Us feim saber que a partir d'ara a la pàgina menroca.blogspot.com -un blog malauradament poc aprofitat- hi posarem fotos (a part del que vulguin els usuaris). Hem començat amb una, però esperam que us animeu tots. No ho feim a eclèctia per no distorsionar la línia que havia duit fins ara.
Salut, eclectians
coordinadors MENROCA
dimarts, de maig 23, 2006
dijous, de maig 18, 2006
DIC
DIC són les sigles de Desenvolupament Insostenible i Corrupció. Els qui defensen el dic de Ciutadella han dit també que volen quatre camps de golf, més ports esportius, autovies, més hotels... En definitiva, el creixement sense límits que està assolant tota la costa peninsular i de les illes properes. El progrés mal entès que consisteix en abocar a l'engròs més ciment i més asfalt sobre una illa que ha lluitat i lluita per no perdre l'especial qualitat de vida que encara conserva.
El dic ja no es justifica per motius de seguretat. Així ho han demostrat tots els estudis que s'han fet per part de diferents instàncies. Per què es segueix reclamant idò el dic? Pels motius que abans hem citat. Perquè el port de Ciutadella es converteixi en un espai on s'hi acumulin més barques i més passatgers el juliol i l'agost, quan ja no hi cabem. Perquè així es forçaran altres necessitats de més carreteres i més urbanitzacions i més ports esportius. Perquè així Menorca entraria en el Desenvolupament Insostenible, les dues primeres lletres de DIC.
Els qui ara reclamen manifestar-se a favor del dic representen els sectors més durs i poc representatius de la dreta menorquina. Els que voldrien que Menorca deixi de ser diferent i potser passi a ser un lloc més on el negoci urbanístic sigui el rei i on els interessos privats d'alguns marquin la pauta de la resta de la societat.
Ja tothom sap on duu el creixement ràpid i sense límits. És el model de Marbella i tants altres llocs desfigurats. Els casos que acaben en els tribunals són la punta de l'iceberg d'una realitat oculta molt més extensa. Les grans infraestructures abonen el terreny de l'economia especulativa, aquella que no dona feina, sinó doblers ràpids a uns pocs. I els doblers ràpids i molt concentrats es tradueixen fàcilment en corrupció, la darrera lletra que ens faltava.
GOB de Menorca
El dic ja no es justifica per motius de seguretat. Així ho han demostrat tots els estudis que s'han fet per part de diferents instàncies. Per què es segueix reclamant idò el dic? Pels motius que abans hem citat. Perquè el port de Ciutadella es converteixi en un espai on s'hi acumulin més barques i més passatgers el juliol i l'agost, quan ja no hi cabem. Perquè així es forçaran altres necessitats de més carreteres i més urbanitzacions i més ports esportius. Perquè així Menorca entraria en el Desenvolupament Insostenible, les dues primeres lletres de DIC.
Els qui ara reclamen manifestar-se a favor del dic representen els sectors més durs i poc representatius de la dreta menorquina. Els que voldrien que Menorca deixi de ser diferent i potser passi a ser un lloc més on el negoci urbanístic sigui el rei i on els interessos privats d'alguns marquin la pauta de la resta de la societat.
Ja tothom sap on duu el creixement ràpid i sense límits. És el model de Marbella i tants altres llocs desfigurats. Els casos que acaben en els tribunals són la punta de l'iceberg d'una realitat oculta molt més extensa. Les grans infraestructures abonen el terreny de l'economia especulativa, aquella que no dona feina, sinó doblers ràpids a uns pocs. I els doblers ràpids i molt concentrats es tradueixen fàcilment en corrupció, la darrera lletra que ens faltava.
GOB de Menorca
dijous, de maig 04, 2006
La línia groga
Caminaven per la prima línia groga sense saber cap a on portava aquella estretor incansable. Prima i lleugera, discontínua, com la felicitat; escorcollant un sac buit sense fons, desenrunant la fatiga, miraren l’horitzó. La felicitat novament, intermitent, entaforada entre un pensament, discontinu, groc.
