Una tribu d’indis de Manitoba celebrava cada canvi d’estació coincidint amb els solsticis i els equinoccis. L’any nou el situaven amb l’entrada de la primavera, moment en que iniciaven camí a les pastures més al nord on tornarien a trobar aliment i pells per a les estacions més dures de l’any. Ells no es desitjaven bon any, ni feliç any nou ni altres banalitats. Entre ells destacaven dues actituds i expressions davant el nou any que començava:
1) Donaven gràcies a la natura per ser bondadosa amb ells i obrir una nova etapa de regeneració i esperança.
2) Celebraven un cerimonial on segellaven un pacte comú per fer possible un nou any pròsper.
Pel que veiem, no queien en la superficialitat de desitjar (sovint per pur formalisme) una cosa per a la que tanmateix no posam res de la nostra part per fer possible; senzillament feien el més fàcil (o potser el més difícil?) comprometre’s en fer tots plegats del nou any una nova etapa de treball en comú, treballar per a que l’any que començava fos el millor possible.
Igual noltros també podríem deixar de desitjar-nos felicitat i, per contra, podríem posar-nos a treballar plegats per a aconseguir aquesta felicitat colze amb colze?
3 comentaris:
Crec que en aquest món competitiu i ple d'egoïsmes els esquimals o indis de Manitoba deuen estar més sols que la una. Aquí el 31 per la nit tot són abraçades i besades i felicitats i nasos de pallassos... i l'endemà ginavetades a dojo.
No obstant: Que el 2005 sigui fructífer per a ECLèCTIA!!
Ja ho diu la sabiesa popular, més val sol que mal acompanyat...
... mirau, el més probable és que els “últims de Manitoba” ja no existeixin hores d’ara.
Publica un comentari a l'entrada