No hi ha treva possible, les ànimes fosques musculen les seves habilitats conspiradores. Cada cop de rem que donen desperta la ràbia de les onades que reben l’agressió amb paciència però sense resignació. La natura sempre es torna contra qui la viola traspassant els límits del respecte gaia. L’ètica es dissol a mida que l’ànima fosca s’apropia d’aquella altra ànima que un dia va ser de Juan Salvador. De fet els conspiradors no aconsegueixen fer seva l’essència d’aquella gavina, només la forma transfigurada en logotip, marca d’una falsificació carronyera d’un ésser extraviat de la natura marina.
Un dofí mostra discretament el seu platejat llom, mira als ulls verds i blaus que apunten al llevant mentre intenta obrir un camí construït amb la bellesa de les petites coses i els grans sentiments. Ha vingut atret –inquiet- pels cruixits amb so de fusta que emet la casa comú dels dos grups. Sap, perquè ho ha vist abans, que l’embarcació té una resistència limitada i la natura espera el moment per cobrar-se el dany que pateix, abans que cicatritzin les nafres obertes pel flagel de l’abús.
De l’horitzó de llevant arriben xisclades harmonioses dels germans de l’ésser de llom platejat. Les voluntats blaus i verdes, que escolten en silenci, saben que és una crida, amb cromatisme de lament, que convida a no deixar-se vèncer.
J. M. Vidal-Illanes
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada