Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'un(s) indignat(s)

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'un(s) indignat(s)

Crònica d'un(s) indignat(s)

Camines pel carrer i et creues amb un indignat. Saps que és una persona fortament agreujada, ho du escrit a la cara, en la forma de caminar, en la posició corbada del coll, en les butxaques buides d’esperança, en què espera torn a la llarga coa de l’oficina d’atur... o del Servei de desocupació...

Cada dia hi ha més gent indignada i més gent encantada de ser com és. L’indignat mira el diari que dus a la ma on destaca la fotografia del bany de masses d’un determinat polític corrupte que tornarà a guanyar unes eleccions. L’indignat pensa que només amb el que val el rellotge que el cert personatge du al canell, podria liquidar la hipoteca d’un pis que aviat li serà embargat pel banc. L’indignat es sulfura.

Molts indignats prenen el carrer, però tu penses que d’aquí uns dies –molts o pocs– tot tornarà a ser com sempre: la indignació la hi durem per dins mentre uns personatges detestables es freguen les mans jugant a un Monopoli amb palaus, vestits cars i capses metàl·liques de Colacao. Un joc de diners negres que els cleptòcrates dominen a la perfecció.

Demà no llegiràs a la premsa que un indignat desesperat ha obert el cap d’un cleptòcrata amb un bat de beisbol i acte seguit s’ha lliurat a la policia. Probablement llegiràs que una vegada més no es pot jutjar el lladre de coll blanc perquè els presumptes delictes que se l’imputaven han prescrit.

I el número d’indignats creixerà. I tot continuarà igual.

J. M. Vidal-Illanes © 2011

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’un temps perdut

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’un temps perdut

Crònica d’un temps perdut

Sona un despertador. Definitivament és el teu despertador. Intentes no fer-ne cas, però la màquina és perseverant. Finalment obres un ull amb esforç, mentre l'altre fa l'intent de mantenir-se adormit. El despertador sembla un anunci digital amagat en la boira. L'ull obert no pot endevinar l'hora i amb la ma esquerra, a les palpentes, intentes encertar el botó correcte, el que farà emmudir el zumzeig que comença a irritar-te inconscient.

Sona el despertador. T'has adormit i passats deu minuts vibra novament. Així ho tens programat: si no el desconnectes amb la palanca de darrera, l'aparell torna a insistir cada deu minuts. Alces el cos i t'asseus a la vora del llit. Amb el llum apagat, en la penombra matisada de la claror matinera que es filtra per les escletxes de la persiana, acciones l'interruptor del mode despertador en posició off. Durant uns instants intentes recollir informació de la situació. Avui és avui o és demà? O encara és ahir? Tan se val, això no té cap importància quan s'ha arribat a un moment de l'existència en què tots els dies són el mateix.

Marcel Proust delera amb extrema solitud una magdalena. Tu, dret, prens un cafè calent –et cremes la llengua– mentre mires el rellotge i et demanes –encara– entre ombres del pensament quin dia de la setmana és avui. No has de fer tard... sempre tens el temps just. La magdalena resta oblidada damunt un plat menut a sobre la post de la cuina. Mentre et poses la jaqueta amb dificultat i et penges d'un braç la bossa amb el portàtil, mossegues la cartera de butxaca amb la boca, i tanques amb presa la porta de casa teva.

J. M. Vidal-Illanes © 2011

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'un fil perdut

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'un fil perdut

Crònica d'un fil perdut

Estaves cosint –sempre ho fas quan els fills dormen– mentre la música sona des del fons del moment. La llum justa, el sofà, l’hora del silenci després d’un dia esgotador. A la bata del teu petit li manca un botó. De sobta necessites més fil. T’aixeques, vas cap el moble caminant lentament. Dins el compartiment de baix, darrera una porta blanca, hi ha el calaix de costura. Agafes una bobina de fil blanc i tries la longitud que creus necessitar. Talles el bocí. Mires l’agulla que tens a la ma esquerra i comences a enfilar però el bocí de fil blanc cau de les teves mans. El cerques al terra. No ho trobes. El cerques entre les teves robes, al calaix obert, entre les coses dins l’armariet de porta blanca. No el veus. «La vista se m’està fonent –penses– em costa enfilar l’agulla i no veig on ha caigut el fil».

