La sorra, entre les dunes d’unes natges compassades, crema i vola al vent; mirant enrere i la mirada creua el passat, entre unes dunes d’uns pits cortesos, volant cap l’infinit tancat en un cortiol sense poder capbussar entre records de mirades serenes i llavorades, travessant els batecs, apaivagant els pensaments perduts entre els records remenats dins d'un trossell, perdut. El vell que hi duem, sospirant, espua el dol de la soledat i alça la mirada mentre cau l’ànima, i res no sent, enlluernat pel reflex del mirall que les llàgrimes cobreixen, com un punxó esmolat per ferir sense matar; els rastres d’ahir claven els oblits a la sorra, entre dunes de temps, d’instants, que amb un gest imperceptible s’acomiaden, mentre els ulls s’acluquen, perduda la mirada cap enlloc.
J. M. Vidal-Illanes (c) 2006
8 comentaris:
Em decebs VI, les dunes (d'uns pits valents que no cortesos) encaren el vent com millor saben
a la taverna del mar hi seu un vell... millor
Pel que sé jo, els pits cortesos fan referència a un cognom...
El cognom d'una dona excepcional...
M'he perdut, però no comparis, el vell de V I és més el vellard bauçanià, que el de la taverna del mar, francament.
PI
Carai, quin nivell! Confesso que no he entès res, ni de l'escrit ni dels comentaris. Provaré demà.
Susanna
Doncs a mi em sembla extraordinari, difícil però ple d'imatges suggerents, la quantitat de metàfores amb molts significats diferents i interpretacions obertes. Crec que val la pena aturar-se, llegir-ho amb calma i comentar-ho serenament, sense comentaris enginyosos que no aporten res de nou.
Salut.
Nuria
A mi em sembla molt bell, però no soc cap experta. M'agrada i ja està.
Publica un comentari a l'entrada