Més de 16.000 adhesions s'han enviat ja al Ministeri de Medi Ambient demanant que no es concedeixi la cessió del domini públic per construir el dic. Els projectes del port de Ciutadella estan provocant una gran protesta sense precedents, de ciutadans cansats de veure com es pretén continuar amb la destrossa del patrimoni natural sota l'excusa d'un fals progrés.
El propi Comitè MaB de la UNESCO a Espanya, que vetla per la gestió que es fa a les Reserves de la Biosfera, s'ha interessat per conèixer els detalls del projectes, degut al seu elevat impacte ambiental. La Coordinadora es reafirma en què els projectes del dic i la dàrsena són absolutament contraris a la filosofia de la Reserva de la Biosfera i que la imatge de tota Menorca es podria veure seriosament afectada per impulsar aquest tipus d'iniciatives.
La Coordinadora en Defensa del Port de Ciutadella ha enviat també al Ministeri una còpia de l'ampliació de la denúncia feta davant la Comissió de les Comunitats Europees, que cal recordar que té obert un expedient d'investigació sobre els projectes del dic i la dàrsena.
Les entitats i persones que treballen de manera conjunta a la Coordinadora es mostren disposades a frenar uns projectes que consideren molt agressius i que ja no són propis del temps actual. S'espera que el Ministeri de Medi Ambient sigui sensible a la clamorosa oposició que s'està rebent.
La campanya d'adhesions per demanar al Ministeri que no cedeixi el domini públic seguirà en actiu mentre no hi hagi pronunciament oficial. Qualsevol persona que no ho hagi fet encara, s'hi pot afegir a través de la web www.gobmenorca.com
dimecres, de desembre 21, 2005
divendres, de desembre 16, 2005
PER A PLORAR
o ens hauria de caure la cara de vergonya
The Times. Una lista de ricos
En el centro de las negociaciones presupuestarias de la UE está la Política Agraria Común (PAC). En el centro de las negociaciones mundiales de comercio de Hong Kong está la PAC. Unas y otras están bloqueadas por la PAC, cuyos subsidios mantienen en la pobreza a millones de agricultores del mundo. Es la parte nuclear de un excéntrico presupuesto que despoja a Europa de dignidad diplomática y de salud económica. Pero aparentemente la PAC está fuera de discusión, gracias sobre todo a Francia. Una buena noticia para quienes se benefician, algunos identificados en un documento que se acaba de conocer. (…) Están en la lista el príncipe Alberto de Mónaco, que recibió al menos 200.000 libras en 2003 y 2004 y (…) la reina Isabel de Inglaterra, que obtuvo 155.000 libras. (…) Cees Veerman, un ministro holandés, recibió 112.500 libras. Entre sus responsabilidades se incluye la agricultura y amenazó con dimitir si su primer ministro apoyaba a Blair en su afán reformista de la PAC. Tuvo éxito. (…) En Dinamarca, 4 de los 18 miembros del gabinete, o sus esposas, reciben dinero de la PAC. (…) Británicos, aparte de la reina, hay en la lista. El duque de Westminster, con una fortuna valorada en 5.000 millones de libras – el británico más rico – recibió 174.000 libras. (…)
En 2003, el 6,5 % de agricultores europeos más ricos percibió el 55 % del total de subsidios. En España, el 18 % más rico recibió el 76 %. Cada año desaparecen 37.000 familias de agricultores en España. La UE cosecha lo que antes sembró.
El País-Revista de prensa. 15/12/5
The Times. Una lista de ricos
En el centro de las negociaciones presupuestarias de la UE está la Política Agraria Común (PAC). En el centro de las negociaciones mundiales de comercio de Hong Kong está la PAC. Unas y otras están bloqueadas por la PAC, cuyos subsidios mantienen en la pobreza a millones de agricultores del mundo. Es la parte nuclear de un excéntrico presupuesto que despoja a Europa de dignidad diplomática y de salud económica. Pero aparentemente la PAC está fuera de discusión, gracias sobre todo a Francia. Una buena noticia para quienes se benefician, algunos identificados en un documento que se acaba de conocer. (…) Están en la lista el príncipe Alberto de Mónaco, que recibió al menos 200.000 libras en 2003 y 2004 y (…) la reina Isabel de Inglaterra, que obtuvo 155.000 libras. (…) Cees Veerman, un ministro holandés, recibió 112.500 libras. Entre sus responsabilidades se incluye la agricultura y amenazó con dimitir si su primer ministro apoyaba a Blair en su afán reformista de la PAC. Tuvo éxito. (…) En Dinamarca, 4 de los 18 miembros del gabinete, o sus esposas, reciben dinero de la PAC. (…) Británicos, aparte de la reina, hay en la lista. El duque de Westminster, con una fortuna valorada en 5.000 millones de libras – el británico más rico – recibió 174.000 libras. (…)
En 2003, el 6,5 % de agricultores europeos más ricos percibió el 55 % del total de subsidios. En España, el 18 % más rico recibió el 76 %. Cada año desaparecen 37.000 familias de agricultores en España. La UE cosecha lo que antes sembró.
