Avui fa sis mesos que…
Pilotant pausadament la cadena d’àtoms que el transporta travessant la lleugeresa que tot ho separa, PI aterra suament sobre la superfície d’Altair 971. Minuts abans pensava que la distància, no per lleugera, resultava fàcilment salvable. Atret pel color del planeta cibernètic, PI intenta esquinçar el vel que el reté a l’altra banda de la realitat. Ara camina sense impulsar-se, parla sense obrir la boca, mira amb els ulls tancats... Ha superat la distància, novament, i ha retornat per quedar-se.
Molts d’anys eclectianes/ns, des del primer altairatge que em sent a ECLèCTIA com a casa. Gràcies per fer-ho possible.
PI
divendres, de desembre 17, 2004
dimecres, de desembre 15, 2004
No vingueu
-Perquè no vens? Estàs molt enfora?
La fredor metàl·lica de la veu a l’altre costat del vell intercomunicador no podia amagar la tremolor emocionada i angoixada que concentraven aquestes breus frases.
-He oblidat com et dius. Me sents? La mare vindrà avui a recollir-nos... anirem a la fira.
-Escolta, ta mare va morir fa vint-i-cinc anys, tu en tens noranta-set... Fa molt que en aquest gris planeta no hi ha fires. Desprès que l’hivern de glaç el cobrís per sempre rere el miratge de dues dècades d’escalfament, vivim sota terra, l’únic lloc càlid on podem mantenir-nos amb vida... si d’això se’n pot dir vida.
-Escoltarem música dels Rolling Stones, ja saps, acaben de treure un disc.
-Avia, fa seixanta anys que els Rolling no treuen un disc. De fet, una bona part del que donava sentit a la música va morir amb ells... Mira, he aconseguit una dosi d’anuladinina, més tard vindré i et recarregaré la tarja neuronal... al menys durant uns dies et mantindrà en un estat catatònic reversible i descansaràs...
-Estàs molt enfora? He oblidat com et dius...
-... ja saps avia, ho sento però ni al mercat negre pots trobar recanvis del teu processador. Ets un model massa antic...
PI
La fredor metàl·lica de la veu a l’altre costat del vell intercomunicador no podia amagar la tremolor emocionada i angoixada que concentraven aquestes breus frases.
-He oblidat com et dius. Me sents? La mare vindrà avui a recollir-nos... anirem a la fira.
-Escolta, ta mare va morir fa vint-i-cinc anys, tu en tens noranta-set... Fa molt que en aquest gris planeta no hi ha fires. Desprès que l’hivern de glaç el cobrís per sempre rere el miratge de dues dècades d’escalfament, vivim sota terra, l’únic lloc càlid on podem mantenir-nos amb vida... si d’això se’n pot dir vida.
-Escoltarem música dels Rolling Stones, ja saps, acaben de treure un disc.
-Avia, fa seixanta anys que els Rolling no treuen un disc. De fet, una bona part del que donava sentit a la música va morir amb ells... Mira, he aconseguit una dosi d’anuladinina, més tard vindré i et recarregaré la tarja neuronal... al menys durant uns dies et mantindrà en un estat catatònic reversible i descansaràs...
-Estàs molt enfora? He oblidat com et dius...
-... ja saps avia, ho sento però ni al mercat negre pots trobar recanvis del teu processador. Ets un model massa antic...
PI
divendres, de desembre 10, 2004
fragments del Diari Impossible
Un dia que va néixer massa clar i net per portar-nos res de bo, et vaig buscar entre muntanyes de ràbies i passions.
Tu eres, però, és clar, sota el munt de neu que tapava la punta del monòlit d'acer.
I encara hi ets, jugant amb la sorra gèlida, fragments de milions d'ídols enderrocats i d'espases vençudes.
I quan em vaig enamorar dels coloms que tu alimentaves a la plaça dels inconstants i pensava que el món portava un llacet daurat a la seva impossible cabellera de somnis al vent, un dit enorme fet de restes de feblesa humana em va entrar sense permís per la gola i em va provocar el vòmit més feixuc.
Tu eres, però, és clar, a dins del ventre de la teva mare Terra i vivies les flors i llepaves la rosada.
I gaudies del mar. I abraçaves el temps. I esperaves el cel. I volies la lluna. I ho estimaves tot.
