Galeria 2

Fa fred i humitat i entre tant aldarull al carrer, caminant cadenciosa a contracorrent, se’m fa difícil mantenir l’elegància exigida, però s’escau. Ell s’ha detingut, ha mirat cap a l’interior a través del gran finestral que inunda de color la grisa façana. Crec que el rostre se li ha il·luminat i amb un gir lent ha empès la porta. S’ha decidit a entrar. Mira l’endreçada estança mentre descriu un recorregut errant, com si prengués les mides a l’espai, pot ser ho fa per tal d’adaptar-se a l’escala de les peces. Discreta i formal, saluda el galerista, en silenci, inclinant lleugerament el cap. La nostra ombra es projecta, un tant grollerament, sobre el trespol de fusta blanca; amb aquesta Il·luminació concebuda per ressaltar obres d’art, et sents una mica intrús. Aquí no fa fred, la calidesa d’aquest espai blanc i net s’accentua gràcies a l’aïllament acústic dels vidres: el bulevard, amb l’insultant rerefons d’estridor, ha quedat enrere. Ara sí, descrivim un trajecte circular, amb parades a totes les estacions, car cada quadre és com un ara, una al·legoria a la passió: aquesta, emperò, és una passió per l’art. Unes passes més, alentides fins l’immobilitat, es fa el silenci absolut, l’espetec de les sabates ha estat engolit pel ronquet de la respiració. Ell fixa la mirada sobre una tela de grans dimensions, de colors terrosos que descriuen un viatge al passat, però amb reminiscències de contrasentit cibernètic; tot s’ha de dir que és una obra de gran bellesa. Ara fa una passa enrere, calculada, mesurada, mentre examina amatent els detalls, escruta la peça en la mesura que li ho permet la vista. Lentament comença a avançar cap el gran quadre, però ho fa dibuixant una diagonal imaginària. Acota el cap, doblegant subtil l’esquena i mira el retolet aferrat a la paret: autor, títol, any i tècnica utilitzada –tècnica mixta, diu la plaqueta-. Amb el dit assenyala, sense tocar, el punt vermell enganxat en un angle de l’etiqueta. Contrariat, ell s’agita i em transmet un moviment d’enuig contingut. Jo, immòbil, escometo la meva funció i intento mantenir la compostura. Crec que volia adquirir la peça i algú se li ha avançat. Gira sobre els seus talons i se dirigeix cap a la porta, inclinant en silenci el cap en passar suvora el galerista. Finalment esbufega un lament, quasi gemec, car novament s’ha d’endinsar en el desgavell d’on s’havia esmunyit, mentre enrere deixa el paradís lleu i momentani que ens havia asilat. Ell m’aixeca el coll, fa fredor, ara cauen uns flocs de neu que justifiquen folgada la meva funció; vertaderament, em reconforta ser un tres quarts i haver estat fabricat amb llana de la millor qualitat.

J. M. Vidal-Illanes

Galeria 1

Han tornat a encendre els llums, són d’aquests que primer estenen una resplendor apagada, groguenca, i que després banyen les parets de l’estança d’una blancor quasi diürna, com enganyant la natura del dia i la nit. Defora es veu passar la gent aqueferada, cap-cota, entre el renou del trànsit de cotxes embarzerats en una contesa de blastomies, sempre present en aquesta hora crepuscular que marca el ritme de sortida de les feines de coll blanc. Els que hi entren defugen de la voràgine del carrer, que inunda voreres de disseny; s’hi endinsen cercant prolongar la pau que els hi era furtada i que perillava davant el risc d’aürtar amb les arregussadores pretensions dels que se senten atrapats per la velocitat del temps, qui corre més ràpid que ningú. Nogensmenys, ja al carrer caminaven pausadament a contracorrent, pensant només en abeurar l’ànsia de bellesa extraviada a la recerca de l’espurna perduda. Aquest que em mira guarda la distància correcta. Ja es veu, pel seu aspecte, que sap assaborir la visió de determinades peces. Es fa enrere, només una passa, calculada, mesurada. Ara escruta, recarceja els detalls, en la mesura que la vista li ho permet. Avança lentament en diagonal, cap a la dreta, respirant harmoniosament, com qui es delecta amb tots els sentits per gaudir-ne. Mira la paret? No. És clar, quin sentit tindria mirar ara la paret, llisa i blanca... està visurant aquest requadre aferrat al mur, on amb lletra clara s’exposa, a qui l’interessi, l’autor, el títol, l’any i la tècnica utilitzada. Ara em torna a mirar amb un gest contrariat que es transforma en una ganyota de continguda tristor. Acaba de parar esment en el punt vermell que indica que algú altre se li ha avançant. Es clar, ha estat aquell col·leccionista francès, el dels cabells llargs i blancs, que a mitja tarda estrenyia, afablement, la ma de l’amo de la Galeria. Per mi millor, el clau del que estic penjat aquí m’està provocant unes lleugeres molèsties a la banda interna del bastidor; estructura de fusta de pi que em procura la necessària rigidesa per oferir-me, digne, a la vista de qui em vulgui gaudir.