Els dos borratxos mantenien ferms una destinació indefinida, foragitant la vacil·lació, s’autopropulsaven automàticament, caminaven rectes sobre la prima línia groga; i miraren l’horitzó, sense sol, que la mar s’havia engolit amb fruïció. Intermitent, el pensament, es miraven i s’interrogaven: qui aguantava a qui. La suma d’esforços engalzats en la despeguesa de sentir-se ebris, aliens d’un món que no volien. Miraven l’horitzó fosc, que ja no es veia. La suma mantenia la traçada recta, discontínua, com la tristor, la felicitat, la sensació de fals control.
Caminaven i la línia groga havia canviat de costat, miraren l’horitzó, el sol s’acostava a tota velocitat, enlluernador, constant. Un impacte inesperat, la línia groga desaparegué, però la llum s’elevà cap el cel, fosc, intermitent. La sensació de lleugeresa ja no era d’ebrietat. Com tantes vegades en la vida, caminant per la prima línia, trobaren el final que, inesperadament, topà amb un mal càlcul de línies grogues i de costats equivocats.
J. M. Vidal-Illanes (c) 2006
Els dos borratxos mantenien ferms una destinació indefinida, foragitant la vacil·lació, s’autopropulsaven automàticament, caminaven rectes sobre la prima línia groga; i miraren l’horitzó, sense sol, que la mar s’havia engolit amb fruïció. Intermitent, el pensament, es miraven i s’interrogaven: qui aguantava a qui. La suma d’esforços engalzats en la despeguesa de sentir-se ebris, aliens d’un món que no volien. Miraven l’horitzó fosc, que ja no es veia. La suma mantenia la traçada recta, discontínua, com la tristor, la felicitat, la sensació de fals control.
Caminaven i la línia groga havia canviat de costat, miraren l’horitzó, el sol s’acostava a tota velocitat, enlluernador, constant. Un impacte inesperat, la línia groga desaparegué, però la llum s’elevà cap el cel, fosc, intermitent. La sensació de lleugeresa ja no era d’ebrietat. Com tantes vegades en la vida, caminant per la prima línia, trobaren el final que, inesperadament, topà amb un mal càlcul de línies grogues i de costats equivocats.
J. M. Vidal-Illanes (c) 2006
dilluns, de maig 01, 2006
mô
Blanca de calç, mirant al nord,
sol matiner li encén el rostre
i Mô s'enfila des del port
pels antics camins de ses costes
serrat
dissabte, d’abril 29, 2006
dimarts, d’abril 18, 2006
Sheik Kondewa
El primer record de Sheik Kondewa era que no recordava res del seu pare –ni de la mare-. El segon record encara era present per a ell: l’existència és una constant fugida al llarg d’un prim fil de seda entre la vida i la mort i pesa el que un AK 47 li pot pesar a un infant de deu anys. Un tercer record: les belles postes de sol des dels turons de la serralada dels Monts Tinga, assegut en un socó, pensament que el va acompanyar cada vespre des que va ser segrestat a Sefadu el 1995, llavors les sigles del FRU no significaven res per a ell, ara ho són tot i costa d’oblidar-les.
Sheik només era un infant més de entre els milers d’innocents atrapats en una incomprensible guerra civil d’orígens estranys i revenges personals. Un infant obligat a caminar centenars de quilòmetres com a mercenari barat al servei de quelcom que ell ignorava. Un infant que fins a complir els vuit anys només podia defensar-se amb una vella pistola Makarov i un matxet. Quan va ser capaç de brandar un Kalashnikov ja hi sumava dotze morts al seu macabre compte personal. En conèixer a “Killer” i el seu sac amb la calavera de la primera víctima, que transportava com a amulet de la bona sort, Sheik no recordava una altra vida que la de nen soldat, que la d’un sanguinari irracional que no es reconeixia com a persona quan s’observava en un mirall, víctima d’una parestèsia lògica si capbussem en el seu perfil humà de forçada gosadia.
