???

Israel bombardea de nuevo el aeropuerto de Beirut.
Caen dos cohetes en la ciudad hebrea de Haifa

això mateix...

Yo no te espero

Que Zapatero haya tenido que recordarle al Papa, siempre poniendo el respeto por delante, que ha sido elegido por millones de ciudadanos, es un claro síntoma de que o bien el Papa ignora lo que es un Estado democrático desde su monarquismo absoluto o bien no quiere acabar de entender que esto no es una república bananera. Lo cierto es que la Iglesia respetada de la transición, con su mesurada postura, ha dado paso a una Iglesia más intransigente, que recordando la de la Cruzada reivindica libertad para ella y el trágala para los demás. De modo tal que el nuevo anticlericalismo, que pide apostasías y rechaza el Concordato, nace del nuevo clericalismo, si se puede llamar así al fundamentalismo de la Iglesia española actual. Y en ese estado de cosas, aparece lo que no había aparecido antes. Por ejemplo: los ciudadanos que en Internet han colocado una imitación de señales de tráfico con una mitra o un símbolo vaticano y debajo la leyenda: Jo no t´espere. Y que un grupo de devotos del Papa copien a sus detractores, y de paso fomenten su campaña, con el nombre de Su Santidad en la señal de tráfico y esta leyenda al pie: Jo si te espere. Es posible que todos tengamos que reflexionar ante fenómenos de acción-reacción como estos, pero lo que es indudable es que la Iglesia tendría que pensarse cuándo es ella la víctima y cuándo el verdugo o, mejor dicho, cuando por una cosa le viene la otra.

FERNANDO DELGADO, "Levante"

POR UN MUNDO LAICO

Esta campanya en internet, la creatividad del proceso colectivo y otras herramientas de comunicación y gestión han sido creados por barriodelcarmen.net, interactuando con tod+ aquel-la que tenía algo que decir y dando soporte a una Plataforma nacida con el trabajo continuado y la acción de: Ateneu Cultural Casino Torrent, Barriodelcarmen.net, Ca Revolta, Catòliques pel Dret a Decidir, Col·lectiu Lambda de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals, Comissió de Dones 8 de març, Comunitats Cristianes Populars, Coordinadora d’Associacions de Lluita contra la Sida CV, Corrent Som Esglèsia, Dones Creients, Federación Internacional de Ateos, Grup Cristià Pacifista, Fundación Salvador Seguí, Europa Laica y Poesiasalvaje.La campanya en internet ha generado cientos de paginas en html, más de 2000 archivos de imagen y galerías de fotos, artículos llegados desde todo el mundo, el observatorio diario de la información en medios, el seguimiento de las acciones de la plataforma, la tecnología y sistemas de adhesión de colectivos y ciudadan+s y todas las aportaciones creativas que han hecho que esta campanya sea un patrimonio de tod+s, con una visualización inusitada, sosteniendo puntas de visitantes que han llegado a servir, el sábado 8, en un solo día mas de 80.000 visitas y un total en la campaña cercano a los dos millones de páginas vistas. Agradecemos también a las más de 1300 páginas y blogs que han puesto el logotipo y enlace a la web de la plataforma, extendiendo en todas direcciones la iniciativa. De forma especial nuestro agradecimiento a toda la red de medios alternativos que dan soporte no-dinero a la difusión de la idea, a desenmascarar la gran mentira del capitalismo, la hipocresía y el miedo.Los costes de la internet son, hasta ahora, de alrededor de 850 euros y posiblemente subirá 300 euros más. El 95 por ciento de estos costes son por pagos al proveedor por exceso de visitas y esta es la razón de la retirada de la página, pues los colectivos que somos tenemos dificultades para sostener estos gastos.Estos gastos del recurso en internet han podido ser pagados gracias a la venta de 5700 pancartas que, si bien dejaban muy poco margen, ha sido suficiente para mantener esta página y todos los gastos de la campanya, publicación en prensa del manifiesto, etc.
El viernes 14 de july, en los locales de Ca Revolta haremos una cena de fín de campanya y también la entrega de premios del Concurs de Ideas "REGALA UN SOMBRERO A RATZINGER" (poesiasalvaje) >> pronto más información
Estamos creando un reporte en formato de video documental de este evento (SAFARI DIVINO) para la memoria de tod+s. Pedimos a las personas que hayan rodado en las calles con videos caseros o realizado fotografia, que se pongan en contacto con nostr+s: salvaje@poesiasalvaje.com
El seguimiento de la acción de APOSTASIA, para todas las personas que participaron, estará permanente en las páginas de la coctelera y barriodelcarmen.net
Esta página continuará abierta en precario un par de semanas más, atendiendo noticias o propuestas que puedan ser de interés para la ciudadanía. Otras informaciones relacionadas con estos temas, las seguireis encontrando en páginas ligadas a la plataforma:Col-lectiu Lambda Ca Revolta Federación Internacional de AteosFundación Salvador Seguí La Coctelera Ateneu Llibertari Al MargenCalcsicova Católicas por derecho a decidir Dones Creients Redes CristianasEuropa Laica Grup Cristia Homosexual Calcsicova
VOLVEREMOS la gente de abajo y seremos más y mejores : FUIG RITA FUIG

