Lluitar per una causa justa t’ha fet guanyar el menyspreu dels que lluiten per ajustar llurs causes. Corprès alces la mirada i travesses la llum de l’horitzó que ara et sembla més enfora que mai.
Les ànimes negres en l’intent de descavalcar la incòmoda companyia blava i verda han provocat que tothom dins l’embarcació perdés l’equilibri. Alarmats pel gir de les circumstàncies ara ningú no voga, s’aferren a l’amura de la nau com qui s’entrega a les oracions que el salvaran després d’una vida de misèries ètiques. La mar s’excita i còmplice de la situació, decideix convertir en eutanàsia el que instants abans era una pràctica suïcida.
Els esperits de la foscor, en anar matant tot el que trobaven al seu voltant han acabat també amb el vaixell que els hostatjava; com el càncer, que en l’afany de progressar mata sens pietat el cos que l’encobeeix, morint amb ell.
Les aigües, ara turqueses, s’empassen les darreres restes del naufragi. Els dofins platejats es miren desconcertats, xisclen de llàstima i emprenen camí cap el llevant d’esperança, ara que l’alba comença a despuntar.
J. M. Vidal-Illanes
divendres, de gener 21, 2005
dijous, de gener 20, 2005
La mar i un món (Crònica 3)
La mirada interrogant d’un petit cetaci va anar seguida d’un saltiró inquiet. Cercava una resposta a l’enigmàtica causa de la inclinació de l’embarcació. De fet, la meitat ocupada pels éssers d’ànima negra pesa molt més, efecte d’un abús innatural –innat/natural- resultat de la suma a que porta causa el néixer tocat per la cobdícia, allà on l’opulència té espai per ocupar amb avidesa el forat que la intel·ligència va perdent: l’egoisme.
Potser hi hagi una solució, hom pensa. Per això una part del grup –siluetes fosques d’idees i d’ètica- s’ha aixecat i, mentre la resta incrementa el ritme en vogar, ha començat a imprimir un moviment pendular amb la inequívoca intenció de alleugerir pes a l’embarcació, tot esperant que els desprevinguts blaus i verds perdin l’equilibri i caiguin per fondre’s amb els colors intensos de les aigües que els envolten.
Lluny la lluna blanca emmudeix, coberta de neu, morta de fred. El llum de llevant l’escalfarà, com escalfa l’ànim dels que se saben lluitant per una causa justa.
J. M. Vidal-Illanes
Potser hi hagi una solució, hom pensa. Per això una part del grup –siluetes fosques d’idees i d’ètica- s’ha aixecat i, mentre la resta incrementa el ritme en vogar, ha començat a imprimir un moviment pendular amb la inequívoca intenció de alleugerir pes a l’embarcació, tot esperant que els desprevinguts blaus i verds perdin l’equilibri i caiguin per fondre’s amb els colors intensos de les aigües que els envolten.
Lluny la lluna blanca emmudeix, coberta de neu, morta de fred. El llum de llevant l’escalfarà, com escalfa l’ànim dels que se saben lluitant per una causa justa.
J. M. Vidal-Illanes
dimecres, de gener 19, 2005
La mar i un món (Crònica 2)
No hi ha treva possible, les ànimes fosques musculen les seves habilitats conspiradores. Cada cop de rem que donen desperta la ràbia de les onades que reben l’agressió amb paciència però sense resignació. La natura sempre es torna contra qui la viola traspassant els límits del respecte gaia. L’ètica es dissol a mida que l’ànima fosca s’apropia d’aquella altra ànima que un dia va ser de Juan Salvador. De fet els conspiradors no aconsegueixen fer seva l’essència d’aquella gavina, només la forma transfigurada en logotip, marca d’una falsificació carronyera d’un ésser extraviat de la natura marina.
Un dofí mostra discretament el seu platejat llom, mira als ulls verds i blaus que apunten al llevant mentre intenta obrir un camí construït amb la bellesa de les petites coses i els grans sentiments. Ha vingut atret –inquiet- pels cruixits amb so de fusta que emet la casa comú dels dos grups. Sap, perquè ho ha vist abans, que l’embarcació té una resistència limitada i la natura espera el moment per cobrar-se el dany que pateix, abans que cicatritzin les nafres obertes pel flagel de l’abús.
De l’horitzó de llevant arriben xisclades harmonioses dels germans de l’ésser de llom platejat. Les voluntats blaus i verdes, que escolten en silenci, saben que és una crida, amb cromatisme de lament, que convida a no deixar-se vèncer.
J. M. Vidal-Illanes
Un dofí mostra discretament el seu platejat llom, mira als ulls verds i blaus que apunten al llevant mentre intenta obrir un camí construït amb la bellesa de les petites coses i els grans sentiments. Ha vingut atret –inquiet- pels cruixits amb so de fusta que emet la casa comú dels dos grups. Sap, perquè ho ha vist abans, que l’embarcació té una resistència limitada i la natura espera el moment per cobrar-se el dany que pateix, abans que cicatritzin les nafres obertes pel flagel de l’abús.
De l’horitzó de llevant arriben xisclades harmonioses dels germans de l’ésser de llom platejat. Les voluntats blaus i verdes, que escolten en silenci, saben que és una crida, amb cromatisme de lament, que convida a no deixar-se vèncer.
J. M. Vidal-Illanes
dimarts, de gener 18, 2005
La mar i un món (Crònica 1)
Avui s’han fet a la mar. El dia, dolç com el blau dels ulls de la mirada que s’acomiadava a la vora del moll gris de ciment, convida a endinsar-se en el dilema. La paradoxa de surar mentre es lluita, juga amb les onades verd turquesa que esquitxen voluntats negres, enutjades per la incomoditat. Per contra les mateixes onades proporcionen aire fresc als sentiments blaus i verds dels que respecten el seu entorn, font de vida.