Ara, l’adolescent Sheik Kondewa intenta fugir de les estadístiques que l’inclouen entre el seixanta per cent d’analfabets homes de Sierra Leona –si hagués nascut dona s’hi trobaria entre el setanta-nou per cent d’analfabetes-. Ara, un Sheik de rostre dur, inusualment adult per a un infant, intenta reprendre el camí de les postes de sol; cansat de guerra, delejat de pau, busca trencar el jou que l’uneix a un passat vessat de vermell. Com l’home tranquil que substitueix la boxa per les verdes praderes d’Irlanda, Sheik vol ser l’adolescent pacífic que no li deixaren els adults, reingressant en una tensa normalitat, buscant un lloc en el que li queda de món, on acaba la irrealitat. Però el jove Kondewa resulta massa dur per a una pel·lícula de John Ford i excessivament irreal per a un guió de Frank Nugent; el seu passat no donaria ni per una pel·lícula de denúncia: ningú no se la creuria.
Ahir em vaig assabentar que Sheik ha trobat una via per reconciliar-se amb l’avenir, de segellar les ferides sagnats de les víctimes que comparteixen amb ell un espai de futur. En veure’l per la televisió jugant futbol en un centre de rehabilitació de nens soldats, vaig creure que Sheik m’aclucava l’ull, va ser en l’instant quan, en marcar un gol amb les seves gastades espardenyes de tela, es fongué breument en una celebració on víctimes i botxins s’abraçaren per un instant, en un contacte d’una humanitat escarrufant. En acabar el partit, en aquell racó perdut d’una oblidada terra, el sol, aquella tarda, els va dedicar –a les víctimes-botxins i als botxins-víctimes- una cernuda posta amb més colors dels que mai ningú hauria pogut imaginar. Aquella nit Sheik Kondewa dormiria esgotat acceptant el paper d’adolescent pacífic, desitjant que el demà arribés amb el sentit de la vida que una mala tarda va perdre a Sefadu quan només tenia cinc anys.
J. M. Vidal-Illanes (c) 2006
Sheik només era un infant més de entre els milers d’innocents atrapats en una incomprensible guerra civil d’orígens estranys i revenges personals. Un infant obligat a caminar centenars de quilòmetres com a mercenari barat al servei de quelcom que ell ignorava. Un infant que fins a complir els vuit anys només podia defensar-se amb una vella pistola Makarov i un matxet. Quan va ser capaç de brandar un Kalashnikov ja hi sumava dotze morts al seu macabre compte personal. En conèixer a “Killer” i el seu sac amb la calavera de la primera víctima, que transportava com a amulet de la bona sort, Sheik no recordava una altra vida que la de nen soldat, que la d’un sanguinari irracional que no es reconeixia com a persona quan s’observava en un mirall, víctima d’una parestèsia lògica si capbussem en el seu perfil humà de forçada gosadia.
Ara, l’adolescent Sheik Kondewa intenta fugir de les estadístiques que l’inclouen entre el seixanta per cent d’analfabets homes de Sierra Leona –si hagués nascut dona s’hi trobaria entre el setanta-nou per cent d’analfabetes-. Ara, un Sheik de rostre dur, inusualment adult per a un infant, intenta reprendre el camí de les postes de sol; cansat de guerra, delejat de pau, busca trencar el jou que l’uneix a un passat vessat de vermell. Com l’home tranquil que substitueix la boxa per les verdes praderes d’Irlanda, Sheik vol ser l’adolescent pacífic que no li deixaren els adults, reingressant en una tensa normalitat, buscant un lloc en el que li queda de món, on acaba la irrealitat. Però el jove Kondewa resulta massa dur per a una pel·lícula de John Ford i excessivament irreal per a un guió de Frank Nugent; el seu passat no donaria ni per una pel·lícula de denúncia: ningú no se la creuria.
Ahir em vaig assabentar que Sheik ha trobat una via per reconciliar-se amb l’avenir, de segellar les ferides sagnats de les víctimes que comparteixen amb ell un espai de futur. En veure’l per la televisió jugant futbol en un centre de rehabilitació de nens soldats, vaig creure que Sheik m’aclucava l’ull, va ser en l’instant quan, en marcar un gol amb les seves gastades espardenyes de tela, es fongué breument en una celebració on víctimes i botxins s’abraçaren per un instant, en un contacte d’una humanitat escarrufant. En acabar el partit, en aquell racó perdut d’una oblidada terra, el sol, aquella tarda, els va dedicar –a les víctimes-botxins i als botxins-víctimes- una cernuda posta amb més colors dels que mai ningú hauria pogut imaginar. Aquella nit Sheik Kondewa dormiria esgotat acceptant el paper d’adolescent pacífic, desitjant que el demà arribés amb el sentit de la vida que una mala tarda va perdre a Sefadu quan només tenia cinc anys.