Horabaixa a l'Havana

Els plecs dels llençols dibuixaven els instants cremats, mentre per les parets, des del carrer, s’enfilaven els sons perduts de cadències afroamericanes que descrivien tot l’erotisme de l’instant. La contrafinestra penjava dels gaufons i es mantenia ferma, tamisant la llum de la tarda, filtrant l’essència de colors barrejats amb alenades compassades, entre una calor minvant, apaivagada per l’oratge de la marinada. El ventilador del sostre, fidel testimoni mut, ranquejava fatigós, girant com el món, sense implicar-se en res, com tanta i tanta gent.

La nina mulata no devia tenir més de dotze anys, prou madura, però, per aquest vellard holandès, mancat d’escrúpols, curt de seny. La tarifa, massa assequible, era el de menys; el de més ha estat l’experiència, una vegada i una altra reiterada, amb Keila, que, innocent, ho ha viscut sempre amb tota normalitat; des que te consciència del món sap que és venuda pels seus pares a canvi d’una contribució a l’economia familiar. Què sinó pot fer per sortir de la misèria econòmica, aquest pare fracassat, que ha embrancat la seva família en una aventura de misèria moral. Keila, com les seves germanes grans, com les seves germanes petites, quan els hi arribi el moment, només vol satisfer, sense ser massa conscient, l’ardor d’aquests frustrats miserables que furguen el folre de la seva cartera, i a cop de desgastats dòlars, buiden el ventre d’insatisfaccions mal contingudes.

A l’Havana, el sol, avergonyit, s’acomiada tristament retallant el malecón part darrera l’horitzó.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2006

menrocafoto

Us feim saber que a partir d'ara a la pàgina menroca.blogspot.com -un blog malauradament poc aprofitat- hi posarem fotos (a part del que vulguin els usuaris). Hem començat amb una, però esperam que us animeu tots. No ho feim a eclèctia per no distorsionar la línia que havia duit fins ara.
Salut, eclectians
coordinadors MENROCA

blog obert

Si voleu penjar directament alguna cosa, podeu pitjar blogger (a dalt de tot a l'esquerra), posar eclectians com a nom d'usuari, eclectia com a contrassenya, i a nueva entrada us deixarà posar allò que volgueu.

impotència vs. prepotència

Israel denuncia el segrest per part de palestins d'un soldat del seu exèrcit. Palestina deixa clar que és cosa d'un grup aïllat, que vol més que ningú l'alliberament del soldat i posa tots els mitjans de què disposa en funcionament per tal de trobar-lo. Israel comença la seva recerca particular amb un atac a Gaza, amb la destrucció de l'única central elèctrica de la zona i exhibició indecent de "poderio", deixant sense llum cases, escoles, hospitals...Com a mínim 6 mesos per a reparar-ho al marge del cost econòmic que suposarà. No tinc ni idea de com van de morts i ferits. Diuen que Bush no seria res sense el finançament dels jueus d'EUA i d'aquí el seu suport incondicional a Israel. En aquests moments em sento molt, molt antisemita.

