divendres, de novembre 12, 2004

fragments del Diari Impossible

Vaig pel carrer sense ganes i plou sense pressa. Vaig pel carrer sense pressa i plou sense ganes. Vaig mullat.
Una botiga llueix mobles vells en decadència. Antics, en diuen. Mobles vells amb una fingida esplendor recobrada deplorable.
Entro i m'assec, em deixo caure en un sofà estil Lluís XYZ. Arriba un senyor gras i elegant i em diu Que voldria que li ensenyés alguna cosa, senyor? Sí senyor, que sabria mostrar-me el meu lloc en el món. Que sabria qui sóc jo mateix? Si en sap d'això, expliqui-m'ho, i si no, deixi'm tranquil que no en treuríem res de bo, senyor.
El senyor ignora la resposta a les meves preguntes però té clar quin no és el meu lloc en el seu món.
Vaig pel carrer sense pressa i plou sense ganes. Vaig pel carrer sense ganes i plou sense pressa. Vaig mullat i amb la jaqueta trencada.

28 comentaris:

Anònim ha dit...

aquesta pàgina està bé en general, encara quem'hagi pogut passar qualque vegada criticant, ja ho sé, es nota un nivell tant en els que escriuen com en els que fan comentaris. ara bé, ningú com MGO per donar un to irònic i d'humor intel.ligent que no hi ha, o no he sabut trobar, en cap altre col.laborador(per fi una crítica positiva, no)
LSD

スロ / Bernat ha dit...

Molt bons els fragments, seguiu aixi!

Anònim ha dit...

m'agrada mes es to humoristidc de mgo que es greu i dramatic des altres

Anònim ha dit...

A casi todo el mundo le gusta la belleza, los buenos momentos, la calidez de una sonrisa y el contagio de un risa sana. sin embargo la vida son muchas más cosas; en la vida real se nos suceden escenas dramáticas, cómicas, trágicas, irónicas, tristes, alegres. En esto consiste la vida, en sobrellevar y compaginar lo que querríamos que fuese y lo que en realidad es; los que abren caminos para la reflexión pueden optar por cualquier vía, la comedia, la ironía fina, el vivo y desnudo retrato del escalofrío, el absurdo...

En filosofía cualquier método para avanzar en el pensamiento libre y forzar (y forzarse) a pensar es perfectamente lícito, tanto si se realiza desde la desesperación y el presuicidio como si se explota instalado en el regocijo inteligente; y no es menos lícito preferir uno u otro de los métodos de aproximación al conocimiento.

Yo disfruto casi siempre con las distintas opciones que nos brindais en ECLèCTIA y os pido, por favor, que no abandoneis este maravilloso esfuerzo de comunciación.

Un Colega de Valladolid

Anònim ha dit...

Tú siempre quedando bien con todos, "en el centro está la virtud", cosa que no me pareix malament, ara, de la mateixa manera dónes a entendre que si algú expressa la seva preferència per un autor o manera d'escriure determinada, menystingui els altres o no sigui correcte socialment (deixem-nos de termes anglosaxons). Mira, "colega"..., de vegades voler quedar tan bé amb tothom ve a significar no dir res, ni positiu ni negatiu, i quedar malament amb tots. Per diplomàtic i sosso.
LSD

Anònim ha dit...

Por lo que leo, LSD, tu no tienes sesenta años...

Y por quedar bien: "espero que algún dia los tengas".

Tu Colega de Valladolid

Anònim ha dit...

potser per no tenir seixanta anys no entenc a què ve el comentari des seixanta anys, potser sóc jove, agosarat i sense seny? potser quan tengui si arrib als seixanta ja no tindré criteri? potser als seixanta seré disciplent amb tothom i amb tot i dire, talment 'la tieta': "si ja està bé, si tant se val"?... espero que no.
LSD

Anònim ha dit...

LSD, tu que ets tant amant del doble sentit, de la ironia, crec que el colega t'ha dit que no demostres ser prou madur (cosa que jo també crec) i que desitja que algun dia ho siguis.