J. M. Vidal-Illanes (c) 2006
diumenge, d’abril 16, 2006
menroca foto
us feim saber que a partir d'ara a la pàgina menroca.blogspot.com -un blog malauradament poc aprofitat- posarem fotos (a part del que vulguin els usuaris). hem començat amb una, però esperam que us animeu tots. no ho feim a eclèctia per no distorsionar la línia que havia duit fins ara.
salut eclectians
coordinadors MENROCA
salut eclectians
coordinadors MENROCA
divendres, d’abril 14, 2006
dimarts, d’abril 11, 2006
De la premsa i Es Diari
Fa molts d'anys, en una conversa amb el llavors gerent "des diari", li qüestionava el model informatiu pel que hi apostaven els responsables. És evident que no es tracta de cobrir l’espai que altres medis d’informació general mantenen amb un enorme esforç i capacitat. És clar que el Menorca no ha d’intentar suplir l’espai de El País (tanmateix això seria impossible atenent a les inquietuds dels accionistes), però caldria començar a plantejar-se que els temps i les circumstàncies han canviat molt al llarg dels darrers vint anys i que fins i tot hi ha fórmules de premsa gratuïta (en paper i on-line) més serioses i satisfactòries que el Menorca. Cal reflexionar sobre el perquè el lectors del Menorca “passen” de les exigües pàgines de Nacional o d’Internacional i només s’interessen per si les “finestres són obertes i els llits sense fer”.
La vocació de premsa local no pot conduir a un diari on tot s’hi val, on tot te cabuda, on qualsevol pot publicar el que sigui per mediocre o intranscendent que sigui: per això ja hi ha d'altres medis –des del full dominical a pamflets de dispersió cultural de caire ben divers-. Hi ha premsa local molt més seriosa formalment i de continguts. La germana illa d’Eivissa compta amb el diari degà de la premsa escrita a les Illes Balears amb un Diario de Ibiza molt més satisfactori i d’una qualitat molt superior al Menorca –des del paper que fan servir al disseny i concepció, passant pels continguts seleccionats-. Tampoc el fet de ser un diari local impedeix fer periodisme de transcendència nacional i rebre un prestigiós premi periodístic, com el “Ortega i Gasset de periodismo 2006” que han rebut els companys del Diario de Mallorca (Matías Vallés, Marisa Goñi i Felipe Armendáriz). El Mallorca cobreix perfectament un espectre d’informació local seriós amb un objectiu de satisfer les necessitats de noticies de caire general –que és on hi ha material periodístic-. No és casualitat que el Diario de Ibiza i el Diario de Mallorca siguin del mateix grup, molt diferent a l’eix empresarial familiar-eclesiàstic que sosté el Menorca.
Menorca és massa petita per generar sistemàticament un gran número de noticies de vertader interès periodístic, però això es pot suplir amb més rigor, més serietat, amb un reflex de la dimensió humana de les notícies locals sense vendre’s a l’intranscendent i al xabacà, i sobre tot, fent l’esforç de col·locar l’illa al món, tant ampliant el que és noticia a d'altres indrets, com generant interès periodístic rellevant del que passa a Menorca. No és tant difícil. En un món globalitzat la treva d’ETA és molt més transcendent pel futur de Menorca que el dic del port de Ciutadella, la treva d’ETA és notícia en el moment que és produeix i això mereix la capçalera de qualsevol diari a Espanya; per contra el romans del Port de Ciutadella comença a fer pudor de gastat i corromput i en cap cas pot justificar el desplaçament d’un titular de màxim interès periodístic en el moment què és noticia. Per canviar aquesta tendència només cal fer l'esforç de tenir les mires posades on s'escau en cada moment històric.