La teva dona passa per darrera teu i et veu de grapes en terra, cercant alguna cosa misteriosa amb molta aplicació.
–Què fas?
–Se m’ha caigut un bocí de fil al terra i ha desaparegut.
–Les coses no desapareixen –et diu amb un somriure maternal– només les deixem de veure.
–Jo he deixat de veure el tros de fil, però el necessito per cosir.
–No es pot haver volatilitzat.

De sobta us trobeu els dos de grapes en terra, cercant sobre el paviment de marbre blanc un tros de fil invisible. Per més que sotgeu la recerca és un fracàs. Els moviments lents i precisos poc a poc tornen erràtics. Els vostres cossos freguen entre si. Us mireu. Tornen els contactes que es fan més sensuals. Oblideu allò que cercàveu: perdeu el fil del moment i acabeu nus damunt l’estora de la sala amb les vostres figures enllaçades en un joc màgic i humit, en els instants de silenci a la penombra de la vista cansada.

J. M. Vidal-Illanes © 2011

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica per anar oblidant

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica per anar oblidant

Crònica per anar oblidant

Camines lentament pels jardins d’aquesta enorme casa que no reconeixes. El sol s’obre pas entre els arbres que comencen a treure fulles per donar-te ombra els llargs dies d’estiu. I camines. Poc a poc passen les setmanes. Aviat serà quan serà i no hi haurà marxa enrere. Ningú no ve a veure’t, però tan se val, no el recordaries.

Romans asseguda davant la televisió d’una enorme sala que no sents teva. Veus passar imatges que no comprens però prestes una atenció absent. La llum és càlida i tot al voltant fa olor a naftalina. Un telèfon sona llunyà. Les imatges que mires escupen frenèticament notícies de mercats globalitzats que donen cops d'estat incruents i canvien el destí de pobles i mobles. El món escapa a la teva comprensió que es limita al trasbals de veure passar els dies com si esdevinguessin el mateix, com si tot fos una cinta contínua i sense fi en un rutinari déjà vu que fuig a tota la lògica del temps.

–Vine, agafa’t del meu braç que anem al menjador.
–Vull anar a casa meva.
–Això és casa teva, és casa nostra. Vius aquí amb nosaltres, amb tots els teus companys. Aquí no et manca de res.
–Ja és de dia?
–Ara s’està fent de nit i anem a sopar.

Dins el teu cap hi ha oblits que aprofiten la confusió per anar a pescar i tornen amb la captura d’un benestar ignorant de la situació que vius. Mentre això et passa algunes persones seguim pensant que caminem marcant el pas, quan en realitat algú a l'ombra ens dóna corda fins que es cansa. Llavors, simplement, hi deixa que se'ns acabi mentre, insensible a la realitat mundana, s’ho mira tot amb l’ominosa distància de l’omnisciència que ens menysprea.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2011

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'un automobilista estressat

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'un automobilista estressat

Crònica d'un automobilista estressat

Assegut al fons d'un bar, a la barra, mirant cap el carrer. Un diari esportiu al davant, una màquina escurabutxaques al darrera. La cervesa molt freda. El cambrer que no atura de moure's servint taules, preparant cafès, saludant els clients. De sobta tot sembla aturar-se. Mires per la porta del bar i veus un cotxe que no pot avançar al mig del trànsit dens d'aquella hora. El conductor toca el clàxon una vegada... dues vegades... fins a tres vegades. És evident -penses- que alguna cosa l'impedeix el pas, però des de la teva posició només veus la meitat del cotxe: una part del davant i la meitat del conductor.

El conductor es remena inquiet. Els cotxes del seu carril dret van avançant lentament però ell roman aturat. Torna al clàxon. S'agita més i més. Mira al seu costat i al davant, i pel retrovisor. Aixeca la ma dreta: fa el ditet, una vegada... dues vegades... fins a tres cops, i crida, però no pots sentir el que blasfema. Penjant del mirall retrovisor un crucifix -potser sigui un rosari- es remena a banda i banda. L'acompanyant -potser sigui la dona- estreny el seu cos contra el respatller del seient, com intentant desaparèixer engolida per l'estructura a on està asseguda. El conductor segueix blasfemant i torna al dit. Crida. El crucifix dóna voltes en cercles cada cop més ample, sembla que s'hagi tornat histèric davant les blastomies del senyor calb i gras que va al volant d'un cotxe que no reconeixes. La dona amb els cabells blancs i la cara desencaixada segueix amb l'intent de ser devorada pel seient.

