, freds i secs.
M'agrada com sona. Si més no, m'agrada més que tot allò que escolto al meu voltant: paraules fredes i seques (i buides,afegesc jo) que em porten a llocs comuns.
Que passeu un bon dia.
X.
M'agrada com sona. Si més no, m'agrada més que tot allò que escolto al meu voltant: paraules fredes i seques (i buides,afegesc jo) que em porten a llocs comuns.
Que passeu un bon dia.
X.
dimecres, d’octubre 18, 2006
El darrer alè
Els ulls oberts l’impedien mirar a fons; sovint, per trobar-se de cara amb l’angoixa, és necessari aclucar amb fermesa sostinguda la realitat, només així es pot percebre que l’aire és més dens que de costum. La respiració, sense compàs, delatava un desassossec irracional, catalitzat pel flaire que la turba extreta hores abans escampava pel camp dels records; i ell, dret, perdut dins la cara oculta de l’oblit, finalitzava un recorregut sense tornada, entre les runes de la creació, entre les restes esmicolades d’un Déu que ho havia abandonat tot, cansat de tant fracàs.
El centre de l’univers s’havia convertit en una deixalleria de desencerts, el darrer ésser humà va haver de rendir-se finalment en no haver trobat, durant el llarg viatge que havia emprès 15 anys abans, ni rastre de vida d’un semblant. Els Cyborgs monopolitzaven tota manifestació d’intel·ligència en el planeta, però mai no sortien de les seves unitats centrals, font d’alimentació i d’observació universal, lloc de perfeccionament il·limitat. El segon origen no va ser com el descrivia el mecanoscrit.
La darrera pulsió de tristesa va aflorar d’una llàgrima eixuta. Així com el sol es va pondre, esgotat i sense alè, el darrer humà es va submergir en les tenebres d’un llac inexistent, per mai més importunar un planeta que renaixia amb la certesa complaent d’haver-se’n desfet d’aquesta errada de l’evolució que durant mil·lennis, pretensiosament, es va arribar a creure el centre de la Creació.
J. M. Vidal-Illanes (c) 2006
El centre de l’univers s’havia convertit en una deixalleria de desencerts, el darrer ésser humà va haver de rendir-se finalment en no haver trobat, durant el llarg viatge que havia emprès 15 anys abans, ni rastre de vida d’un semblant. Els Cyborgs monopolitzaven tota manifestació d’intel·ligència en el planeta, però mai no sortien de les seves unitats centrals, font d’alimentació i d’observació universal, lloc de perfeccionament il·limitat. El segon origen no va ser com el descrivia el mecanoscrit.
La darrera pulsió de tristesa va aflorar d’una llàgrima eixuta. Així com el sol es va pondre, esgotat i sense alè, el darrer humà es va submergir en les tenebres d’un llac inexistent, per mai més importunar un planeta que renaixia amb la certesa complaent d’haver-se’n desfet d’aquesta errada de l’evolució que durant mil·lennis, pretensiosament, es va arribar a creure el centre de la Creació.
J. M. Vidal-Illanes (c) 2006
Subscriure's a:
Missatges (Atom)