El País-Revista de prensa. 15/12/5
divendres, de desembre 02, 2005
El pescador poeta i el dic de l'anacronisme
Aquesta és la dúplica de Vidal-Illanes al dic de la vergonya (no sabem si pensava en Ciutadella quan ho va escriure, però s'escau al cas):
"El silenci imposa la seva llei mentre l’horitzó dibuixa el despertar del dia amb un traç ocult de colors gèlids. La llei és grisa, el silenci és fred. El pescaire ha trencat la canya entre blastomies imaginaries -per no violar el moment en que la queixa serpenteja entre la tristor-. Els ulls cansats s’obren camí entre el rostre assaonat, ple de poesia, amb el dolor amagat entre les nobles arrugues.
El subgènere polític, l’antipoeta, se n’ha sortit un pic més. Una escultura de destrucció i grandesa ignominiosa s’obre camí en la pacífica làmina d’aigua. Els esquàlids cervells dels destructors de talent odien que la natura sempre sigui més bella, per això, per més que s’esforcen, els seus pensaments, les seves idees, són caricatures en honor a la indigència intel·lectual: com que desconeixen el vertader sentit de crear respectant-se a si mateixos, a l’essència que els hi ha donat la vida, artefacten la destrucció com a resposta al suspens que l’existència els reserva.
Avui el pescaire ja no batega, aquest món no el pertany, ha perdut el port que el donava abric i escalfor. El vell poeta s’ha refugiat en la esvaïda visió dels records d’un temps que enyora, que mai més serà; el perfil d’un altre temps es dissol emmetzinat de vergonya aliena.
El pescaire poeta s’allunya, el vent, fred i net, estimada i temuda tramuntana, ha començat a fer lliscar destrament el vell llaüt que, amb singladura incerta, desplegada la vela, el servirà d’august i entranyable cadafal."
J. M. Vidal-Illanes (c) 2005 / Publicat a "Vexil·lari" i a "Menroca"
"El silenci imposa la seva llei mentre l’horitzó dibuixa el despertar del dia amb un traç ocult de colors gèlids. La llei és grisa, el silenci és fred. El pescaire ha trencat la canya entre blastomies imaginaries -per no violar el moment en que la queixa serpenteja entre la tristor-. Els ulls cansats s’obren camí entre el rostre assaonat, ple de poesia, amb el dolor amagat entre les nobles arrugues.
El subgènere polític, l’antipoeta, se n’ha sortit un pic més. Una escultura de destrucció i grandesa ignominiosa s’obre camí en la pacífica làmina d’aigua. Els esquàlids cervells dels destructors de talent odien que la natura sempre sigui més bella, per això, per més que s’esforcen, els seus pensaments, les seves idees, són caricatures en honor a la indigència intel·lectual: com que desconeixen el vertader sentit de crear respectant-se a si mateixos, a l’essència que els hi ha donat la vida, artefacten la destrucció com a resposta al suspens que l’existència els reserva.
Avui el pescaire ja no batega, aquest món no el pertany, ha perdut el port que el donava abric i escalfor. El vell poeta s’ha refugiat en la esvaïda visió dels records d’un temps que enyora, que mai més serà; el perfil d’un altre temps es dissol emmetzinat de vergonya aliena.
El pescaire poeta s’allunya, el vent, fred i net, estimada i temuda tramuntana, ha començat a fer lliscar destrament el vell llaüt que, amb singladura incerta, desplegada la vela, el servirà d’august i entranyable cadafal."
