per problemes tècnics hem hagut de canviar, no sabem si temporalment, d'adreça,
i ara serem a menrocat.blogspot.com
disculpau ses molèsties, però tot serà igual
salut
dijous, de febrer 22, 2007
dissabte, de gener 20, 2007
de madurantis
L'evolució d'un fillet: Primer té necessitats bàsiques, com l'aliment, la calor, sentir-se protegit. Després, o al mateix temps, es relaciona amb el medi immediat, i vés a saber què pensa de les cares de gent que veu que se li apropa i li crida (si no li pessiga una galta...).
D'al.lot té dubes i és curiós, què faig aquí, quin sentit té tot açò? Les respostes no arriben i la imaginació ho supleix. I experimenta i s'ho creu quasi tot. És el moment més sensible per ser captat per una secta, o una religió (que només és una secta que ha tiomfat).
Més endavant, aprenent i madurant, coneix la ciència, que sense explicar-ho tot almenys ho prova, i té la decència de dir que és imperfecta i canviable. Amb un mètode -científic- que per ara és el millor per tractar de conèixer-ho tot.
I aquí ens trobem, les coses imaginades de jove ja no li valen, els somnis i mons fantàstics han desaparegut, i està aquí tot sol davant la realitat: s'ha acabat l'adolescència; arriba la maduresa.
Ben igual, els graons pels que ha passat l'espècie humana sembla que porten ja, en el segle XXI, a una existència sense pors espirituals ni angoixes religioses. La humanitat ha madurat.
a.
D'al.lot té dubes i és curiós, què faig aquí, quin sentit té tot açò? Les respostes no arriben i la imaginació ho supleix. I experimenta i s'ho creu quasi tot. És el moment més sensible per ser captat per una secta, o una religió (que només és una secta que ha tiomfat).
Més endavant, aprenent i madurant, coneix la ciència, que sense explicar-ho tot almenys ho prova, i té la decència de dir que és imperfecta i canviable. Amb un mètode -científic- que per ara és el millor per tractar de conèixer-ho tot.
I aquí ens trobem, les coses imaginades de jove ja no li valen, els somnis i mons fantàstics han desaparegut, i està aquí tot sol davant la realitat: s'ha acabat l'adolescència; arriba la maduresa.
Ben igual, els graons pels que ha passat l'espècie humana sembla que porten ja, en el segle XXI, a una existència sense pors espirituals ni angoixes religioses. La humanitat ha madurat.
a.
dijous, de gener 18, 2007
El diari "Menorca" premia els okupes
Una gent va a Llucalari, antiga bateria militar, en evident estat de decadència i abandonament, de propietat pública, l'arranja, la fa net i la posa en unes condicions més o manco decents. Resposta: són okupes, va la Guàrdia Civil i els fa fora.
Una gent va a l'Illa del Rei, antic hospital militar en evident estat de decadència i abandonament, de propietat pública, l'arranja, la fa net i la posa en unes condicions més o manco decents. Resposta: els donen un premi als protagonistes de la vida menorquina. I no els hi dóna qualsevol entitat conscienciada en temes socials i implicada en el problema de l'habitatge, sinó l'Editorial Menorca, recolzada per bisbes, polítics i forces vives (algunes més "vives" que d'altres) de l'illa.
Me sembla que, posats a donar premis a okupes, s'ho merexerien més els primers, ja que ho fan pel seu compte, sense ajuts municipals i d'altres entitats privades i públiques i no se donen tanta importància escrivint al diari cada dos per tres explicant les seves gestes. I tampoc no tenen de cabdill un militar a la reserva (per força) que es creu el messies menorquí.
En fi, que proposo que per a la pròxima convocatòria, siguin els okupes de veritat, no aquests tan pijos, els que guanyin aquest guardó.
altor
Una gent va a l'Illa del Rei, antic hospital militar en evident estat de decadència i abandonament, de propietat pública, l'arranja, la fa net i la posa en unes condicions més o manco decents. Resposta: els donen un premi als protagonistes de la vida menorquina. I no els hi dóna qualsevol entitat conscienciada en temes socials i implicada en el problema de l'habitatge, sinó l'Editorial Menorca, recolzada per bisbes, polítics i forces vives (algunes més "vives" que d'altres) de l'illa.
Me sembla que, posats a donar premis a okupes, s'ho merexerien més els primers, ja que ho fan pel seu compte, sense ajuts municipals i d'altres entitats privades i públiques i no se donen tanta importància escrivint al diari cada dos per tres explicant les seves gestes. I tampoc no tenen de cabdill un militar a la reserva (per força) que es creu el messies menorquí.