J. M. Vidal-Illanes

Roig de mort

La finestra m’obre els ulls a la mar qui em torna el sossec perdut mentre abraç, impotent, la immensitat del que se’m nega. El so del bufacanyes del vell esmolador, s’escola lliscant per la porta del darrere i com un escorregantall em remulla sobtadament el pensament, que torna a la mar que em fueteja com les escorretges de l’estima que em vares donar; unes vegades blanc, altres vegades negre. Un, dos, tres, les campanades llunyanes em recorden l’insomni de mitja tarda, quan la calor hipòcrita emmascara la fredor d’una absència. La llorderia del carrer intenta embrutar el record mentre el pentagrama desdibuixa les notes d’un homenatge contorçant la bellesa perduda d’una cançó impossible. Pensívola la mar espera l’horabaixa i el doiut fill del pescaire furga en les vergonyes amagades rere uns calçons massa amples... i el record torna a ocupar els llençols immaculats dins la caliditat perduda d’un jaç massa senzill per estimar a l’engròs. A les hurtes palpeig l’aire que ocupa el teu lloc suvora l’ara bastit dels objectes que construïren una profecia enguerriada, sense més. El sol frega l’horitzó, tenyint-lo tot de roig de mort; el pensament, enjovat d’un sussús irredempt mor, com el dia. Més tard, avui, la nit s’erigirà entre els honors de la summitat vencedora.

J. M. Vidal-Illanes

Floc de dol

Immòbils els llavis, petris i lluents,
parlen profundament del silenci.
Retallat el teu perfil
sobre un fons de cel rogent que,
paralitzat, ja no respira (com tu…)
Tanc els ulls i clarament veig
el passat que em colpeja.
Em sangcrem mentre en silenci crid,
mentre les voltes de la frissança
m’aturen en l’inestroncable mossa
on, irresoluts, ens perpetuam.
Tanc el llibre de cobertes negres
i el segell amb un floc de dolença
que el meu ull ha esculpit
en record de la teva absència.

PI

El duelo

Me giro y ya no estás.
Sin volver la mirada atrás,
cierro el alma. Me detengo.
Ya no vierto lágrimas, pero lloro.
Y es que la mirada me quema
Y me duele el aire que respiro
por saber que es el mismo
que nunca volverá a darte aliento.

J. M. Vidal-Illanes (1980)

El dol

L’esvoranc que m’enfonsa
En la negror de la nit
Entre els plecs m’esborra
Del no record mai sentit

Car l’absència m’ofega
Tant atrafegat respir
Que el cor no batega
I em mor en no sentir

El mirall em retorna
En llevar-me al matí
La realitat perduda
D’un somni que va fugir

Obro els ulls i comprenc
La tristor que envaí
L’ànima torturada
Quan plorant recordava
Que ahir ens vas morir

M. P.

23 F

Record perfectament el moment. Les paraules brollaven constants, intenses, i sorgien amb un fil d’incertesa. Del gran altaveu de l’aparell de radio –que havia estat engalzat als exercicis pràctics d’un taller d’enginyeria de telecomunicacions- emanava el que semblava la fi d’una crisi de govern que no arribàvem a comprendre: Adolfo Suárez havia dimitit.

Jo, al meu pis de l’Hospitalet, dret, inquiet, donant voltes per la sala, escoltava atentament el discurs d’investidura de Leopoldo Calvo Sotelo. El meu atribolament s’assemblava al desassossec d’un sensible aucell segons abans de produir-se un seïsme. De sobta, les paraules monòtonament cultes de l’aspirant a president es varen entrellaçar amb crits verd i caquis que, cavalcant a lloms d’un tricorni, es van imposar a la manera hispànica. El cavall de Pavía irrompia al Parlament: “al suelo todo el mundo”. Un retronar de fusells donaren el to dramàtic que hi mancava a l’esperpèntic cop.

Em vaig quedar paralitzat, estorat, las mans al cap, repetint en veu alta: “no, no, no! Què està passant? No és possible el que estic sentint...”. En sortir al balcó les cares dels meus veïns palesaven idèntic esbalaïment; ens miràvem interrogant-nos, impotents.

