dimecres, de febrer 23, 2005

23 F

Record perfectament el moment. Les paraules brollaven constants, intenses, i sorgien amb un fil d’incertesa. Del gran altaveu de l’aparell de radio –que havia estat engalzat als exercicis pràctics d’un taller d’enginyeria de telecomunicacions- emanava el que semblava la fi d’una crisi de govern que no arribàvem a comprendre: Adolfo Suárez havia dimitit.

Jo, al meu pis de l’Hospitalet, dret, inquiet, donant voltes per la sala, escoltava atentament el discurs d’investidura de Leopoldo Calvo Sotelo. El meu atribolament s’assemblava al desassossec d’un sensible aucell segons abans de produir-se un seïsme. De sobta, les paraules monòtonament cultes de l’aspirant a president es varen entrellaçar amb crits verd i caquis que, cavalcant a lloms d’un tricorni, es van imposar a la manera hispànica. El cavall de Pavía irrompia al Parlament: “al suelo todo el mundo”. Un retronar de fusells donaren el to dramàtic que hi mancava a l’esperpèntic cop.

Em vaig quedar paralitzat, estorat, las mans al cap, repetint en veu alta: “no, no, no! Què està passant? No és possible el que estic sentint...”. En sortir al balcó les cares dels meus veïns palesaven idèntic esbalaïment; ens miràvem interrogant-nos, impotents.

Tal dia com avui, però de l’any 1987, ens deixava Jose Zeca Alfonso, l’autor de la peça que es va convertir en consigna: “Grândola, vila morena”; commovedor poema musicat que un 25 d’abril va treure els clavells i els tancs pels carrers de Lisboa. Què diferent sona ara tot. En aquell altre 23 de febrer, el de la segona part del cavall de Pavía, vaig posar una cinta de la cançó d’Alfonso a tot volum, projectant-la cap al carrer, tot i esperant que la gent tragués els clavells vermells i donés una resposta que aturés la caiguda lliure cap aquell celtibèric pou de foscor que semblava renéixer.

En acabar la cançó, em dirigí a peu cap a la Facultat d’Història del campus de Pedralbes. En arribar em va confortar el fet que molta gent tingués la mateixa idea: molts clavells rondaven en l’ambient i aquesta vegada estàvem convençuts d’aturar la follia tricornial d’uns messies als que ningú no els havia demanat que salvessin res.

J. M. Vidal-Illanes

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Em fa una certa gràcia aquest escrit, per què jo vaig viure el 23 F d'una manera similar, només que en aquell moment era a la facultat d'Econòmiques on a l'endemà es varen produir les assemblees d'estudiants més emotives que recordo.

Felicitats pel blog (a qui correspongui).

Anònim ha dit...

Hacía algunos días que no entraba en Eclectia y me encuentro con el recuerdo de la fragilidad de una democracia, que también viví en Barcelona, con los chavales del Instituto interrogándose sobre lo que podría comportar un golpe de Estado militar en España. El día 24 montamos unos talleres para discutir sobre el desenlace y lo más alucinante fue la inhibición de la mayoría, que consideraba que "eso" no iba con ellos; muchos lo vivieron en función de lo que oían en casa. Ahora esos chavales rondarán entre los treinta y ocho y los cuarenta años de edad y mucho me temo que la mayoría ha borrado de su memoria el recuerdo del “tejerazo”.

Hoy la democracia no parece más fuerte que hace veinticuatro años, de una manera u otra el desencanto general no hace más que crecer. Desde la Castilla profunda seguimos algunos lamentables temas –tal vez agravados por la distancia- que sólo refuerzan la desconfianza y el desencanto: el culebrón del “Carmelo” en Barcelona nos parece alucinante y debemos denunciar que asuntos como este y la frivolidad con la que algunos políticos se posicionan ante la desgracia ajena –al igual que ocurrió con las víctimas del 11-M- tan sólo hacen que ahondar en la brecha que separa a la clase política y el común de los ciudadanos.

Saludos.

Un Colega de Valladolid.

Anònim ha dit...

Sí. I jo em demano si de fet no estem assistint a una mena de cop a la democràcia, en que uns indignes dirigents escenifiquen baralles de pati de col·legi.

Sé que molta gent es troba d'allò més decebuda. Des d'aquí jo també vull exclamar la meva absoluta decepció.

Anònim ha dit...

Hombre! Colega! Ya pensaba que habías desaparecido. Por una vez te mojas sin intentar mantener una posición de "quedar bién con todos".

A més, per una vegada estic completament d'acord amb el que dius (de fet moltes vegades estic més bé d'acord amb les teves tesis). L'ambient polític s'està degradant imparablement, i són els polítics els responsables de redreçar la situació. Ara bé, nosaltres som els que hem de reclamar una mica de seny i molt més respecte, que no som imbécils.

Nuria