En fi, que proposo que per a la pròxima convocatòria, siguin els okupes de veritat, no aquests tan pijos, els que guanyin aquest guardó.
altor
dimecres, de desembre 20, 2006
dijous, de novembre 23, 2006
El darrer falcó
Com cada matí, al trencar l’alba, des d’un dels darrers pisos d’aquest gratacels de plexiglàs i alumini, amb l’expressió somnolenta, els ulls incerts i el rostre alentit, Marcus acosta la mirada al cel que desperta. Un dia més, amb el pensament llunyà, escalfa les mans amb l’escudella calenta que tot ho impregna amb aroma de cafè cremós, balsàmic, com l’alè d’un vell amic que mai no et dóna l’esquena.
Com cada alba, en trencar-se el matí que torna dia i t’obliga a pensar com superar el repte de veure-li la cara a la lletjor més mundana, el fum de les altes xemeneies comença a contrastar amb la claror grisa i taronja d’un cel irrespirable, d’un aire enverinat. A baix, el carrer, sembla un camp de batalla del segle XIX, exèrcits condemnats caminen amb les baionetes calades cap a unes feines que fa temps que han perdut.
Per a Marcus, una de les poques alegries del dia que es trenca, consisteix en aclaparar-se davant la bellesa fràgil del vol del falcó pelegrí que viu al terrat d’un gratacels veí. El cel il·lumina l’estança, el cafè alena la mirada, el vidre de la finestra ja no emmiralla Marcus, que deixa l’escudella a terra mentre es concentra en els compassos d’una vella composició de Paul Motian. Ell també viu a sobre d’ella. Ella també contempla la mateixa escena cada matí.
Els fumerals blancs i vermells, insulten encara més un degradat perfil d’horitzó, mentre vomiten ansioses tones de sofre groguejant. El sol, esmorteït, lluita entre la densitat de l’aire, en el moment en que amb una lentitud metafísica, el falcó agita les ales, travessant un escenari atònit, dominant tota l’escena amb una indiferència que pretén castigar l’estultícia de la decadent humanitat. El darrer falcó sembla l’única criatura amb seny i bellesa suficient per ser contemplada amb admiració; bé, el falcó i ella, la de l’habitació de baix, la que dóna sentit al “I have the room above her”. Mentre la batalla del carrer incrementa d’intensitat, el vol pren encara una major distància i Marcus seu davant el majestuós Steinway tractant d’imitar amb els seus llargs dits el traç del falcó, completant inspiradament la vella composició d’un oblidat Motian.
J. M. Vidal-Illanes (c)
Com cada alba, en trencar-se el matí que torna dia i t’obliga a pensar com superar el repte de veure-li la cara a la lletjor més mundana, el fum de les altes xemeneies comença a contrastar amb la claror grisa i taronja d’un cel irrespirable, d’un aire enverinat. A baix, el carrer, sembla un camp de batalla del segle XIX, exèrcits condemnats caminen amb les baionetes calades cap a unes feines que fa temps que han perdut.
Per a Marcus, una de les poques alegries del dia que es trenca, consisteix en aclaparar-se davant la bellesa fràgil del vol del falcó pelegrí que viu al terrat d’un gratacels veí. El cel il·lumina l’estança, el cafè alena la mirada, el vidre de la finestra ja no emmiralla Marcus, que deixa l’escudella a terra mentre es concentra en els compassos d’una vella composició de Paul Motian. Ell també viu a sobre d’ella. Ella també contempla la mateixa escena cada matí.
Els fumerals blancs i vermells, insulten encara més un degradat perfil d’horitzó, mentre vomiten ansioses tones de sofre groguejant. El sol, esmorteït, lluita entre la densitat de l’aire, en el moment en que amb una lentitud metafísica, el falcó agita les ales, travessant un escenari atònit, dominant tota l’escena amb una indiferència que pretén castigar l’estultícia de la decadent humanitat. El darrer falcó sembla l’única criatura amb seny i bellesa suficient per ser contemplada amb admiració; bé, el falcó i ella, la de l’habitació de baix, la que dóna sentit al “I have the room above her”. Mentre la batalla del carrer incrementa d’intensitat, el vol pren encara una major distància i Marcus seu davant el majestuós Steinway tractant d’imitar amb els seus llargs dits el traç del falcó, completant inspiradament la vella composició d’un oblidat Motian.