El puny en alt, un cop a la guantera, més blastomies. El crucifix que gira incessant, sembla que es vulgui suïcidar. El cotxe que no avança. La creu gira i gira com el pèndul d'un radioestèsia al apropar-se a infinits camps magnètics; però jo penso que gira per mor de la tempesta que s'ha desfermat a l'interior del vehicle. Ara els ocupants discuteixen entre ells, encara que ella roman callada i immòbil. Més crits. El conductor ja no mira al davant i de sobta se sent un clàxon al darrera seu. Ell aixeca les dues mans com per justificar-se. Comencen a moure's i tot plegat no ha durat poc més que un minut. El moviment torna a dins del bar i gires la pàgina al diari, la que parla del 5 a 1 d'ahir.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2011

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'un despertar estèril

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'un despertar estèril

La tele encesa escup imatges mentre dorms al sofà amb el diari obert entre les cames. Les lletres al diari no descriuen res ara que els teus ulls romanen tancats. Algú entra a la sala i et mira a distància. Ell (o ella) canvia el pes a la cama dreta i manté un equilibri immòbil de pensaments que mai arribaràs a desxifrar. El temps s'atura però el fluix so de l'aparell de televisió impedeix que el silenci acompanyi la quietud de l'escena. Qui ha entrat a la sala mira el rellotge de paret i mou el cap. Torna a canviar el pes de costat, ara a la cama esquerra, i lentament inicia un trajecte vacil·lant cap a tu. De cop s'atura, es gira, canvia d'objectiu amb més i més pensaments indesxifrables, i apaga el televisor. Ara sí, el silenci acompanya la penombra i se sent la teva respiració profunda.
-És tard -et diu una veu-, has d'anar a dormir al llit.
Sents uns cops lleus a l'espatlla.
Obres un ull amb dificultat i veus una cara que et mira amb un interrogant a l'expressió.
-Estava somiant -dius.
-Què somiaves? -et respon ell (o ella).
-Que algú entrava a la sala i em despertava dient-me que era tard: hora d'anar a dormir.
Ella (o ell) et mira amb un somriure.
-No ho entenc -dius-. Si ja dormia i somiava: perquè m'he de despertar per tornar-me a dormir?

J. M. Vidal-Illanes (c) 2011

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica en negre

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica en negre

Crònica en negre

Les mans enlaire. Els palmells blancs, nets, assedegats de llibertat. Els ulls amb les espurnes del somni, de l'esperança. La multitud unida, per la força dels vincles més humans: sortir del fossar on milers d'éssers han estat reclosos per la follia d'uns il·luminats.

Les mans enlaire. Els palmells blancs. La multitud blanca. Els ulls blancs. El blanc ja no és un color. Ni tant sols l'absència de llum permet justificar la ceguesa dels monstres. El blanc és un objectiu, fosc. Com fosca és la ment de qui és capaç de tacar-se les mans de sang i jugar a Deu, fent servir la multitud com a blanc de la irracionalitat.

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'un dia amb epíleg

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'un dia amb epíleg

Crònica d'un dia amb epíleg

"Epíleg?" -penses amb una espècie de crit ofegat-.
Ara vols ficar-te al llit, tancar els ulls, i passar pàgina. Sí, avui no has tengut un dia excessivament bo... Tot ha començat com de costum. El despertador ha sonat, t’has llevat, has pres una dutxa calenta i has esmorzat de torrades i mantega acompanyades d’un cafè amb llet molt calent. Has sortit de casa amb el temps just per agafar l’autobús i arribar a la feina a les vuit menys uns minuts. Fins aquí tot era com un dia qualsevol. El cel estava clar, encara que feia un fred amb olor a terra humida.