Tot, és clar, excepte les misèries delatores de la nostra irremeiable humanitat.
I encara hi ets, jugant amb la sorra feta dels cranis esmiculats de milions de precursors que ara només són deixalles.
mgo
PD. Per molts anys, eclectians, estic orgullós de col·laborar en aquest món tan obert i interessant que hem anat creant, que duri.
Tu eres, però, és clar, sota el munt de neu que tapava la punta del monòlit d'acer.
I encara hi ets, jugant amb la sorra gèlida, fragments de milions d'ídols enderrocats i d'espases vençudes.
I quan em vaig enamorar dels coloms que tu alimentaves a la plaça dels inconstants i pensava que el món portava un llacet daurat a la seva impossible cabellera de somnis al vent, un dit enorme fet de restes de feblesa humana em va entrar sense permís per la gola i em va provocar el vòmit més feixuc.
Tu eres, però, és clar, a dins del ventre de la teva mare Terra i vivies les flors i llepaves la rosada.
I gaudies del mar. I abraçaves el temps. I esperaves el cel. I volies la lluna. I ho estimaves tot.
Tot, és clar, excepte les misèries delatores de la nostra irremeiable humanitat.
I encara hi ets, jugant amb la sorra feta dels cranis esmiculats de milions de precursors que ara només són deixalles.
mgo
PD. Per molts anys, eclectians, estic orgullós de col·laborar en aquest món tan obert i interessant que hem anat creant, que duri.
dijous, de desembre 09, 2004
L'esfera
L’esfera girava sobre l’eix, pesada, lluenta, amb metàl·lica sonoritat; dret davant seva, jo, buit de sensacions, deixava que l’aire fred que generava la subtilment veloç rotació s’anés incrustant a les parpelles. Em costava mantenir la mirada fixa sobre la irisada bola. Ella destacant entre la foscor del fons, exercia un hipnòtic efecte en algun racó de la consciència. A mida que la velocitat de gir augmentava, la bola s’anava transparentant i perdia la densitat dels cossos opacs per a oferir una imatge onírica tridimensional que em remuntava a un llunyà passat ja oblidat. L’oblit deixà pas a la foscor dels records que revenien reconstruïts falsament, confusa. Volta darrera volta el passat i el present es combinaven aleatòriament però nítida; la realitat cobrava forma però es reconstruïa ressorgida d’una cadena de disfuncions que generaven nous escenaris, nous personatges, deformacions dels que algun dia varen ésser i avui no.
L’esfera girava i a cada volta m’allunava dels meus. Les mirades distants, el llenguatge soterrat, transcorrien per rutes paral·leles que qualque dia s’entroncaran en la comprensió d’un punt en la línia de l’infinit.
PI
L’esfera girava i a cada volta m’allunava dels meus. Les mirades distants, el llenguatge soterrat, transcorrien per rutes paral·leles que qualque dia s’entroncaran en la comprensió d’un punt en la línia de l’infinit.
PI
dimecres, de desembre 08, 2004
9-D, mig any d'ECLèCTIA
Enhorabona i per molts d'anys, eclectians, demà complim mig any. Poc o molt segons es miri, però per a un blog, webpage o com es digui, no està malament.
De tota manera, felicitats per als membres, administradors, col.laboradors, visitants i resta de fauna i flora que transita per aquí.
De tota manera, felicitats per als membres, administradors, col.laboradors, visitants i resta de fauna i flora que transita per aquí.
dissabte, de desembre 04, 2004
fragments del Diari Impossible
Per si tot és oblit després de la col·lisió, un cos blanc et demostra la possibilitat. Quan tot s'ha esborrat i només resten freds i estesos els noms. Quan tot és oblit i manquen sorolls i silencis que ofeguin la por, un cos blanc et demostra la possibilitat. De què?
Suau protecció, feble si la ràbia enverina les fràgils conviccions.
Riem per no plorar quan tremola el pensament i l'ànima es mareja pel vertigen fabulós que provoca la foscor infinita. Obscuritat eterna i total.
Què esperar del món si el cel no vol col·laborar? L'abatiment absolut. Una ràpida i terrible o lenta i dolça mort.
Dansar descalços damunt cadàvers d'antics amants. La immortalitat es concentra en un refugi anatòmic.
Anar morint no és cosa fàcil.
Suau protecció, feble si la ràbia enverina les fràgils conviccions.