J. M. Vidal-Illanes (c)
dimecres, de novembre 15, 2006
El darrer vol
L’esvelta ombra dibuixava la intensitat de l’hora, instants comptats, compte enrere adreçat a la foscor, quan tots els colors del cel despleguen el comiat. La paret de llauna, a l’entrada d’aquell poblat, competia amb la posta de sol. La llauna, fent de paret, havia estat pintada amb la insistència d’aquell que no vol reconèixer en un bidon ville dels afores de Johannesburg, una fi del món plena de rovell, foradada, sense esperança. L’alegre grafitti envaïa la cara oculta d’una estructura social en descomposició, d’un ensorrament calculat, d’una exclusió global.
El barril resultava quotidià, proper, humà, com els enormes ulls negres de fons blanc, de mirada intel·ligent, desperta, diagonal, que destacaven en un rostre gens resignat, d’edat indefinida, massa jove per morir, massa vell per jugar amb el destí de l’infant que ja ha deixat endarrere. El somriure, estrany; els projectes, il·lusió: la fugida impossible cap el cel que s’enfosquia segon rere segon.
Volar, no per fugir, sinó per pilotar una aeronau, com les que passen dotzenes de vegades al dia sobre els caps de les barraques de llauna pintada... als afores de Johannesburg, als rodals de l’aeroport. Alçar el vol, amb l’alegria estranya de qui sap afrontar la realitat de la que és presoner, sense deixar de pensar en l’existència d’una sortida, com la pista il·luminada d’aterratge, que s’estén fantasmagòrica cap a l’horitzó.
Volar, la mirada blanca, la pell negra. Córrer per la pista amb els braços estesos, fins a l’impacte final. La terra dura, l’asfalt sagnant, els ulls oberts, la vida tancada... l’aterratge forçós, ningú no plorà per la negra pell. La notícia era blanca i els que la contaren, també.
J. M. Vidal-Illanes (c) 2006
El barril resultava quotidià, proper, humà, com els enormes ulls negres de fons blanc, de mirada intel·ligent, desperta, diagonal, que destacaven en un rostre gens resignat, d’edat indefinida, massa jove per morir, massa vell per jugar amb el destí de l’infant que ja ha deixat endarrere. El somriure, estrany; els projectes, il·lusió: la fugida impossible cap el cel que s’enfosquia segon rere segon.
Volar, no per fugir, sinó per pilotar una aeronau, com les que passen dotzenes de vegades al dia sobre els caps de les barraques de llauna pintada... als afores de Johannesburg, als rodals de l’aeroport. Alçar el vol, amb l’alegria estranya de qui sap afrontar la realitat de la que és presoner, sense deixar de pensar en l’existència d’una sortida, com la pista il·luminada d’aterratge, que s’estén fantasmagòrica cap a l’horitzó.
Volar, la mirada blanca, la pell negra. Córrer per la pista amb els braços estesos, fins a l’impacte final. La terra dura, l’asfalt sagnant, els ulls oberts, la vida tancada... l’aterratge forçós, ningú no plorà per la negra pell. La notícia era blanca i els que la contaren, també.
J. M. Vidal-Illanes (c) 2006
dissabte, d’octubre 21, 2006
Col·laboreu
Si voleu penjar directament alguna cosa, podeu pitjar blogger (a dalt de tot a l'esquerra), posar eclectians com a nom d'usuari, eclectia com a contrassenya, i a nueva entrada us deixarà posar allò que volgueu.
Gràcies per col·laborar.
Gràcies per col·laborar.
dijous, d’octubre 19, 2006
retrat matinal
Matí fred i sec, com per guardar bé aquells aliments que necessiten ser guardats en llocs així, freds i secs.
M'agrada com sona. Si més no, m'agrada més que tot allò que escolto al meu voltant: paraules fredes i seques (i buides,afegesc jo) que em porten a llocs comuns.
Que passeu un bon dia.
X.
M'agrada com sona. Si més no, m'agrada més que tot allò que escolto al meu voltant: paraules fredes i seques (i buides,afegesc jo) que em porten a llocs comuns.
Que passeu un bon dia.
X.
dimecres, d’octubre 18, 2006
El darrer alè
Els ulls oberts l’impedien mirar a fons; sovint, per trobar-se de cara amb l’angoixa, és necessari aclucar amb fermesa sostinguda la realitat, només així es pot percebre que l’aire és més dens que de costum. La respiració, sense compàs, delatava un desassossec irracional, catalitzat pel flaire que la turba extreta hores abans escampava pel camp dels records; i ell, dret, perdut dins la cara oculta de l’oblit, finalitzava un recorregut sense tornada, entre les runes de la creació, entre les restes esmicolades d’un Déu que ho havia abandonat tot, cansat de tant fracàs.