J. M. Vidal-Illanes (c) 2005 / Publicat a "Vexil·lari" i a "Menroca"
els dics de l'anacronisme http://www.gobmenorca.com/campanyes/dicciu
Un anacronisme és un fet que no és propi del temps que corren. Diríem que es una cosa estantissa, caduca, rància. Que potser en el seu moment es podia entendre, però que ara ja no s'entén. Als anys seixanta i setanta es van fer grans hotels en primera línia de mar, sovint sobre la mateixa platja (Arenal d'en Castell, Cala Galdana, Son Bou...).
Fa trenta anys es feien aquestes endemeses, però si avui qualcú proposés una cosa així, fàcilment es diria que és una proposta anacrònica.
Idò així és com ens sonen actualment els grans projectes d'obres públiques que s'estan plantejant per Ciutadella. Un dic enorme en un port que avui és preciós, una dàrsena esportiva que s'ha d'excavar a costa d'un penyal, i ara un nou dic a Son Xoriguer. Per què passen aquestes coses a Ciutadella?
En la nostra opinió, Ciutadella pateix aquesta nova ofensiva destructora perquè els oportunistes de fer diner ràpid saben aprofitar molt bé l'existència de governs anacrònics. Ciutadella és encara un destí preferent per als negocis bons de fer, perquè l'Ajuntament comparteix amb el Govern Balear qualque més que el mateix color polític. Comparteix una visió pròpia dels anys setanta, quan es confonia el moure ciment amb el progrés, quan es confonia el guanyar terreny a la natura amb la civilització, quan es confonien les obres gegantines amb la modernitat.
Quan des d'un govern s'envien aquests tipus de senyals, és prest i els especialistes de l'especulació mouen fitxa. La darrera és la pretensió de construir un dic (un altre!) davant el que un dia va ser l'estany de Son Xoriguer i que, quan es va convertir amb "Es Lago", va perdre els grans valors ambientals que acollia i va provocar la corresponent salinització de tot l'aqüífer proper.
"Es que hi ha demanda d'amarraments", diuen. Sí, i també hi hauria demanda de xalets damunt Macarella i Cala en Turqueta i no per açò es construeixen. Menorca (i Ciutadella és oficialment "Ciutadella de Menorca") ha de saber què vol fer amb el seu present i el seu futur. Però ho ha de decidir amb ulls del 2005, del segle XXI, no de fa trenta o quaranta anys enrere. Que qualcú els hi regali una agenda actualitzada, per favor. La que fan servir ara està passada, decrèpita, anacrònica.
GOB de Menorca
http://www.gobmenorca.com/campanyes/dicciu
dissabte, de novembre 26, 2005
Fins que la mort ens separi (o 26 N, el dia desprès)
Avui la dutxa havia durat uns minuts més que de costum. Se sentia brut, però no massa... El cap ja no li bullia tant com el vespre passat quan va sentir durant hores el batec de la sang fluint bojament per les venes, unes venes inflades per l’ira, una ira que no comprenia, però que li va sorgir d’unes profunditats molt arrelades. Les gotes d’aigua freda lliscaven deixant al seu pas un rastre de cossiguetes tènues i electritzants. El barnús li cobria la vergonya i el feia sentir una seguretat confortant.
Assegut a taula, desplega el diari, com cada dia, violant unes planes llises i uniformes, amb l’olor i l’escalfor que s’entrecreua amb el càlid aroma i textura del pa calent. El cafè servit al moment amb la llet natural enriqueix encara més la simfonia dels sentits. L’amarg gust de la confitura de taronja, molt a l’anglesa, pren cos amb els titulars que destaquen en portada: “Una dona mor a mans de la seva parella a...” no importa el lloc, però ja és la que fa 47 en el que va d’any, segons s’apunta al cos de la noticia. Ell s’arregla els cabells, glopeja llargament el cafè amb llet i mira de través la torrada enriquida amb mantega i melmelada. “Bé –pensa- en realitat ja són 48”.
Al fons del passadís, llarg i estret, amb el terra de fusta clara, un rastre viscós dibuixa el preàmbul d’un nou drama. A contrallum un braç penja inert, coronant la silueta del llit de matrimoni que es retalla a l’habitació principal. Matrimoni que ha deixat de ser-ho, que ho va deixar de ser fa temps; se’n va anar un fred dia d’hivern quan el respecte va fer les maletes per no tornar-hi mai més.