Aquesta setmana el teu home tenia torn de nit al servei d'urgències de l’hospital i, precisament, sortia a l’hora en què tu arribaves a treballar. Us heu vist un instant, amb el temps just. Us doneu una besada.
-Bon dia –et diu ell-.
-Bon dia –li respons-.
Li demanes com ha anat la guàrdia, us mirau, t'acostes una mica més.
-He dormit d'una tirada -li dius-. I el meu primer cafè del dia comença a deixondir-me. Ja saps, sempre el mateix.
-Ja veig -et diu mirant-te amb el rostre solcat per la manca de son-. Me'n vaig a descansar, que et vagi bé la jornada.
-Ens veiem més tard –li dius mentre mires com surt i camina ràpidament cap a la parada de la línia 23 en el mateix instant que arriba l'autobús-.

Entres a l’edifici i vas a vestir-te. Tens torn partit d'unes vuit hores, de mati i fins a mig horabaixa. Sempre tens aquest torn. Et passes fins a les cinc de la tarda rodejada de persones molt especials, massa. Et poses la bata blanca i et transformes en la cap del servei de psiquiatria. Et reuneixes amb l’equip i repasses la situació. També fins aquí tot era com un dia qualsevol.

Després de la rutina de primera hora, a dos quarts de deu prens un cafè i un sandvitx vegetal. No has acabat d’assaborir el cafè quan et sona el mòbil. Un intern ha desaparegut i seguretat no el troba per enlloc. Puges ràpidament al teu despatx, en el pavelló de psiquiatria, i un dels teus ajudants te n’informa. Ningú no entén com ha pogut succeir. No han passat quaranta-cinc minuts i Evelin -la interna de l'habitació 222- ha mossegat una auxiliar, ha calgut immobilitzar-la i sedar-la. Encara no sabies que això només era el principi. A fora el dia, que s’havia despert assolellat, comença a enfosquir-se. La pressió canvia sobtadament i una tempesta comença a desfer-se sobre la ciutat. La cadena d’ensurts no s’atura i a l’hora de repartir el dinar un intern es tira la safata damunt del cap; un altre la tira damunt el cap d'Oscar. A la petita sala de jocs, dues malaltes es barallen per una fitxa de dominó, era el doble tres. I a la sala d'espera Klaus intenta llençar-se per la finestra, però la finestra no és practicable i està blindada; al final es calma, agafa l'Ulysse de Joyce i se'l posa al cap -es la seva manera de llegir-. A la fi t’arriba la notícia que el malalt desaparegut s’ha passat el matí passejant-se per l’hospital vestit de metge i atenent malalts i amagant-se en els racons més insospitats. Ha estat interceptat en pujar a un taxi. El xofer ha donat l’alarma i dos empleats de seguretat l’han reduït i traslladat novament al servei. Es tracta d’un pacient amb un quadre psicòtic agut. No has pogut aspirar a fons l'alleujament que t'ha produït saber que Jörg roman sedat a la seva habitació quan et passen un breu informe: Müller, un pacient que ahir vares donar d'alta ha assassinat la seva dona i fill de 9 anys i s'ha suïcidat...

Estàs abatuda i els fets viscuts et donen petits cops al cap, com una gota malaia. A la fi surts de la feina, esgotada. Decideixes fer unes compres, però no trobes el que cercaves. Passeges per relaxar-te. La tempesta torna a descarregar i interromp de sobte el teu petit plaer. Entres a un forn i compres una magdalena farcida de xocolata fusa. Et taques l'abric. Distretament fiques el peu esquerre dins una bassa amb terra. Ara tens el peu xop i camines incòmoda. T’aixoplugues a l'entrada d'un centre comercial i finalment agafes l’autobús de tornada a casa. Són més de les set i quart i ja és fosc.

Entres i saludes el teu marit. Ell du aquella camisa ample de ratlles de colors diversos que tant t'agrada. Et trobes el sopar preparat, però decideixes donar-te un bany relaxant. A la fi menges una mica i penses que el que més et ve de gust és arraulir-te al sofà de la sala, devora el teu company, i llegir una novel·la sentint l’escalfor de la llar de foc. Sí, llegir una estona, evadir-te, desconnectar de la realitat, ho desitges i ho necessites. El teu rostre s’ha il·luminat per primer cop en moltes hores.