El centre de l’univers s’havia convertit en una deixalleria de desencerts, el darrer ésser humà va haver de rendir-se finalment en no haver trobat, durant el llarg viatge que havia emprès 15 anys abans, ni rastre de vida d’un semblant. Els Cyborgs monopolitzaven tota manifestació d’intel·ligència en el planeta, però mai no sortien de les seves unitats centrals, font d’alimentació i d’observació universal, lloc de perfeccionament il·limitat. El segon origen no va ser com el descrivia el mecanoscrit.
La darrera pulsió de tristesa va aflorar d’una llàgrima eixuta. Així com el sol es va pondre, esgotat i sense alè, el darrer humà es va submergir en les tenebres d’un llac inexistent, per mai més importunar un planeta que renaixia amb la certesa complaent d’haver-se’n desfet d’aquesta errada de l’evolució que durant mil·lennis, pretensiosament, es va arribar a creure el centre de la Creació.
J. M. Vidal-Illanes (c) 2006
El centre de l’univers s’havia convertit en una deixalleria de desencerts, el darrer ésser humà va haver de rendir-se finalment en no haver trobat, durant el llarg viatge que havia emprès 15 anys abans, ni rastre de vida d’un semblant. Els Cyborgs monopolitzaven tota manifestació d’intel·ligència en el planeta, però mai no sortien de les seves unitats centrals, font d’alimentació i d’observació universal, lloc de perfeccionament il·limitat. El segon origen no va ser com el descrivia el mecanoscrit.
La darrera pulsió de tristesa va aflorar d’una llàgrima eixuta. Així com el sol es va pondre, esgotat i sense alè, el darrer humà es va submergir en les tenebres d’un llac inexistent, per mai més importunar un planeta que renaixia amb la certesa complaent d’haver-se’n desfet d’aquesta errada de l’evolució que durant mil·lennis, pretensiosament, es va arribar a creure el centre de la Creació.
J. M. Vidal-Illanes (c) 2006
diumenge, de setembre 24, 2006
com una cabra
No, si el problema no és que estigui boig, el problema és el gran nombre de seguidors que té. De bojos n’hi ha i n'hi haurà sempre, però aquest poder de convocatòria fa una por...perquè ens toca de ple, és clar. Els vots que donen els seus seguidors al Partit Popular posen en perill els avenços que mica en mica anem aconseguint, posant barreres a lleis progressistes i, quan han pogut, fent-ne de noves, carrinclones i retrògrades. La seva activitat afecta, crec, només a Espanya, però i el seu amic George? Aquest pensa igual que ell, és clar, i així va el món.
“Estamos en guerra, son ellos o nosotros”.”¿Por qué tiene que pedir perdón el Papa? A mí nadie me ha pedido disculpas por haber invadido Espanya y haberse quedado durante 800 años”. “Soy fan de Isabel y Fernando”.”Hacen falta líderes fuertes”. Aquestes són algunes de les perles que va deixar anar el personatge. Jo m’imagino que per ell “líder fuerte” és el que té la capacitat de fer el que li dóna la gana, passant per sobre de qui faci falta. Pel que fa a la qüestió disculpes, en primer lloc, hauria d’escoltar a la seva dóna i així sabría que no es poden barrejar “peras con manzanas” Què tindrà a veure el discurs del Papa amb la invasió d’Espanya pels musulmans? En segon lloc, si creu que ens han de demanar perdó per haver vingut i haver-se quedat, potser també ens han de demanar perdó des d’Itàlia, pels romans, per exemple. I no diguem nosaltres a Amèrica del Sud, els anglesos a l’Índia...Bé, crec que no acabaríem mai, tots plegats, de disculpar-nos.
És fan d’Isabel i Fernando i s’ha quedat a aquella època. Déu meu, com pot ser que personatges així ens facin perdre el temps d’aquesta manera?