J. M. Vidal-Illanes (c) 2004
Assegut a taula, desplega el diari, com cada dia, violant unes planes llises i uniformes, amb l’olor i l’escalfor que s’entrecreua amb el càlid aroma i textura del pa calent. El cafè servit al moment amb la llet natural enriqueix encara més la simfonia dels sentits. L’amarg gust de la confitura de taronja, molt a l’anglesa, pren cos amb els titulars que destaquen en portada: “Una dona mor a mans de la seva parella a...” no importa el lloc, però ja és la que fa 47 en el que va d’any, segons s’apunta al cos de la noticia. Ell s’arregla els cabells, glopeja llargament el cafè amb llet i mira de través la torrada enriquida amb mantega i melmelada. “Bé –pensa- en realitat ja són 48”.
Al fons del passadís, llarg i estret, amb el terra de fusta clara, un rastre viscós dibuixa el preàmbul d’un nou drama. A contrallum un braç penja inert, coronant la silueta del llit de matrimoni que es retalla a l’habitació principal. Matrimoni que ha deixat de ser-ho, que ho va deixar de ser fa temps; se’n va anar un fred dia d’hivern quan el respecte va fer les maletes per no tornar-hi mai més.
J. M. Vidal-Illanes (c) 2004
divendres, de novembre 25, 2005
dimecres, de novembre 16, 2005
El pescaire poeta
El silenci imposa la seva llei mentre l’horitzó dibuixa el despertar del dia amb un traç ocult de colors gèlids. La llei és grisa, el silenci és fred. El pescaire ha trencat la canya entre blastomies imaginaries -per no violar el moment en que la queixa serpenteja entre la tristor-. Els ulls cansats s’obren camí entre el rostre assaonat, ple de poesia, amb el dolor amagat entre les nobles arrugues.
El subgènere polític, l’antipoeta, se n’ha sortit un pic més. Una escultura de destrucció i grandesa ignominiosa s’obre camí en la pacífica làmina d’aigua. Els esquàlids cervells dels destructors de talent odien que la natura sempre sigui més bella, per això, per més que s’esforcen, els seus pensaments, les seves idees, són caricatures en honor a la indigència intel·lectual: com que desconeixen el vertader sentit de crear respectant-se a si mateixos, a l’essència que els hi ha donat la vida, artefacten la destrucció com a resposta al suspens que l’existència els reserva.
Avui el pescaire ja no batega, aquest món no el pertany, ha perdut el port que el donava abric i escalfor. El vell poeta s’ha refugiat en la esvaïda visió dels records d’un temps que enyora, que mai més serà; el perfil d’un altre temps es dissol emmetzinat de vergonya aliena.
El pescaire poeta s’allunya, el vent, fred i net, estimada i temuda tramuntana, ha començat a fer lliscar destrament el vell llaüt que, amb singladura incerta, desplegada la vela, el servirà d’august i entranyable cadafal.
J. M. Vidal-Illanes (c) 2005
El subgènere polític, l’antipoeta, se n’ha sortit un pic més. Una escultura de destrucció i grandesa ignominiosa s’obre camí en la pacífica làmina d’aigua. Els esquàlids cervells dels destructors de talent odien que la natura sempre sigui més bella, per això, per més que s’esforcen, els seus pensaments, les seves idees, són caricatures en honor a la indigència intel·lectual: com que desconeixen el vertader sentit de crear respectant-se a si mateixos, a l’essència que els hi ha donat la vida, artefacten la destrucció com a resposta al suspens que l’existència els reserva.
Avui el pescaire ja no batega, aquest món no el pertany, ha perdut el port que el donava abric i escalfor. El vell poeta s’ha refugiat en la esvaïda visió dels records d’un temps que enyora, que mai més serà; el perfil d’un altre temps es dissol emmetzinat de vergonya aliena.
El pescaire poeta s’allunya, el vent, fred i net, estimada i temuda tramuntana, ha començat a fer lliscar destrament el vell llaüt que, amb singladura incerta, desplegada la vela, el servirà d’august i entranyable cadafal.