Comandant-Pi
La vocació de premsa local no pot conduir a un diari on tot s’hi val, on tot te cabuda, on qualsevol pot publicar el que sigui per mediocre o intranscendent que sigui: per això ja hi ha d'altres medis –des del full dominical a pamflets de dispersió cultural de caire ben divers-. Hi ha premsa local molt més seriosa formalment i de continguts. La germana illa d’Eivissa compta amb el diari degà de la premsa escrita a les Illes Balears amb un Diario de Ibiza molt més satisfactori i d’una qualitat molt superior al Menorca –des del paper que fan servir al disseny i concepció, passant pels continguts seleccionats-. Tampoc el fet de ser un diari local impedeix fer periodisme de transcendència nacional i rebre un prestigiós premi periodístic, com el “Ortega i Gasset de periodismo 2006” que han rebut els companys del Diario de Mallorca (Matías Vallés, Marisa Goñi i Felipe Armendáriz). El Mallorca cobreix perfectament un espectre d’informació local seriós amb un objectiu de satisfer les necessitats de noticies de caire general –que és on hi ha material periodístic-. No és casualitat que el Diario de Ibiza i el Diario de Mallorca siguin del mateix grup, molt diferent a l’eix empresarial familiar-eclesiàstic que sosté el Menorca.
Menorca és massa petita per generar sistemàticament un gran número de noticies de vertader interès periodístic, però això es pot suplir amb més rigor, més serietat, amb un reflex de la dimensió humana de les notícies locals sense vendre’s a l’intranscendent i al xabacà, i sobre tot, fent l’esforç de col·locar l’illa al món, tant ampliant el que és noticia a d'altres indrets, com generant interès periodístic rellevant del que passa a Menorca. No és tant difícil. En un món globalitzat la treva d’ETA és molt més transcendent pel futur de Menorca que el dic del port de Ciutadella, la treva d’ETA és notícia en el moment que és produeix i això mereix la capçalera de qualsevol diari a Espanya; per contra el romans del Port de Ciutadella comença a fer pudor de gastat i corromput i en cap cas pot justificar el desplaçament d’un titular de màxim interès periodístic en el moment què és noticia. Per canviar aquesta tendència només cal fer l'esforç de tenir les mires posades on s'escau en cada moment històric.
Comandant-Pi
divendres, de març 24, 2006
totalment d'acord:
menroca i "el menorca"
sort que noltros som menroca i no menorca, vull dir el diari menorca, perque si no ens cauria la cara de vergonya per posar de titular el dijous passat una xorrada de la caeb i el dic -i a més emès des de mallorca- en comptes de l'alto el foc d'eta
és clar que cada diari pot seleccionar els temes que considera més importants per als seus lectors, ara, la tria que han fet al 'menorca' sembla almanco autista. bé, ja s'ho faran
sort que noltros som menroca i no menorca, vull dir el diari menorca, perque si no ens cauria la cara de vergonya per posar de titular el dijous passat una xorrada de la caeb i el dic -i a més emès des de mallorca- en comptes de l'alto el foc d'eta
és clar que cada diari pot seleccionar els temes que considera més importants per als seus lectors, ara, la tria que han fet al 'menorca' sembla almanco autista. bé, ja s'ho faran
dimarts, de març 21, 2006
L'extraviat
Perdut en l’instant oblidat, observo l’entranyable personatge quasi cec que s’ha instal·lat al meu davant, a cobert del soroll sord de l’Estació Central. L’home mira amb detall una peça de paper arrugat que sosté tremolós entre les mans, de la butxaca de l’abric treu una lupa il·luminada i acostant l’ull com si d’un comptafils es tractés, s’inclina exagerat per desxifrar les lletres del missatge misteriós –o això m’agrada pensar, que es tracta d’un misteri a desvetllar-. L’aspecte mixt del personatge ja és tot un misteri, si el mires d’un cop d’ull, et suggereix la imatge d’un clochard un homeless dels que em saluden al parc mentre sostenen els vespres amb una botella de licor barat; però si l’observes més detingudament et xoca la roba que hi du, neta, molt neta i nova, dins d’un ordre que contrasta amb l’aspecte extremadament despentinat i sense afaitar que exhibeix amb absoluta naturalitat. Les sabates són noves i lluentes, com si mai haguessin trepitjat el carrer, però hi du les mans brutes i gastades com les d’un sacrificat miner.