“Estamos en guerra, son ellos o nosotros”.”¿Por qué tiene que pedir perdón el Papa? A mí nadie me ha pedido disculpas por haber invadido Espanya y haberse quedado durante 800 años”. “Soy fan de Isabel y Fernando”.”Hacen falta líderes fuertes”. Aquestes són algunes de les perles que va deixar anar el personatge. Jo m’imagino que per ell “líder fuerte” és el que té la capacitat de fer el que li dóna la gana, passant per sobre de qui faci falta. Pel que fa a la qüestió disculpes, en primer lloc, hauria d’escoltar a la seva dóna i així sabría que no es poden barrejar “peras con manzanas” Què tindrà a veure el discurs del Papa amb la invasió d’Espanya pels musulmans? En segon lloc, si creu que ens han de demanar perdó per haver vingut i haver-se quedat, potser també ens han de demanar perdó des d’Itàlia, pels romans, per exemple. I no diguem nosaltres a Amèrica del Sud, els anglesos a l’Índia...Bé, crec que no acabaríem mai, tots plegats, de disculpar-nos.
És fan d’Isabel i Fernando i s’ha quedat a aquella època. Déu meu, com pot ser que personatges així ens facin perdre el temps d’aquesta manera?
diumenge, de setembre 17, 2006
quin disgust!!
El Papa se muestra "disgustado" porque sus palabras hayan ofendido a los musulmanes
...em sembla que més disgustats estan altres, i em semblen més perillosos
...em sembla que més disgustats estan altres, i em semblen més perillosos
diumenge, de setembre 10, 2006
eticonomia
La passarel.la Cibeles exigeix models que tinguin un mínim de massa corporal que les qualifiqui com a persones sanes. La marca de sabons i altres productes de bellesa Dove mostra als seus anuncis dones no precisament primes. El FC Barcelona patrocina l'Unicef (amb 1,5 milions d'euros a l'any) i no a l'inrevés, que seria l'habitual... Està canviant alguna cosa? Els interessos econòmics ja no ho són tot? Serà que és possible la confluència de l'economia i l'ètica? O tot és màrketing com sempre? Pregunto...
divendres, d’agost 18, 2006
let the sunshine in
We starve-look
At one another
Short of breath
Walking proudly in our winter coats
Wearing smells from laboratories
Facing a dying nation
Of moving paper fantasy
Listening for the new told lies
With supreme visions of lonely tunes
dijous, d’agost 17, 2006
Fins una altra, Hilario
Llévame lejos de tanta tristeza,
del desamor y de la oscuridad,
quiero ir contigo, tú tienes la llave
y nadie te puede atrapar.
Quiero ser tu amante, llévame,
fantasía...
Hilario Camacho
del desamor y de la oscuridad,
quiero ir contigo, tú tienes la llave
y nadie te puede atrapar.
Quiero ser tu amante, llévame,
fantasía...
Hilario Camacho
dimecres, de juliol 26, 2006
Aturem els crims de guerra al Pròxim Orient
Es preciso poner fin de inmediato a los ataques contra civiles. El gobierno israelí, el gobierno libanés, la Autoridad Palestina, Hezbolá y los grupos armados palestinos, deben tomar urgentemente las medidas necesarias para poner fin a los ataques que se están lanzando contra civiles y bienes civiles. Tales ataques son una infracción flagrante del derecho internacional humanitario y constituyen crímenes de guerra.
AI ha hecho un llamamiento al Consejo de Seguridad de la ONU para que autorice y despliegue de inmediato una misión de investigación de las Naciones Unidas en el Líbano e Israel con el fin de investigar los ataques contra la población civil y contra objetivos civiles y otras violaciones del derecho internacional humanitario. Asimismo le ha solicitado ordene la suspensión de todos los suministros militares a Israel y Hezbolá hasta que todas las partes introduzcan las medidas apropiadas para garantizar que la población civil y los objetivos civiles no son atacados.
Exige el fin de los ataques a civiles a todas las partes involucradas en la crisis de Oriente Próximo
¡Actúa!
http://www.es.amnesty.org/actua/acciones/israel-libano-julio-06/
AI ha hecho un llamamiento al Consejo de Seguridad de la ONU para que autorice y despliegue de inmediato una misión de investigación de las Naciones Unidas en el Líbano e Israel con el fin de investigar los ataques contra la población civil y contra objetivos civiles y otras violaciones del derecho internacional humanitario. Asimismo le ha solicitado ordene la suspensión de todos los suministros militares a Israel y Hezbolá hasta que todas las partes introduzcan las medidas apropiadas para garantizar que la población civil y los objetivos civiles no son atacados.
Exige el fin de los ataques a civiles a todas las partes involucradas en la crisis de Oriente Próximo
¡Actúa!
http://www.es.amnesty.org/actua/acciones/israel-libano-julio-06/
Subscriure's a:
Missatges (Atom)