J. M. Vidal-Illanes (c) 2005
diumenge, de novembre 06, 2005
Un paseo en armonía
Hace una mañana de domingo fantástica, me dispongo a dar un paseo por mi ciudad y buscar un sitio agradable donde leer el periódico. Mi periplo empieza en Arc de Triomf desde donde tomo Passeig de Sant Joan hasta el Parc de la Ciutadella. Mucha gente ha decidido hacer lo que yo y topo con mujeres, hombres y niños que aprovechan este magnífico sol de otoño. Así, a ojo de buen cubero, diría que en Passeig de Sant Joan deambulamos un 60% de oriundos, un 25% de turistas y el 15% restante, inmigrantes.
Llego al Parc de la Ciutadella y el modelo de paseantes cambia no por el origen de las personas sino por sus edades y modo de desplazarse: han aumentado los niños y jóvenes; algunos se desplazan en bicicleta. Me siento en un banco a sol y sombra y leo un rato.
Cuando termino me dirijo hacia una salida del parque que da al Passeig Picasso con la intención de ir a las Rambles, atravesando el Born, la Rivera, Ciutat Vella por calles que habré pisado un montón de veces pero que no llego a reconocer. Las tomo al azar, buscando el sol y llego a una especie de bombonería, en la que se puede comprar delicatessen de chocolate y bizcocho, de diseño. No puedo resistir la tentación y entro a comprar postre. Tal vez el propietario sea Belga; la muchacha que me atiende es sudamericana, conoce el producto a la perfección y es extremadamente amable.
Rec Comtal, Comerç, Born, Nou de Sant Francesc, Ample, Pescateria, Fossar de les Moreres, Plaça Real y un montón de calles, callejas y plazas más, con vida propia. En ellas vuelve a cambiar el modelo: hay más inmigrantes; pero sigue la tranquilidad y el aire plácido de convivencia pacífica. Entro en un todo a cien regentado por chinos a comprar pilas. Un poco más adelante entro en un supermercado. El dueño es de origen árabe, tal vez magrebí, no lo sé. Compro cous-cous, plátano y una especie de empanadillas que tienen muy buena pinta: la cena de hoy está resuelta.
Llego a las Rambles y la proporción de turistas aumenta de manera exponencial: aquí hay de todo. Añadir a la fauna urbana los artistas que realizan sus “performances” , las floristas y los quiosqueros (de prensa y animales).
Un paseo estupendo, una sensación agradable: la de vivir en un mundo en armonía, en el que reina la convivencia en paz y el mestizaje es de lo más normal. Lástima que tenga la costumbre de leer el periódico.
I. Luso
Llego al Parc de la Ciutadella y el modelo de paseantes cambia no por el origen de las personas sino por sus edades y modo de desplazarse: han aumentado los niños y jóvenes; algunos se desplazan en bicicleta. Me siento en un banco a sol y sombra y leo un rato.
Cuando termino me dirijo hacia una salida del parque que da al Passeig Picasso con la intención de ir a las Rambles, atravesando el Born, la Rivera, Ciutat Vella por calles que habré pisado un montón de veces pero que no llego a reconocer. Las tomo al azar, buscando el sol y llego a una especie de bombonería, en la que se puede comprar delicatessen de chocolate y bizcocho, de diseño. No puedo resistir la tentación y entro a comprar postre. Tal vez el propietario sea Belga; la muchacha que me atiende es sudamericana, conoce el producto a la perfección y es extremadamente amable.
Rec Comtal, Comerç, Born, Nou de Sant Francesc, Ample, Pescateria, Fossar de les Moreres, Plaça Real y un montón de calles, callejas y plazas más, con vida propia. En ellas vuelve a cambiar el modelo: hay más inmigrantes; pero sigue la tranquilidad y el aire plácido de convivencia pacífica. Entro en un todo a cien regentado por chinos a comprar pilas. Un poco más adelante entro en un supermercado. El dueño es de origen árabe, tal vez magrebí, no lo sé. Compro cous-cous, plátano y una especie de empanadillas que tienen muy buena pinta: la cena de hoy está resuelta.
Llego a las Rambles y la proporción de turistas aumenta de manera exponencial: aquí hay de todo. Añadir a la fauna urbana los artistas que realizan sus “performances” , las floristas y los quiosqueros (de prensa y animales).