No t'ofenguis, en un món real cadascú és com els altres el perceben, no com un és realment, i tu et manifestes de tal forma que projectes una imatge que igual no es correspon amb la realitat.

Iolanda (Barcelona)

Anònim ha dit...

No sé, Iolanda, jo no crec que en un món real un sigui com els altres el perceben, doncs algú que a tu et pot semblar genial a mi em pot semblar un pocasolta. Com és doncs aquesta persona? Un és com és i cadascú el perceb d'una manera o altra depenent d'un munt de coses. Una altra cosa és que un es vulgui fer passar pel que no és, però això és una altra història.

Susanna

Anònim ha dit...

Si interpreto bé les paraules de Iolanda, entenc que en un món on la imatge prima per sobre de quasi tot, un realment "és" per als altres el que els altres perceben i per tant som "la imatge" que els altres tenen de noltros. I això és així encara que que noltros "objectivament" siguem quelcom diferent. Sovint la suma de percepcions dins d'un col·lectiu afí extreuen una mitjana de la imatge i recreen una nova percepció i així successivament. Poques vegades tú pots lluitar per desfigurar les percepcions errònies que la gent pot tenir-ne: tu segueixes éssent d'una determinada forma i els altres et desprecien pel convenciment que els genera una visió superficial d'algú que, frequentment, ni tant sols coneixen.

Et recomano "El Pabelló Daurat" de Yukio Mishima, obra on precissament tracta del tema de les percepcions d'un mateix sobre la seva persona i el rebuig o acceptació que produeix vers els altres.

PI

Anònim ha dit...

Per cert a l'obra de Mishima es parla no només de les percepcions vers les persones, també de com varia la percepció de determinades coses en funció de l'estat d'ànim de l'observador. El Pavelló Daurat (un temple Zen) es percebut com quelcom magnífic, decrèpit, negre, d'or, que cal destruir, que s'ha de conservar, fosc, cendre, neu, salvació, pressó...

PI

Anònim ha dit...

To be or not to be.........

Anònim ha dit...

LSD, no deixis d'escriure, ets un gran dinamitzador!

Anònim ha dit...

I que ho diguis! amb aquest ja són 14 els comentaris a aquesta col·laboració.

Si continua pujant el nivell d'aquesta manera, la gent es tallarà a l'hora de penjar comentaris, no? Jo mateix voldria fer-ne un i m'ho acabo de pensar millor. Buf!

Anònim ha dit...

a mi em sembla que la cosa de l'aparença està bastant explicada, o almenys hi ha un punt on començar a reflexionar, més amunt a 'la diferència i tu' del tal mgo

Anònim ha dit...

lsd, que no t'afecti el que te diguin aquests quatre muermos reprimits i afectats, preocupats per quedar bé més que per dir quelcom interessant, avorrits i demagògics

Anònim ha dit...

jo encara diria més, el 'colega' aquest és un paternalista que el començo a tenir avorrit, no ho sembla directament, ell ho negarà, però els seus comentaris tenen una càrrega de sermó de benpensant i d'equanimitat que fa que el trobi 1)un que vol quedar bé amb tothom o 2) i més greu, un que s'ho creu, que és una mescla de mediador entre conflictes inexistents (se'ls crea ell) i missioner que ens ha d'explicar a la resta dels mortals de què va la cosa, la vida, el pensament,la filosofia... un missioner pedant, vaja
E.D.

Anònim ha dit...

Perdona, però em sembla que tothom pot explicar-nos com veu les coses sense més i si al col·lega li va la filosofia, doncs perfecte. Jo no he tingut mai la sensació de què estés adoctrinant ningú. La veritat és que quan jo penjo un comentari també us explico com veig les coses sense que això suposi la pretensió de voler convèncer ningú de que és l'única manera o la bona de veure-les. Espero que algú contesti, em doni la raó o no, es carregui el què he dit, matitzi...i em faci pensar sobre el que he escrit/escribim tots plegats.