Entres a la sala amb el llibre a la ma. Vas cap el sofà, però deixes el llibre damunt la taula i tornes a la cuina a cercar el té que havies oblidat. A la fi seus al sofà, agafes el llibre i mires damunt la taula, i desprès davall. El teu marit et mira amb un somriure. Tu segueixes cercant alguna cosa que no trobes.
-T’has assegut damunt les ulleres –et diu el teu company-. No ha sonat massa bé.
Sents la muntura doblegada davall el teu pes. Et poses la ma al front amb el rostre ple de desesperació mentre el llibre cau a terra i queda obert per una pàgina que diu: Epíleg.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2011

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'una nevera i l'enquestador (no sembla una crònica)

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'una nevera i l'enquestador (no sembla una crònica)

Crònica d'una nevera i l'enquestador (no sembla una crònica)

- Cóm és que la nevera fa olor a peix? -et quedes uns segons mirant l'interior i després tanques la porta ràpidament-. No puc suportar l'olor a peix! -crides amb la ma recolzada en la maneta mentre remenes el cap-. Maleit sia...
Encara no has completat la darrera flastomia quan truquen a la porta i et quedes en silenci. El timbre sona dues vegades més. Romans immòbil i escoltes. Lentament comences a caminar cap el rebedor. En arribar a la porta mires per l'ull de peix -així és com sempre li dius tu- i intentes fer-te una idea de la persona que espera a l'altra banda. El timbre torna a sonar provocant-te un ensurt. Decideixes obrir.
- Bona tarda senyor -diu el jove alt i prim que et mira amb cara amable-. Podria respondre unes preguntes?
- Preguntes? -dius automàticament mentre et fas una idea de la situació-. Quines preguntes? Ara estic massa ocupat.
- Ah! Serà només un minut o dos... faig una enquesta per l'Institut Nacional d'Estadística, per confirmar unes dades...
- Bé, bé... pregunti el que sigui que tinc molta pressa.
- Quantes persones viuen a la casa?
- Visc jo tot sol.
- Quants ordinadors tenen?
- Ordinadors? No en tenc d'ordinadors.
- Bé, doncs així l'enquesta s'ha acabat aquí. Moltes gràcies pel seu temps i disculpi les molèsties.
- No es preocupi, jove. No ha estat cap molèstia... Per cert, ara puc fer-li jo una pregunta?
- Sí, es clar -diu l'enquestador una mica sorprès-. Normalment soc jo qui... sempre faig les preguntes, però... si sé la resposta.
- Vostè sap perquè la nevera fa olor a peix?... No puc suportar l'olor a peix.
El jove et mira amb el rostre paralitzat, la seva cara amable ha adoptat una expressió forçada, com intentant dissimular el desconcert que li has causat, però defugint qualsevol gest que et pogués molestar. Al cap d'uns segons contesta.
- No entenc la pregunta.
- És molt fàcil: cóm és que la nevera fa olor a peix? Quina part de la pregunta no ha entès?
- No si, jo, he entès el que em demana... però no... Imagino que hauran quedat restes de la darrera vegada que va desar-ne.
- Impossible, odio el peix i no puc suportar l'olor a peix. La nevera fa olor a peix, però mai n'he posat cap.
- Bé, igual algun aliment, o alguna salsa o el que sigui s'ha descompost una mica i ara fa una olor que li recorda el peix.
- No, no. Faig neta la nevera dos cops a la setmana. Amb això soc una mica maniàtic. Ha d'haver un altre motiu.
El jove et mira de dalt a baix. El teu rostre dibuixa una expressió a l'espera d'una resposta convincent que no arriba. El jove desvia la mirada cap el seu rellotge. Mou els peus separant-se uns centímetres de la porta. Mira de reüll l'escala. Finalment ell et diu.
- Em sap greu, però tinc pressa, he de completar el carrer abans de les set.
- Vull entendre-ho, però no puc. Cóm és que la nevera fa olor a peix?
- Perquè no avisa al servei tècnic? Igual és una fuita del gas del motor.
- Això em sembla una bona idea, jove. Moltes gràcies i passi-ho bé -li dius mentre tanques la porta lentament-.
Tornes a la cuina. Et seus damunt la taula. Consultes una guia. Despenges l'auricular del telèfon de la paret i marques un número. Una veu de dona et respon i et demana en què pot ajudar-te.
- Cóm és que la nevera fa olor a peix? -li demanes-. No puc suportar l'olor a peix!