Un paseo estupendo, una sensación agradable: la de vivir en un mundo en armonía, en el que reina la convivencia en paz y el mestizaje es de lo más normal. Lástima que tenga la costumbre de leer el periódico.
I. Luso
dilluns, d’octubre 31, 2005
De la cultura, incultos y analfabetos (Pinzellades)
La cultura como valor es un concepto que posee múltiples manifestaciones y resulta extraordinariamente variable en función de la época y el lugar en que se desarrolla. El aislamiento de los pueblos estabiliza los rasgos culturales y los consolida. El sucesivo contacto entre culturas ha provocado mestizajes consecutivos, nexos remotos, rasgos comunes y supremacías de unos rasgos sobre otros –el idioma o determinados hábitos y costumbres (como la alimentación), son unos buenos ejemplos de ello-. La globalización esta provocando una auténtica colisión de civilizaciones y una desnaturalización cultural más allá del mestizaje o la mezcla enriquecedora: se está empobreciendo el balance global cultural.
Sin embargo, el analfabetismo y la incultura son conceptos diferentes –también variables-. La alfabetización en determinadas épocas o lugares se ha limitado durante mucho tiempo a aprender a leer y escribir; sin embargo, hoy, la alfabetización se dirige hacia objetivos tecnológicos: manejarse con autonomía en el uso de las nuevas tecnologías –como la informática o el Internet-; o también se dirige hacia objetivos de mejora de lo que se viene a denominar “cultura general”: conocimientos matemáticos abstractos, o de historia, o de geografía, entre otros.
La cultura, por el contrario, tiene dos manifestaciones esenciales –entre otras-: la de raíz tradicional y utilitaria, conformada por el conocimiento ancestral que ha permitido a la humanidad sobrevivir y progresar adecuadamente (y que en mayor o menor medida y sofisticación está siempre presente en todos los pueblos); y la cultura elaborada, surgida del ocio y la creación, normalmente asociada a manifestaciones artísticas que enriquecen la cultura tradicional, sus manifestaciones históricas son la filosofía, la literatura, la música o el arte pictórico o escultórico, junto con el conocimiento asociado a todas ellas (no siempre presentes de forma evolucionada en todas las culturas).
Por tanto N’gueme posiblemente sea analfabeto, pero no inculto, aunque su cultura se limite a los conocimientos tradicionales elementales que su sociedad le ha transmitido. Ahora bien, el problema de N’gueme (y de los que vivimos en territorios que reciben gente de lugares remotos y culturas dispares) va a ser la dificultad real de que su cultura le sirva de algo en ese país occidental desarrollado que lo “acoge”; lo más probable es que su cultura –diferente- contribuya a su marginación e incomprensión, además de impedir que se integre adecuadamente a su nuevo lugar de residencia.
Un colega de Valladolid
Sin embargo, el analfabetismo y la incultura son conceptos diferentes –también variables-. La alfabetización en determinadas épocas o lugares se ha limitado durante mucho tiempo a aprender a leer y escribir; sin embargo, hoy, la alfabetización se dirige hacia objetivos tecnológicos: manejarse con autonomía en el uso de las nuevas tecnologías –como la informática o el Internet-; o también se dirige hacia objetivos de mejora de lo que se viene a denominar “cultura general”: conocimientos matemáticos abstractos, o de historia, o de geografía, entre otros.
La cultura, por el contrario, tiene dos manifestaciones esenciales –entre otras-: la de raíz tradicional y utilitaria, conformada por el conocimiento ancestral que ha permitido a la humanidad sobrevivir y progresar adecuadamente (y que en mayor o menor medida y sofisticación está siempre presente en todos los pueblos); y la cultura elaborada, surgida del ocio y la creación, normalmente asociada a manifestaciones artísticas que enriquecen la cultura tradicional, sus manifestaciones históricas son la filosofía, la literatura, la música o el arte pictórico o escultórico, junto con el conocimiento asociado a todas ellas (no siempre presentes de forma evolucionada en todas las culturas).
Por tanto N’gueme posiblemente sea analfabeto, pero no inculto, aunque su cultura se limite a los conocimientos tradicionales elementales que su sociedad le ha transmitido. Ahora bien, el problema de N’gueme (y de los que vivimos en territorios que reciben gente de lugares remotos y culturas dispares) va a ser la dificultad real de que su cultura le sirva de algo en ese país occidental desarrollado que lo “acoge”; lo más probable es que su cultura –diferente- contribuya a su marginación e incomprensión, además de impedir que se integre adecuadamente a su nuevo lugar de residencia.