Susanna

Anònim ha dit...

Perdona Susanna, però o no m'expresso bé o no m'enteneu. No és el mateix el que fa quasi tothom en aquesta pàgina, opinar, criticar, etc, al que fa el colega, sempre defensar el que ha estat 'atacat', i escriure des d'un punt de vista, jo diria que 'superior', explicant les seves raons al pobres ignorants que necessiten de 'sapiencia', pensa ell. A mi em fa molta ràbia que em tractin com un nen o un alumne, que és el que fa aquest individu. No és el que diu, sinó com ho diu, sentant càtedra.
E.D.

Anònim ha dit...

M'ha agradat molt això del "missioner pedant", és genial, no ho creieu?, i a més li escau.
LSD

Anònim ha dit...

Potser és mestre i la manera de parlar és deformació professional, jo tinc una germana mestre d'educació infantil i ens parla a tots com si tinguéssim 5 anys, però ja no li tenim en compte, encara que de vegades l'engegaries!

Anònim ha dit...

Potser és mestre i la manera de parlar és deformació professional, jo tinc una germana mestre d'educació infantil i ens parla a tots com si tinguéssim 5 anys, però ja no li tenim en compte, encara que de vegades l'engegaries!

Anònim ha dit...

Em semblen injustes determinades qualificacions per a definir persones que, de moment, demostren tenir un nivell intel•lectual i una experiència que les situen per sobre d’altres de nosaltres. Puc comprendre que alguns trobin avorrit o adoctrinant determinats comentaris, però això no justifica la desqualificació gratuïta que se fa, i molt menys que es facin des d’una plataforma de llibertat com ECLèCTIA, on aquesta llibertat ens ha de permetre madurar entre la discrepància i el debat, però no amb desqualificacions insultants més o menys “enginyoses” i sovint merament gratuïtes.

Anònim ha dit...

He revisat anteriors comentaris, i com me semblava recordar, podem veure que el Colega havia estat professor de literatura a un Institut de Barcelona als anys setanta. Per tant, és d’aquells que va estudiar “filosofia i lletres” i a més porta, com a mínim més de trenta anys de docència, el que pot tenir molt a veure amb el seu estil d’exposar-nos les coses.

Jo coincideixo amb l’anterior comentari, a mi tampoc m’agraden segons quins estils de crítica que es publiquen en aquest blog, però els llegeixo, els respecto, discrepo i aprenc (potser ens fem “vells”).

M. P.

Anònim ha dit...

Hi ha qui diu que "demostren tenir un nivell intel·lectual i una experiència que les situen per sobre d’altres de nosaltres".
Sí, sobretot per damunt de qui ha escrit això de "per sobre d’altres de nosaltres", el nivell intel·lectual per sobre està clar.
E.D.

Anònim ha dit...

Eh?

Anònim ha dit...

Lamento que mis palabras lleguen a la red con un excesivo tono de magisterio o adoctrinamiento: odio el adoctrinamiento! pero el magisterio ha dado sentido a mi vida y a estas alturas me resulta muy difícil desprenderme de este lastre.

De todas maneras me ruboriza que se pierda el tiempo discutiendo sobre este "misionero pedante" (o sea, yo) cuando esta página ofrece la oportunidad de debatir sobre otros tantos y tan sugerentes temas.

Saludos

Vuestro Colega de Valladolid

Anònim ha dit...

Lo siento colega, pero no permito que le llames lastre al magisterio. Los docencia és para mí una de las profesiones más importantes del mundo y siento por los que la ejercéis con vocación una profunda admiración y respeto. Yo sería incapaz de enfrentarme cada día a la tarea fundamental de formar a la gente como haceis vosotros, no siempre con la colaboración de los padres que en muchos casos reclinan su responsabilidad en la educación de los hijos y os hacen responsables de todo lo que a ellos concierne.

Susanna