J. M. Vidal-Illanes (c) 2011

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'un transport silenciós

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'un transport silenciós

Crònica d'un transport silenciós

Cada dia és igual. Prens un cafè al bar de la cantonada. T'atures davant el quiosc de diaris, llegeixes els titulars, la venedora et mira, tu la mires. Us saludeu i t'adreces cap el cotxe. La venedora es queda asseguda a la banqueta alta darrera el petit mostrador, llegint una revista. Puges, t'acomodes, i engegues el motor. Travesses la ciutat i arribes a la feina. Aparques el cotxe, entres a l'oficina, saludes en entrar i creues unes paraules amb el teu coordinador. Mires el quadrant. T'asseus una estona al sofà de la sala d'espera.

Al cap d'una estona llarga mires el rellotge, et passes la ma per la cara, mires al sostre i t'aixeques. Saludes el recepcionista amb un lleu gest amb el cap. Et poses les ulleres de sol i t'arregles els cabells mirant-te al vidre de la porta d'entrada. Puges al cotxe, però aquest no és el teu. Poses música clàssica, i arranques. Condueixes en silenci. Vas a l'hospital a cercar un passatger. Arribes a l'hospital, intercanvies uns papers. Una signatura, una breu conversa, i dos treballadors de l'hospital carreguen el passatger al cotxe.

No hi ha paraules, el silenci és el teu company de viatge. Mires pel retrovisor, com si esperessis que el teu passatger s'aixequés en qualsevol moment. Però saps perfectament que això no és possible. Tornes a mirar pel retrovisor, sempre ho fas unes quantes vegades. És absurd, el teu és el transport del silenci absolut, del descans etern.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2011

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica en una escola... qualsevol

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica en una escola... qualsevol

Crònica en una escola... qualsevol

Recordes el Pere. Un dimecres al matí, abans d’anar a l’institut, aprofitant que s’havia quedat sol a la sala de casa seva, es va aixecar de la taula, va deixar a mig prendre el cafè amb llet, es va treure un paper de la butxaca i el va deixar al costat de la tassa. Va anar cap el balcó en silenci i sense mirar enrere va llençar-se al buit. Instants després el seu cos dibuixava la mort damunt la vorera d’una ampla avinguda dels afores de Barcelona. Era l’any 1979 i el fet et va deixar una profunda empremta que tardà molt en esborrar-se. Durant el que restà de curs la cadira buida a l’aula deixà un solc permanent en l’aire de la classe cada cop que els professors passaven llista.

En aquella època ningú no parlava de bullying, simplement “eren coses d’adolescents”. Però la carta que va deixar el noi va ser molt explícita i assenyalava les persones que l’havien assetjat i maltractat, que l’havien aïllat, coaccionat i intimidat, inventant històries falses i provocant el rebuig de molts companys. Tu havies patit també el rebuig d’un sector de la classe pel simple fet de fer costat al Pere; però eres una persona atractiva, respectada, forta i segura de tu mateixa i ningú es va atrevir a agredir-te ni pressionar-te.

Han passat molts anys. Ets a l’hospital. Mires intranquil el rostre apagat de la teva filla de catorze anys. Els metges diuen que se’n sortirà, que la vàreu trobar a temps, que el rentat d’estómac i el tractament de desintoxicació estan fent la seva feina. Ets sents culpable. No havies detectat en l’estat d’ànim de la noia cap símptoma del que li estava passant. Tu sempre estàs massa capficat en la teva feina. Era evident que ella estava deprimida, que tenia por d’anar a l’escola i que cada dia havia de superar amb esforç el tràngol d’enfrontar-se als seus companys. Sovint cercava excuses per romandre a casa amb el pretext que no es trobava bé i a alguna companya de confiança li havia confessat que no podia més, que volia suïcidar-se, que odiava el món. La teva filla era víctima de bullying –t’ha dit l’assistent social que coordina la investigació- i tot perquè era diferent als altres companys: intel·ligent, amb un excel·lent currículum acadèmic, però capficada en el seu món i poc propensa a relacionar-se amb els altres; sentia un cert complex pel fet de ser més aviat grassa i pel fet de no aconseguir connectar amb bona part dels seus companys d’aula que només es preocupaven per coses banals i superficials.