L’home em mira i em diu amb una veu serena però distant: «Caminava cap el perfil de l’horitzó, on les fulles canten i els ocells cauen. On no puc veure l’arc de sant Martí perquè la pluja m’esborra la mirada. De cop m’he perdut i he oblidat el que he vingut a fer en aquesta vida». El miro i quan vaig a contestar-li amb cortesia que no li he entès, s’alça i es gira cap a l’andana amb una solemnitat que talla l’aire que respiro. L’instant es deté i el tren passa i queda enrere, travessant la desaparició, esquarterant el moment esvaït. L’home puja al tren, a l’encontre del no res perdut. Mira per la finestra i somrient, amb tot el misteri d’un imperceptible estebeig, em saluda darrera el perfil d’una fulla que canta a l’horitzó bressolant un ocell que cau per l’arc de sant Martí. Perdut en l’instant, enganyat per un futur falcirostre, començo a caminar pel perfil de la frontera on molta gent oblida el que ha vingut a fer en aquesta vida.
J. M. Vidal-Illanes (c) 2006
L’home em mira i em diu amb una veu serena però distant: «Caminava cap el perfil de l’horitzó, on les fulles canten i els ocells cauen. On no puc veure l’arc de sant Martí perquè la pluja m’esborra la mirada. De cop m’he perdut i he oblidat el que he vingut a fer en aquesta vida». El miro i quan vaig a contestar-li amb cortesia que no li he entès, s’alça i es gira cap a l’andana amb una solemnitat que talla l’aire que respiro. L’instant es deté i el tren passa i queda enrere, travessant la desaparició, esquarterant el moment esvaït. L’home puja al tren, a l’encontre del no res perdut. Mira per la finestra i somrient, amb tot el misteri d’un imperceptible estebeig, em saluda darrera el perfil d’una fulla que canta a l’horitzó bressolant un ocell que cau per l’arc de sant Martí. Perdut en l’instant, enganyat per un futur falcirostre, començo a caminar pel perfil de la frontera on molta gent oblida el que ha vingut a fer en aquesta vida.
J. M. Vidal-Illanes (c) 2006
diumenge, de març 05, 2006
pàgina oberta a tothom
Si voleu penjar directament alguna cosa, podeu pitjar blogger (a dalt de tot a l'esquerra), posar eclectians com a nom d'usuari, eclectia com a contrassenya, i a nueva entrada us deixarà posar allò que volgueu.
dimecres, de març 01, 2006
Mozart, tu i jo
Els ulls tancats. El so del piano dibuixava corbes que defugien, ansioses, amb olor a cedre, a eben, a marfil, lliscant entre les petites flames de les espelmes enceses com a homenatge a l’època en que la peça va ésser composta. Les notes arribaven suaus a les meves oïdes, narcotitzants, desprès la música va començar a penetrar-me les entranyes, a inserir més enllà dels sentits els sentiments que hi escampava, estripant. I va continuar arrencant-me el seny, a substituir el batec del meu cor pel ritme cadenciós de la composició. Jo havia passat a formar part del pentagrama, barrejat entre moviments sensuals i signes de blanc sobre negre, rodones, blanques, fuses, classicisme, giny, una aladroga de corxeres enllaçades i un tall de respiració; ostatge en la interjecció de la realitat, foragitat cap un abisme.
Seguda a la banqueta, massa baixa, de vellut vermell, la teva silueta s’albirava retallada pel contrallum del neó que, tot penetrant per la llunyana finestra, lluitava amb la intenció d’abraçar-te silent. La peça prenia vida pròpia, el piano s’engrandia sota les teves delicades mans, però adoptava una dimensió minúscula davant la grandesa de la interpretació. El cor, la cadència, el neó, Mozart, tu i jo. Una vegada més tot va quedar en un somni impossible; en acabar, i veure com t’aixecaves sense mirar enrere, amb una lleugera inclinació del cap, vaig saber que abandonaves la teva absència sense ser conscient que, aquest pic, t’acomiadaves de mi per sempre.