La resta del món, muts, com sempre.

Les dunes de l'oblit

La sorra, entre les dunes d’unes natges compassades, crema i vola al vent; mirant enrere i la mirada creua el passat, entre unes dunes d’uns pits cortesos, volant cap l’infinit tancat en un cortiol sense poder capbussar entre records de mirades serenes i llavorades, travessant els batecs, apaivagant els pensaments perduts entre els records remenats dins d'un trossell, perdut. El vell que hi duem, sospirant, espua el dol de la soledat i alça la mirada mentre cau l’ànima, i res no sent, enlluernat pel reflex del mirall que les llàgrimes cobreixen, com un punxó esmolat per ferir sense matar; els rastres d’ahir claven els oblits a la sorra, entre dunes de temps, d’instants, que amb un gest imperceptible s’acomiaden, mentre els ulls s’acluquen, perduda la mirada cap enlloc.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2006

Estranyes emocions tardanes

M’havia passat més d’un cop al trobar-me amb antics companys d’escola, institut o facultat i comentar com ens tractava la vida.

- Doncs sí, vaig acabar la carrera i després vaig fer un master a no-sé-on. Mentre estudiava vaig viatjar per tot Europa amb Interrail, ara treballo a….i passo les vacances a…I tu?

- Doncs jo no vaig ni acabar la carrera, he treballat a diversos llocs, de tant en tant em matriculo d’algunes assignatures i vaig fent…Quina sort d’haver pogut fer tot el què has fet!

- Oh, sí, mira, però tu tens dos fills.

I jo pensava: i què? Sempre he dit que no tinc vocació de mare. Mai vaig sentir això tan incriblement especial que representa que se sent quan veus el teu fill acabat de néixer, ni m’he enyorat quan han passat dies fora de casa (ja em deia la meva cunyada que sóc una mare desnaturalitzada). Una cosa rara, això dels fills, entitats absoutament independents dels seus progenitors però que d’alguna manera passen a formar part d’un mateix quan s’en tenen.

Avui he dinat amb els meus dos fills. Ara ens costa coincidir, ja són grans , el gran viu pel seu compte i fem horaris molt diferents. Mentre dinàvem parlàvem una mica de tot, els escoltava i em sorprenia de tenir al meu costat aquells dos individus conversant sobre les relacions humanes (amics, nòvies, companys…) amb una maduresa i sensatesa que en ells encara em resulta estranya. En un moment donat he sentit una emoció nova, gran i plaent com no havia sentit mai.

Avui m’he dit: Sí, però jo tinc dos fills.

Susanna

Com si fos ahir

Sembla com si fos ahir...però no, quina bestiesa, si fa una eternitat! I ja veus, els nostres cantautors tornen a l’Olympia i aquí fan concerts nostàlgics; pel que fa a ells jo em vaig quedar a aquella època: en tránsito i cada loco con su tema del Serrat i viatge a Itaca d’en Llach són els darrers lps d’aquests que em van agradar de debò. Al Raimon no el vaig seguir mai gaire, al Pi de la Serra (si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol) i al Ramon Muntaner (els pins volen terra lliure i els vents criden llibertat) els vaig perdre la pista, Ovidi (què gran!), Paco Ibañez (a galopar...), Víctor Jara, Violeta i Àngel Parra, Quilapayun (el pueblo unido jamás será vencido), Labordeta, Carbonell (que bonita, que redonda, que puñeta: que pequeña es la peseta) i molts més que ara no recordo, retirats voluntàriament o a la força, o en actiu i que no he seguit. Però mai m’ha quedat clar si això meu és enyorança d’un temps o d’una edat. Potser de tot, clar.

Susanna

En record del primer altairatge

En el meu cas esper que insertar la meva primera aportació a ECLÈCTIA es converteixi en un clàssic. És la forma que tinc de celebrar-ho, jo vaig venir de lluny per quedar-me, i recuperar els amics, i no sentir-me tant perdut. Així que, com cada any, aquí queda l'Altairatge.