Un colega de Valladolid
divendres, d’octubre 28, 2005
dijous, d’octubre 27, 2005
Khalil (vist des de la planta 38 d'un edifici de Manhatan)
El cendrer acaramulla més llosques del que és habitual. L’home del vestit gris observa el tremolós fil de fum blanc que es va obrint camí fins el sòtil, travessant una atmosfera corrupta de pensaments preocupats per la terrossada que comença a atuir el seu negoci. Tants esforços, tantes il·lusions, tantes hores esmerçades en el disseny d’una activitat lucrativa que semblava travada en un eix de perfecció, i ara no sabia com aixecar els entrebancs.
Pel finestral del despatx penetren les llums matisades de l’horabaixa i el vestit gris, i l’home que el porta, es gira novament per inclinar-se sobre la gràfica destacada a doble plana que sembla voler fugir de l’informe que roman sobre la taula. Les pèrdues d’enguany superen totes les previsions. El gris home del vestit no te pressa per tornar a casa, se sent sol i ha de pensar com resoldre la situació.
L’home gris d’ànima negra i vestit cendrós, renega davant el fet que les darreres mercaderies que va expedir cap la destinació prevista, no arribessin mai a bon port: havia estat traït pel que fins feia poc era el seu lloctinent, l’home de confiança imprescindible en qualsevol negoci d’alt risc. Mentre ordeix la revenja observa un altre dossier, són els nous models, més petits i sofisticats que els que ha perdut, el circuit d’expedició també sembla més segur, ara només li manca trobar una nova persona de confiança plena que redreci l’operatiu.
Mentre l’home apaga la darrera cigarreta els ulls hi recobren la lluentor de dies enrere, admirat per la tecnologia, el gris cervell de l’home de negra ànima, medita sobre el potencial d’aquell objecte rodó i metàl·lic que, ocult uns centímetres baix terra, te la facultat de convertir-se en una mortífera font de diners.
J. M. Vidal-Illanes
Pel finestral del despatx penetren les llums matisades de l’horabaixa i el vestit gris, i l’home que el porta, es gira novament per inclinar-se sobre la gràfica destacada a doble plana que sembla voler fugir de l’informe que roman sobre la taula. Les pèrdues d’enguany superen totes les previsions. El gris home del vestit no te pressa per tornar a casa, se sent sol i ha de pensar com resoldre la situació.
L’home gris d’ànima negra i vestit cendrós, renega davant el fet que les darreres mercaderies que va expedir cap la destinació prevista, no arribessin mai a bon port: havia estat traït pel que fins feia poc era el seu lloctinent, l’home de confiança imprescindible en qualsevol negoci d’alt risc. Mentre ordeix la revenja observa un altre dossier, són els nous models, més petits i sofisticats que els que ha perdut, el circuit d’expedició també sembla més segur, ara només li manca trobar una nova persona de confiança plena que redreci l’operatiu.
Mentre l’home apaga la darrera cigarreta els ulls hi recobren la lluentor de dies enrere, admirat per la tecnologia, el gris cervell de l’home de negra ànima, medita sobre el potencial d’aquell objecte rodó i metàl·lic que, ocult uns centímetres baix terra, te la facultat de convertir-se en una mortífera font de diners.
J. M. Vidal-Illanes
dimarts, d’octubre 25, 2005
dilluns, d’octubre 24, 2005
Khalil
La lluna, esvaïda entre la claror del dia, estenia un blanc i captivador influx sobre el cendrós paisatge de misèria humana que dominava la Vall. Amb una languidesa escarrufant i uns ulls desperts però ignorants de tota maldat, Khalil s’interroga ingènuament sobre la naturalesa del tust que l’ha estabornit fent-lo jeure cap al cel. Ara l’atmosfera imperant endormisca l’infant amb flaires d’aire fred i olor a molsa cremada. L’aspecte morquenc d’en Khalil revela la freqüència amb que pot canviar-se de roba, de fet els esquinçalls que el cobreixen s’enruellen al seu cos exhibint unes fràgils extremitats, fruit de la complexa aventura que suposa alimentar-se a diari.