Riem per no plorar quan tremola el pensament i l'ànima es mareja pel vertigen fabulós que provoca la foscor infinita. Obscuritat eterna i total.
Què esperar del món si el cel no vol col·laborar? L'abatiment absolut. Una ràpida i terrible o lenta i dolça mort.
Dansar descalços damunt cadàvers d'antics amants. La immortalitat es concentra en un refugi anatòmic.
Anar morint no és cosa fàcil.
dimecres, de desembre 01, 2004
fragments del Diari Impossible
(...ve de l'anterior)
Clara amb el sol tatuat al seu desig. I les cames que caminaven amb vida pròpia i excessiva per damunt de la misèria i l'entrebanc. Clara que diu Miquel, t'estimo, amor, porquet meu. Mentre les seves cames corrien desesperadament cap als l'ulls d'en Joan intencionadament i/o accidental.
I en Joan pensava que aquella noia no era la seva dona, però aquelles cames. Aquelles cames autònomes potser sí que eren les de la seva dona. Podria ser que per algun misteriós motiu, la seva dona perduda hagués d'arribar-li a trossos, per entregues com una enciclopèdia.
Clara amb el sol tatuat al seu desig. I les cames que caminaven amb vida pròpia i excessiva per damunt de la misèria i l'entrebanc. Clara que diu Miquel, t'estimo, amor, porquet meu. Mentre les seves cames corrien desesperadament cap als l'ulls d'en Joan intencionadament i/o accidental.
I en Joan pensava que aquella noia no era la seva dona, però aquelles cames. Aquelles cames autònomes potser sí que eren les de la seva dona. Podria ser que per algun misteriós motiu, la seva dona perduda hagués d'arribar-li a trossos, per entregues com una enciclopèdia.
dilluns, de novembre 29, 2004
Els administradors d'ECLèCTIA pensem que la frase o poema que acompanya la capçalera podria ser suggerida pels amics que col·laboreu o visiteu el blog. Envieu-nos les vostres propostes (de producció pròpia o aliena, citant l'autor) a eclectia@wanadoo.es i procurarem que siguin un temps allà dalt.
Aprofiteu l'adreça per enviar els comentaris o suggeriments que són massa generals per posar als comments o de caire més tècnic. També podeu enviar material que voleu que sigui pujat com a post.
Aprofiteu l'adreça per enviar els comentaris o suggeriments que són massa generals per posar als comments o de caire més tècnic. També podeu enviar material que voleu que sigui pujat com a post.
diumenge, de novembre 28, 2004
fragments del Diari Impossible
Clara, claríssima clara quan la lluna al seu rostre clar vivia. Aquelles nits fugitives als ports clandestins, als ponts artificials. Clara damunt l'espai portant la flama jugant. Amb somnis passats bevent del vi ranci. Lleuger i prudent entre focs improvisats. A prop de la mar. Amb estrelles que recorden el nom indesxifrable. Del déu descontrolat que ens imagina. Amb signes blaus. Amb cignes blancs.
(continua...)
(continua...)
divendres, de novembre 26, 2004
En el túnel de l'oblit
Avui l’he tornada a veure, s’havia encorbat fins a perdre aquella estampa àgil i fugissera que tant t’encisava. Recordes? Caminava com si no existís la força de gravetat; es movia com si res habités al seu voltant; mirava per a observar-te però sense que tu la veiessis els ulls, que s’havien avançat als interrogants que tu encara no t’havies plantejat.
L’he tornada a veure, i avui, en creuar-li la mirada, en ajudar-la a agafar el gaiato, en no entendre la seva pregunta: “havies estat mai en aquesta casa?”; en respondre-li “no recordes que havia viscut un any, aquí, amb tu?”... he abandonat tota esperança de reviure els perduts instants que en un instant perdut varen esmaperdre’m en la semihombra d’una cantonada perduda, com els moments, com la seva memòria.
En veure-la, avui, he tornat a la realitat; ens hem menjat els seus dolços preferits, desprès que les paraules “que bons! Mai no els havia provat, aquests dolços”, m’entravessessin l’ànima.
Avui, l’he tornada a veure? Ja no estic segur de si ella era ella.