No saps perquè, però fa uns instants, quan la infermera ha sortit de l’habitació desprès de manipular el dosificador de la medicació que li subministra el gota a gota, t’ha vengut al cap el Pere. Ell no va tenir tanta sort. Els serveis socials no li varen poder arreglar el trasllat d’escola ni el varen proporcionar suport psicològic; a la teva filla sí. El jutge ha obert instrucció penal per un presumpte delicte contra la integritat moral... L’escola investiga la passivitat d’alguns professors... Tu estàs moralment destrossat.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2011

(En record de Pere, Jokin i de totes les víctimes de bullying)

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'una ombra a la cantonada

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'una ombra a la cantonada

Crònica d'una ombra a la cantonada

Surts d'un bar. Dónes voltes pels carrers de la ciutat vella. Ni un renou, exceptuat el lleu remor de les teves petjades sobre les llambordes humides. Una ombra es dibuixa darrera una cantonada en penombra. Et tenses, retures el pas i travesses en diagonal cap al cantó esquerra del carrer. Al superar la cantonada acceleres el pas i gires novament mirant de reüll l'ombra que et va intimidar. Respires a fons, l'ombra era una parella abraçada que es petonejava. Creus percebre que tremolen i somrius davant aquella passió de joves universitaris.

Entres a una bodega, de les que havien significat tant per a tu fa dues dècades i ara és només un local híbrid sense l'autenticitat perduda. Però demanes el de costum. Assegut a la barra, mirant l'escala d'entrada, subjectes el got de vermut sec amb sifó. Aquest local és un dels pocs llocs on tenen sifó del de sempre, no aquests simulacres en botella de plàstic que degraden els records d'uns hàbits massa arrelats i que aprengueres del pare. Surts a les nits per por a la soledat d'una casa que el temps ha buidat. No t'importa que la teva edat rebenti contra la mitjana del jovent que s'ho passa bé els divendres a la nit cercant unes copes barates i allunyats dels grups que beuen al carrer la collita d'un supermercat de barri.

Tres copes més tard tornes novament al carrer, et sents una mica tocat però camines amb decisió. A dues cantonades del portal de ca teva tornes a veure una ombra... somrius i segueixes caminant tranquil·lament amb el cap posat en la imatge de la parella de fa unes hores. Però ara perceps un moviment diferent, dubtes, retures, massa tard... et quedes paralitzat davant el yonqui que et mira amb uns ulls folls i una xeringa a la ma. Abans que puguis reaccionar sents com et tiren del rellotge amb força maldestra, i veus com aquell vell record que la teva dona t'havia regalat molts anys enrere cau i s'escampa a trossos pel terra humit. No entens que va passar desprès, però el següent que recordes és la imatge del teu assaltant pel terra, immòbil, amb la cara ensangonada, mentre camines amb decisió cap a l'ambulatori perquè reparin la ma que acabes de trencar-te.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2011

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'una mala tarda

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'una mala tarda

Crònica d'una mala tarda

Els niguls passen ràpid. T’adones que estaves badant, mirant per la finestra, probablement intentes evitar alguna tasca tediosa que et fa badallar i estirar el màxim les cames per davall la taula de treball. Avui a la redacció hi ha una tensió inusual, el consell editorial fa dies que es reuneix per avaluar la viabilitat del diari i avui tothom espera un comunicat. Però tu estàs badallant i mirant niguls grisos i lleus que fan curses al cel.

Algú anuncia que el director baixarà en uns minuts per adreçar-vos un missatge. La tensió es dispara, es formen petits grups de companys que discuteixen amb veu continguda. El moviment et treu de l’endormiscament en què t’havies instal·lat, però no t’aixeques, només et remous a la cadira i tenses l’esquena. Tornes a mirar per la finestra quan de sobta sents un remor i, poc a poc, un silenci que s'imposa a l'estança. El director us convoca a la sala polivalent de la planta baixa.