El tust, l’olor a molsa cremada. Khalil res compren, resta immòbil, sense poder aixecar-se del terra, embriagat de lluna, emmetzinat pel fred de les muntanyes.
Quina manera de desésser, quin desficaci comés per ments malaltisses han conduït a Khalil per un corriol marejant: el cap li pesa, els ulls se li tanquen, sembla haver-hi caigut en una son abissal.
L’olor a molsa cremada, l’extremitat arrencada, el sofre cauteritzant: Kurdistan. Aquesta trampa de metall i metralla ha estat la darrera troballa de l'innocent i petit Khalil.
J. M. Vidal-Illanes
El tust, l’olor a molsa cremada. Khalil res compren, resta immòbil, sense poder aixecar-se del terra, embriagat de lluna, emmetzinat pel fred de les muntanyes.
Quina manera de desésser, quin desficaci comés per ments malaltisses han conduït a Khalil per un corriol marejant: el cap li pesa, els ulls se li tanquen, sembla haver-hi caigut en una son abissal.
L’olor a molsa cremada, l’extremitat arrencada, el sofre cauteritzant: Kurdistan. Aquesta trampa de metall i metralla ha estat la darrera troballa de l'innocent i petit Khalil.
J. M. Vidal-Illanes
Cultures/Coneixements/Tecnologies/Saviesa
Los indios de una remota reserva preguntaron a su nuevo jefe si el próximo invierno iba a ser frío o apacible. Dado que el jefe había sido educado en una sociedad moderna, no conocía los viejos trucos indios. Así que, cuando miró el cielo, se vio incapaz de adivinar qué iba a suceder con el tiempo. De cualquier manera, para no parecer dubitativo, respondió que el invierno iba a ser verdaderamente frío, y que los miembros de la tribu debían recoger leña para estar preparados. No obstante, como también era un dirigente práctico, a los pocos días tuvo la idea de telefonear al Servicio Nacional de Meteorología.
-¿El próximo invierno será muy frío? - preguntó.
- Sí, parece que el próximo invierno será bastante frío - respondió el meteorólogo de guardia.
De modo que el jefe volvió con su gente y les dijo que se pusieran a juntar todavía más leña, para estar aún más preparados. Una semana después, el jefe llamó otra vez al Servicio Nacional de Meteorología y preguntó:
-¿Será un invierno muy frío?
-Sí - respondió el meteorólogo- va a ser un invierno muy frío.
Honestamente preocupado por su gente, el jefe volvió al campamento y ordenó a sus hermanos que recogiesen toda la leña posible, ya que parecía que el invierno iba a ser verdaderamente crudo. Dos semanas más tarde, el jefe llamó nuevamente al Servicio Nacional de Meteorología:
- ¿Están ustedes absolutamente seguros de que el próximo invierno habrá de ser muy frío?
- Absolutamente, sin duda alguna - respondió el meteorólogo - va a ser uno de los inviernos más fríos que se hayan conocido.
- ¿Y cómo pueden estar ustedes tan seguros?
- Coño, porque los indios están recogiendo leña como locos.
-¿El próximo invierno será muy frío? - preguntó.
- Sí, parece que el próximo invierno será bastante frío - respondió el meteorólogo de guardia.
De modo que el jefe volvió con su gente y les dijo que se pusieran a juntar todavía más leña, para estar aún más preparados. Una semana después, el jefe llamó otra vez al Servicio Nacional de Meteorología y preguntó:
-¿Será un invierno muy frío?
-Sí - respondió el meteorólogo- va a ser un invierno muy frío.
Honestamente preocupado por su gente, el jefe volvió al campamento y ordenó a sus hermanos que recogiesen toda la leña posible, ya que parecía que el invierno iba a ser verdaderamente crudo. Dos semanas más tarde, el jefe llamó nuevamente al Servicio Nacional de Meteorología:
- ¿Están ustedes absolutamente seguros de que el próximo invierno habrá de ser muy frío?
- Absolutamente, sin duda alguna - respondió el meteorólogo - va a ser uno de los inviernos más fríos que se hayan conocido.
- ¿Y cómo pueden estar ustedes tan seguros?
- Coño, porque los indios están recogiendo leña como locos.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)