J. M. Vidall-Illanes
L’he tornada a veure, i avui, en creuar-li la mirada, en ajudar-la a agafar el gaiato, en no entendre la seva pregunta: “havies estat mai en aquesta casa?”; en respondre-li “no recordes que havia viscut un any, aquí, amb tu?”... he abandonat tota esperança de reviure els perduts instants que en un instant perdut varen esmaperdre’m en la semihombra d’una cantonada perduda, com els moments, com la seva memòria.
En veure-la, avui, he tornat a la realitat; ens hem menjat els seus dolços preferits, desprès que les paraules “que bons! Mai no els havia provat, aquests dolços”, m’entravessessin l’ànima.
Avui, l’he tornada a veure? Ja no estic segur de si ella era ella.
J. M. Vidall-Illanes
dijous, de novembre 25, 2004
La diferència i tu
Tu ets una persona diferent perquè penses en les coses com ho faria una persona diferent.
Ets un ésser absurdament diferent perquè quan et poses davant d'un mirall mires i només veus quelcom absurdament semblant a un ésser diferent.
Malgrat tot, vols i aconsegueixes de dissimular tal diferència i et mous entre la massa de persones i personatges que no són diferents.
I vas pel món parlant d'igualtat i de la importància dels acords. I dius que no veus grans diferències que justifiquin uns enfrontaments massa freqüents, i pretens sempre l'existència d'un lloc comú.
I quan els que no són diferents diuen "És que ell ens creu massa iguals i es comporta amb gran equitat, però no té en compte les nostres diferències", sempre hi ha algú no gaire diferent que explica el fet dient "Bé, és que ell és diferent".
Ets un ésser absurdament diferent perquè quan et poses davant d'un mirall mires i només veus quelcom absurdament semblant a un ésser diferent.
Malgrat tot, vols i aconsegueixes de dissimular tal diferència i et mous entre la massa de persones i personatges que no són diferents.
I vas pel món parlant d'igualtat i de la importància dels acords. I dius que no veus grans diferències que justifiquin uns enfrontaments massa freqüents, i pretens sempre l'existència d'un lloc comú.
I quan els que no són diferents diuen "És que ell ens creu massa iguals i es comporta amb gran equitat, però no té en compte les nostres diferències", sempre hi ha algú no gaire diferent que explica el fet dient "Bé, és que ell és diferent".
dimecres, de novembre 24, 2004
Crònica d'un final de mes
Aquest matí, una vegada més, ha vist el món obrir-se en forma de raig luminiscent penetrant furtivament pel ruïnós finestró. El ritual, tants anys practicat, el du a confirmar que el seu cos continua sensible al batec d’un nou dia. L’aire fred que orejarà la petita estança penetra lliurement mentre ell somriu la fotografia emmarcada que converteix en solemne altar una senzilla tauleta de nit.
L’aigua freda esclatant sobre la cara, ajudada per unes petites i arrugades mans, li renoven les ganes de sortir al carrer cercant l’escalfor d’un bar sorollós de vida des d’on poder enganyar la realitat.
La realitat és una esbalandrada cartera, plena de records, de la que unes mans tremoloses capturen un bitllet de cinc euros. Som a 24 i aquest és el darrer testimoni d’una miserable compensació –“gràcies” per haver-ne deixat la pell treballant tota una vida- que miraculosament, mes darrera mes, és estiregassada amb desesper fins a convertir-se en no res.
J. M. Vidal-Illanes
L’aigua freda esclatant sobre la cara, ajudada per unes petites i arrugades mans, li renoven les ganes de sortir al carrer cercant l’escalfor d’un bar sorollós de vida des d’on poder enganyar la realitat.
La realitat és una esbalandrada cartera, plena de records, de la que unes mans tremoloses capturen un bitllet de cinc euros. Som a 24 i aquest és el darrer testimoni d’una miserable compensació –“gràcies” per haver-ne deixat la pell treballant tota una vida- que miraculosament, mes darrera mes, és estiregassada amb desesper fins a convertir-se en no res.
J. M. Vidal-Illanes
dimarts, de novembre 23, 2004
fragments del Diari Impossible
Un cotxe que fuig de les urpes de la llei.
Una parella que des del cotxe m'invita a pujar-hi.
Un per què no i jo dins un cotxe que fuig de la llei de les urpes.
-Hola, com va.
-Tiu, què vols, la gent, que emprenya...
-Ja, no vull res. La gent, clar...