"Pilotant pausadament la cadena d’àtoms que el transporta travessant la lleugeresa que tot ho separa, PI aterra suament sobre la superfície d’Altair 971. Minuts abans pensava que la distància, no per lleugera, resultava fàcilment salvable. Atret pel color del planeta cibernètic, PI intenta esquinçar el vel que el reté a l’altra banda de la realitat. Ara camina sense impulsar-se, parla sense obrir la boca, mira amb els ulls tancats... Ha superat la distància, novament, i ha retornat per quedar-se."

PI

Segon aniversari ECLèCTIA

Demà 9 de juny es compleixen dos anys des que algú va trucar la porta dels Blogs amb una proposta incerta. De fet, una vegada triat un template, i penjades tímidament les primeres idees, el dubte va prendre possessió dels instants d’entusiasme inicials; en aquest moment el missatge a penjar va ser:

“Ara he pensat que no visitarà ningú aquesta peig si no faig propaganda. Hauré d’avisar els col·legues...”

Dos anys desprès tenim varis contribuïdors estables, algun escriptor d’ocasió i d’altres de més coneguts, i molts amics fidels que s’aglutinen al voltant del col·lectiu d’ECLèctians.

Ara no hem de deixar que el Blog decaigui, els nostres col·laboradors habituals s’han pres uns dies de distància per tornar amb idees renovades i impulsar el tercer any d’ECLèCTIA, l’any de la consolidació definitiva... tres anys és el pas previ per a consolidar-se com un autèntic “Reserva”...

A tothom que ens visita i penja col·laboracions, a totes i tots que aporteu idees –sempre benvingudes i positives-, als que us sensibilitzeu pel que aquí es proclama en veu alta i en veu baixa, als que han plorat, als que s’han enrabiat, a qui no ha tornat mai més i al que va venir per quedar-se... Gràcies i...

Molts d’anys ECLèCTIAns/nes! I per molts més.

Altair971

menroca foto

Us feim saber que a partir d'ara a la pàgina menroca.blogspot.com -un blog malauradament poc aprofitat- hi posarem fotos (a part del que vulguin els usuaris). Hem començat amb una, però esperam que us animeu tots. No ho feim a eclèctia per no distorsionar la línia que havia duit fins ara.
Salut, eclectians

coordinadors MENROCA

DIC

DIC són les sigles de Desenvolupament Insostenible i Corrupció. Els qui defensen el dic de Ciutadella han dit també que volen quatre camps de golf, més ports esportius, autovies, més hotels... En definitiva, el creixement sense límits que està assolant tota la costa peninsular i de les illes properes. El progrés mal entès que consisteix en abocar a l'engròs més ciment i més asfalt sobre una illa que ha lluitat i lluita per no perdre l'especial qualitat de vida que encara conserva.

El dic ja no es justifica per motius de seguretat. Així ho han demostrat tots els estudis que s'han fet per part de diferents instàncies. Per què es segueix reclamant idò el dic? Pels motius que abans hem citat. Perquè el port de Ciutadella es converteixi en un espai on s'hi acumulin més barques i més passatgers el juliol i l'agost, quan ja no hi cabem. Perquè així es forçaran altres necessitats de més carreteres i més urbanitzacions i més ports esportius. Perquè així Menorca entraria en el Desenvolupament Insostenible, les dues primeres lletres de DIC.

Els qui ara reclamen manifestar-se a favor del dic representen els sectors més durs i poc representatius de la dreta menorquina. Els que voldrien que Menorca deixi de ser diferent i potser passi a ser un lloc més on el negoci urbanístic sigui el rei i on els interessos privats d'alguns marquin la pauta de la resta de la societat.

Ja tothom sap on duu el creixement ràpid i sense límits. És el model de Marbella i tants altres llocs desfigurats. Els casos que acaben en els tribunals són la punta de l'iceberg d'una realitat oculta molt més extensa. Les grans infraestructures abonen el terreny de l'economia especulativa, aquella que no dona feina, sinó doblers ràpids a uns pocs. I els doblers ràpids i molt concentrats es tradueixen fàcilment en corrupció, la darrera lletra que ens faltava.

GOB de Menorca