Ara els niguls grisos són dins la redacció. El cinquanta per cent de la plantilla es veurà afectada per la regulació. No ho entens, però pel que es veu has tret una de les palletes curtes. Mires per la finestra i perceps que l'aire s'ha glaçat a fora. Et quedes dret i fas una revisió a tot el teu voltant intentant trobar respostes. Hores d'ara no ets del tot conscient, però has començat a acomiadar-te de la finestra, dels niguls i d'una feina que estimaves i que s'havia anat consumint lentament i en silenci.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2011

asteroide B612: Naufragi fugint amb en Klaus

asteroide B612: Naufragi fugint amb en Klaus

Acabo d’obrir els ulls i miro el sostre. Crec que ja no estic somiant. Anava amb en Klaus, fugint per carrers desconeguts, a tota presa. Era de nit. De cop ens vam trobar que el carrer s’havia convertit en el terrat d’un edifici, no vaig saber a quina alçada em trobava fins arribar a la barana i veure el carrer a baix. En Klaus salta –no hi ha massa alçada- i cau dret mantenint l’equilibri al damunt d’un cotxe. Però el cotxe estava de costat, com si en realitat estiguéssim en un plànol horitzontal i caiguéssim contra un cotxe aparcat impactant contra les portes laterals, aterrant damunt els vidres. Quan he d’anar a saltar jo m’adono que l’alçada cada cop és més gran i començo a saltar curosament per trams, del ràfec a una cornisa, i em despenjo balcó a balcó, però la distància amb el carrer creix i creix.

Vaig baixant pisos fins que en un dels balcons veig una dona. Li demano si em pot deixar sortir al carrer per ca seva, per l'escala de l'edifici. Ella no posa cap cara d'estranyesa i em deixa passar amb un gest acollidor i familiar. Mentre tant la distància amb el carrer segueix augmentant fins que de sobte s'atura. Per la mirada tinc la sensació que ella em coneix, però jo no la recordo de res tot i el seu rostre atractiu difícil d'oblidar. Em diu que puc sortir, que no m'acompanya perquè ja sé el camí a la porta d'entrada. Jo la miro interrogant-la. Em diu que si ja he oblidat la festa de l'altre dia. Ara tot comença a resultar-me familiar i ho recordo: la taula, la música, el balcó, la conversa, el llit... surto per la porta sense mirar enrere mentre sento com se'm clava una mirada de comiat a l'esquena.

Baixo les escales. Els graons, de dos en dos. En arribar al carrer em trobo amb en Klaus que m'esperava pacient fumant una cigarreta. Fa fred. No sabia que Klaus fumés. Em mira. El miro. Ell llença la cigarreta al terra i l'apaga amb la punta de la bota de lona; unes John Smith blanques dels anys setanta. No encaixen amb ell. Comencem a córrer un altre pic, ara amb més velocitat que abans. Ens allunyam ràpidament de tot. Sento l'aire fred a la cara i tanco els ulls per uns instants.

Komandant-pi

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'un dimarts al sol de l'hivern

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'un dimarts al sol de l'hivern

Feies coa a l'entrada del servei d'ocupació. Malgrat t'havies aixecat prest aquell matí, la filera era llarga i tu et trobaves mes o menys al mig. Començares a comptar les persones que dibuixaven aquella serp humana i després passares a fixar-te en els detalls. Els rostres estaven esculpits per la mateixa eina: la desesperança.

Les cames s'estaven refredant. Intentares moure't una mica per entrar en calor, sense treure't les mans de les butxaques d'aquell abric que et varen donar a una associació solidària. No havies esmorzat i senties que et mancaven les forces. Però la resignació s'havia fet companya inseparable i la hi duies tatuada al front.

Mirant novament aquella coa que avançava molt lentament, observat pel personal de seguretat d'aquell establiment públic, et demanares perquè a "allò" se li deia Servei d'Ocupació si només era una forma d'entreteniment setmanal de milers de desocupats forçosos... En sortir de l'oficina pensares que a tu t'havia tocat passar els dimarts al sol i que avui era un dia gris d'hivern.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2011