J. M. Vidal-Illanes (c) 2006
Seguda a la banqueta, massa baixa, de vellut vermell, la teva silueta s’albirava retallada pel contrallum del neó que, tot penetrant per la llunyana finestra, lluitava amb la intenció d’abraçar-te silent. La peça prenia vida pròpia, el piano s’engrandia sota les teves delicades mans, però adoptava una dimensió minúscula davant la grandesa de la interpretació. El cor, la cadència, el neó, Mozart, tu i jo. Una vegada més tot va quedar en un somni impossible; en acabar, i veure com t’aixecaves sense mirar enrere, amb una lleugera inclinació del cap, vaig saber que abandonaves la teva absència sense ser conscient que, aquest pic, t’acomiadaves de mi per sempre.
J. M. Vidal-Illanes (c) 2006
dimecres, de febrer 22, 2006
A l'est de l'Edèn
La pluja, porga sinuosa d’efectes imprevisibles, colpejava inversemblant contra les consciències abandonades a l’exculpació. El gran Dylan multiplicava treballosament la força del “A Hard Rain's A-Gonna Fall” mentre la riuada humana, ressorgida i esperonada des de la repulsa al contraban polític, hagiografia de farsants, compactava ansiosament un caramull insultant de sentiments d’impotència.
A l’altra banda del riu els morts desfilaven ocults per la muralla censuradora erigida amb destresa pel gran valedor de la mentida. Observat per una escenografia amenaçadora de núvols de turmenta, en una cruïlla a l’est de l’Edèn, entre barres i estrelles, Bush esquivava les pedres que James Dean llençava contra una blanca casa tacada de sang; la trajectòria de les pedres descrivien un arc tant desafiant com inofensiu i dibuixaven amb traç ferm la frustració, esplendorosa. Els fabricants de virtualitat fan anar en doina els inofensius il·lusos que creuen en un món possible. La tortura terceja entre els salvadors i els presumptament alliberats d’una opressió que apuntava en una direcció; abans coneixies el teu enemic, mentre ara, trencada la por gestada en les clavegueres d’una autocràcia, el torbament apunta en totes direccions: l’enemic és quasi invisible però s’amaga prou a prop com per a que li sentis l’alè, metàl·lic i amb una dolça i ambigua olor de sofre i carn nafrada.
Les nostres mirades, encara netes, es creuen intensament entre les rialles alegres i innocents d’unes criatures de futur incert; l’harmònica sona al fons, Dylan insisteix, els temps estan canviant, però tot plegat agombola descaradament un full de ruta de pirogènesi que ningú no sap cap a on ens conduirà.
J. M. Vidal-Illanes
A l’altra banda del riu els morts desfilaven ocults per la muralla censuradora erigida amb destresa pel gran valedor de la mentida. Observat per una escenografia amenaçadora de núvols de turmenta, en una cruïlla a l’est de l’Edèn, entre barres i estrelles, Bush esquivava les pedres que James Dean llençava contra una blanca casa tacada de sang; la trajectòria de les pedres descrivien un arc tant desafiant com inofensiu i dibuixaven amb traç ferm la frustració, esplendorosa. Els fabricants de virtualitat fan anar en doina els inofensius il·lusos que creuen en un món possible. La tortura terceja entre els salvadors i els presumptament alliberats d’una opressió que apuntava en una direcció; abans coneixies el teu enemic, mentre ara, trencada la por gestada en les clavegueres d’una autocràcia, el torbament apunta en totes direccions: l’enemic és quasi invisible però s’amaga prou a prop com per a que li sentis l’alè, metàl·lic i amb una dolça i ambigua olor de sofre i carn nafrada.
Les nostres mirades, encara netes, es creuen intensament entre les rialles alegres i innocents d’unes criatures de futur incert; l’harmònica sona al fons, Dylan insisteix, els temps estan canviant, però tot plegat agombola descaradament un full de ruta de pirogènesi que ningú no sap cap a on ens conduirà.
J. M. Vidal-Illanes
Subscriure's a:
Missatges (Atom)