-Ei, tiu, què passa, t'enfots o què, imbècil.
-No, val, tia, no et posis així. La gent, ja se sap...
-Seràs desgraciat, et mato!
-Calleu d'una vegada si no voleu que ens estampem tots, collons!
Que no puc conduir amb tanta cridòria.
I després, silenci.
Per la carretera els arbres passen veloços sense decidir-se a
creuar-se-nos, creuar-nos'en... travessar.
I la pluja, la pluja sense ganes etcètera...
Una parella que des del cotxe m'invita a pujar-hi.
Un per què no i jo dins un cotxe que fuig de la llei de les urpes.
-Hola, com va.
-Tiu, què vols, la gent, que emprenya...
-Ja, no vull res. La gent, clar...
-Ei, tiu, què passa, t'enfots o què, imbècil.
-No, val, tia, no et posis així. La gent, ja se sap...
-Seràs desgraciat, et mato!
-Calleu d'una vegada si no voleu que ens estampem tots, collons!
Que no puc conduir amb tanta cridòria.
I després, silenci.
Per la carretera els arbres passen veloços sense decidir-se a
creuar-se-nos, creuar-nos'en... travessar.
I la pluja, la pluja sense ganes etcètera...
diumenge, de novembre 21, 2004
"Microcortes" i macromorro
A un país desenvolupat i seriós, on tothom paga sense dir ni piu unes quotes més bé altes per uns serveis en general mediocres per no dir deficitaris, no es pot tenir tothom així. Amb "microcortes" i macromorro. Els llums encara, només s'apaguen un segon i tornen a funcionar, però els ordinadors no, s'apaguen i tarden a iniciar-se i perds allò que estaves fent, a part del dany que provoca tant d'apagar i engegar, i això no ho pots provar, i ningú no t'ho compensa.En una sessió de tres hores, patir quinze desconnexions (comptades, ara fris d'acabar l'escrit per si n'hi ha una altra) no és ni normal ni tolerable, i no és cosa d'un dia, que ja en duim tres o quatre. I supòs que passa el mateix o pitjor amb altres aparells que necessiten del corrent elèctric d'una forma contínua.I l'excusa és sempre la mateixa, la sal i el vent... Clar, a Menorca, aquest és un fenomen nou i imprevisible.I també és curiós que només passi a la nostra illa, i no a Mallorca o Eivissa; ja sabem que aquí la tramuntana bufa més, però vent, sal i humitat són els nostres companys des de sempre.Excuses per amagar responsabilitats, sempre diluïdes, com si aquestes coses fossin tabú, pens que ja seria hora que algú hagués de respondre per la seva imcompetència.Esperem que Gesa, amb la seva inestricable bondat, ens descompti en el pròxim rebut els inconvenients que hem hagut de patir.
dissabte, de novembre 20, 2004
Reivindicació
Reivindico l’ofici de mestressa de casa (mascle o femella, això és igual), ofici més antic del món malgrat la creença popular que és un altre. Ofici que requereix coneixements bàsics de disciplines diverses, amb horari i vacances, remunerat, amb dret a baixes i pensió. Ofici que només s’hauria d’exercir per vocació.
El reivindico per a totes aquelles persones que el volen exercir i no poden, moltes vegades per raons econòmiques, altres per la incomprensió de qui no veu en aquest ofici una feina i atempta contra la dignitat de qui dedica als seus temps i esforços.
I sobretot el reivindico per a qui tingui la sort de tenir a la seva família una mestressa de casa (mascle o femella, això és igual), perquè segur que té una qualitat de vida molt per sobre de la dels que, cansats, després d’una jornada laboral fora de casa, han de dedicar el seu temps a la llar, parella, fills i altra parentela.
Susanna
El reivindico per a totes aquelles persones que el volen exercir i no poden, moltes vegades per raons econòmiques, altres per la incomprensió de qui no veu en aquest ofici una feina i atempta contra la dignitat de qui dedica als seus temps i esforços.
I sobretot el reivindico per a qui tingui la sort de tenir a la seva família una mestressa de casa (mascle o femella, això és igual), perquè segur que té una qualitat de vida molt per sobre de la dels que, cansats, després d’una jornada laboral fora de casa, han de dedicar el seu temps a la llar, parella, fills i altra parentela.
Susanna
Subscriure's a:
Missatges (Atom)