Avui s’han fet a la mar. El dia, dolç com el blau dels ulls de la mirada que s’acomiadava a la vora del moll gris de ciment, convida a endinsar-se en el dilema. La paradoxa de surar mentre es lluita, juga amb les onades verd turquesa que esquitxen voluntats negres, enutjades per la incomoditat. Per contra les mateixes onades proporcionen aire fresc als sentiments blaus i verds dels que respecten el seu entorn, font de vida.
El grup de voluntats negres comença a vogar amb força, no hi ha descans possible davant aquest desafiament. La munió de sentiments blaus i verds continua amb el seu ritme curullat de voluntat, emparats per la bona fe i la il·lusió d’un món millor.
La competició no deixaria de ser un espectacle més, com les regates de les universitats angleses de sempre, si no fos perquè els dos grups es troben dins la mateixa barca, uns miren a llevant, altres volen arribar a ponent. La barca emet un so queixós, cruix en un lament d’impotència, sap que a llevant neix el dia, l’esperança. Sap, per contra, la barca, que a ponent la foscor s’ho engoleix tot mentre brama satisfeta d’haver posat fi a l’últim raig de color.
J. M. Vidal-Illanes
1 comentari:
Si no pots canviar el món, almanco que el món no et canviï a tu.
Iolanda (Barcelona)
Publica un comentari a l'entrada