Tal dia com avui, però de l’any 1987, ens deixava Jose Zeca Alfonso, l’autor de la peça que es va convertir en consigna: “Grândola, vila morena”; commovedor poema musicat que un 25 d’abril va treure els clavells i els tancs pels carrers de Lisboa. Què diferent sona ara tot. En aquell altre 23 de febrer, el de la segona part del cavall de Pavía, vaig posar una cinta de la cançó d’Alfonso a tot volum, projectant-la cap al carrer, tot i esperant que la gent tragués els clavells vermells i donés una resposta que aturés la caiguda lliure cap aquell celtibèric pou de foscor que semblava renéixer.

En acabar la cançó, em dirigí a peu cap a la Facultat d’Història del campus de Pedralbes. En arribar em va confortar el fet que molta gent tingués la mateixa idea: molts clavells rondaven en l’ambient i aquesta vegada estàvem convençuts d’aturar la follia tricornial d’uns messies als que ningú no els havia demanat que salvessin res.

J. M. Vidal-Illanes

NUCLEÒLICA, de Kukuxumusu per a GREENPEACE 

Rosa de escándalo

Cuando el hombre se extinga,
cuando la estirpe humana al fin se acabe,
todo lo que ha creado comenzará a agitarse,
a ser de nuevo, a comportarse libremente
-como los niños que se quedan solos en casa
cuando sus padres salen por la noche.
Héctor conseguirá humillar a Aquiles,
Luzbel volverá a ser lo que era antes,
fornicará Susana con los viejos,
avanzará un gran monte hacia Mahoma.
Cuando el hombre se acabe -cualquier día-,
un crepitar de polvo y de papeles
proclamará al silencio
la frágil realidad de sus mentiras.

angel gonzalez

... i després del comiat

Abans d'entrar al paradís
m'espolso la pols grollera,
calculo els graons que hi ha
i faig deu passes enrera.

Miquel Bauçà (1940-2004)

Travessant el riu (1)

Horacio observa la finestra. A l’altra banda dels vidres la foscor persisteix a manera de presagi. Normalment, un feble raig de llum acostuma a acompanyar cada matí l’acte d’obrir els ulls i sentir de nou que ha de cremar un dia més de la seva vida; però avui Horacio s’ha llevat una mica més prest del que és habitual. Avui aquest artesà de vida pausada, conversa de bar i natura desperta, no baixarà al taller a rematar la darrera sabata, assegut a la banqueta mentre el vell mestre li dóna conversa.

Horacio es mira les mans, colrades com la pell que treballen, fortes com el convenciment que el conduirà a la plaça, on un camió empolsat espera emparat en la negror d’aquesta freda matinada. Avui emprendrà camí a l’altra banda. Demà, potser en dos dies, travessarà el riu. El reclam d’una vida de benestar material és massa fort. A les aigües fangoses que fan de frontera deixarà la dignitat, els amics i bona part de la seva vida passada... com dir-li que està a punt de córrer cap a l’abisme? Com dir-li que la societat realment lliure que espera trobar en travessar la línea només existeix al món dels somnis?

J. M. Vidal-Illanes

Comiat

Potser avui m'he fet enfora
m'he perdut per la mar gran.
Mal que cridi i que gemegui,
sé segur que no em veuran.

Miquel Bauçà (Felanitx, 1940 - Barcelona, 2004)

A Jaume (El Perich)

Cóm veus el món des d’allà on siguis? Encara dibuixes?

Noltros enyoram el traç d’humor informal però rigorós amb que ens regalaves els matins. En obrir el diari, corríem per a rebre la descàrrega de les reflexions d’aquell progre-pensador que, amb l’ajut d’un moix, pensava que el món podria descriure’s des d’una altra perspectiva.

Com sempre, ens vares ser arrabassat en silenci ara fa deu anys.

No em regalis llibertat!

Miro per la finestra, l’aire es veu net, el cel es dibuixa clar. La temperatura, tímida, ha decidit no destacar massa i s’ha plantat en els quatre graus. Avui fa un fred matí d’hivern. Engego la ràdio, de les seves entranyes sorgeixen boires camuflades entre gavardines i ulleres de sol, seguiments i empaits, intromissions en la meva intimitat. Intento pensar però un reflex ràpid adverteix el meu cervell que determinades idees seran interceptades per rastrejadors implacables del pensament únic. Deixo de pensar, la meva salvaguarda està garantida mentre em mantingui al marge d’aquesta impura actitud.

Torno a mirar per la finestra, em sento observat, l’aire no és tant net i el cel s’ha enterbolit. La fredor persisteix, un calfred es dispersa pel meu desassossegat cos. Si em quedo a casa aixecaré sospites, si surto igual em trobo de cara amb la meva llibertat.

Llibertat, a soles, observat des de vés a saber on, mai com ara un encontre com aquest havia estat tant comprometedor.

Llibertat, ultratjada vint-i-quatre vegades i en nom de la qual corres el perill de ser bombardejat...

J. M. Vidal-Illanes