El grup de voluntats negres comença a vogar amb força, no hi ha descans possible davant aquest desafiament. La munió de sentiments blaus i verds continua amb el seu ritme curullat de voluntat, emparats per la bona fe i la il·lusió d’un món millor.
La competició no deixaria de ser un espectacle més, com les regates de les universitats angleses de sempre, si no fos perquè els dos grups es troben dins la mateixa barca, uns miren a llevant, altres volen arribar a ponent. La barca emet un so queixós, cruix en un lament d’impotència, sap que a llevant neix el dia, l’esperança. Sap, per contra, la barca, que a ponent la foscor s’ho engoleix tot mentre brama satisfeta d’haver posat fi a l’últim raig de color.
J. M. Vidal-Illanes
El grup de voluntats negres comença a vogar amb força, no hi ha descans possible davant aquest desafiament. La munió de sentiments blaus i verds continua amb el seu ritme curullat de voluntat, emparats per la bona fe i la il·lusió d’un món millor.
La competició no deixaria de ser un espectacle més, com les regates de les universitats angleses de sempre, si no fos perquè els dos grups es troben dins la mateixa barca, uns miren a llevant, altres volen arribar a ponent. La barca emet un so queixós, cruix en un lament d’impotència, sap que a llevant neix el dia, l’esperança. Sap, per contra, la barca, que a ponent la foscor s’ho engoleix tot mentre brama satisfeta d’haver posat fi a l’últim raig de color.
J. M. Vidal-Illanes
diumenge, de gener 16, 2005
dimarts, de gener 11, 2005
Un any pròsper des de Manitoba
Una tribu d’indis de Manitoba celebrava cada canvi d’estació coincidint amb els solsticis i els equinoccis. L’any nou el situaven amb l’entrada de la primavera, moment en que iniciaven camí a les pastures més al nord on tornarien a trobar aliment i pells per a les estacions més dures de l’any. Ells no es desitjaven bon any, ni feliç any nou ni altres banalitats. Entre ells destacaven dues actituds i expressions davant el nou any que començava:
1) Donaven gràcies a la natura per ser bondadosa amb ells i obrir una nova etapa de regeneració i esperança.
2) Celebraven un cerimonial on segellaven un pacte comú per fer possible un nou any pròsper.
Pel que veiem, no queien en la superficialitat de desitjar (sovint per pur formalisme) una cosa per a la que tanmateix no posam res de la nostra part per fer possible; senzillament feien el més fàcil (o potser el més difícil?) comprometre’s en fer tots plegats del nou any una nova etapa de treball en comú, treballar per a que l’any que començava fos el millor possible.
Igual noltros també podríem deixar de desitjar-nos felicitat i, per contra, podríem posar-nos a treballar plegats per a aconseguir aquesta felicitat colze amb colze?
1) Donaven gràcies a la natura per ser bondadosa amb ells i obrir una nova etapa de regeneració i esperança.
2) Celebraven un cerimonial on segellaven un pacte comú per fer possible un nou any pròsper.
Pel que veiem, no queien en la superficialitat de desitjar (sovint per pur formalisme) una cosa per a la que tanmateix no posam res de la nostra part per fer possible; senzillament feien el més fàcil (o potser el més difícil?) comprometre’s en fer tots plegats del nou any una nova etapa de treball en comú, treballar per a que l’any que començava fos el millor possible.
Igual noltros també podríem deixar de desitjar-nos felicitat i, per contra, podríem posar-nos a treballar plegats per a aconseguir aquesta felicitat colze amb colze?
dimecres, de gener 05, 2005
... i els Mags arribaren
Des de ponent, des del sud, des del nord... diuen que d'orient. Ells arribaren seguint el rastre d'un estel misteriós, que durant dies, amb la coa llampant, il·luminava una destinació humil, d'algú que havia de salvar el món.
De qui o de què, calia salvar el món? D'una lectura crítica de les Sagrades Escriptures sembla que l'Home havia de salvar l'home (o millor a la humanitat). Calia redimir l'home del seguit d'errades i bestieses que aqueixos éssers "superiors" havien acumulat després de segles de domini intel·ligent...
Que vengui el Salvador de veres! Que dos mil anys després de l'arribada d'aquell Redemptor aquest món està més acabat que mai.
Als Mags els hi acabaré aquesta carta amb la petició d'un únic regal: "Si no podeu enviar el Salvador de veres, idò, atureu el món, què em vull baixar".
Feliç nit de Mags (això de reis ho omitim per respecte als republicans, perdedors d'ahir i d'avui... i potser de sempre).
(Anònim del Segle XIX, o del XX, o del XXI o del ...)
De qui o de què, calia salvar el món? D'una lectura crítica de les Sagrades Escriptures sembla que l'Home havia de salvar l'home (o millor a la humanitat). Calia redimir l'home del seguit d'errades i bestieses que aqueixos éssers "superiors" havien acumulat després de segles de domini intel·ligent...
Que vengui el Salvador de veres! Que dos mil anys després de l'arribada d'aquell Redemptor aquest món està més acabat que mai.
Als Mags els hi acabaré aquesta carta amb la petició d'un únic regal: "Si no podeu enviar el Salvador de veres, idò, atureu el món, què em vull baixar".
Feliç nit de Mags (això de reis ho omitim per respecte als republicans, perdedors d'ahir i d'avui... i potser de sempre).
(Anònim del Segle XIX, o del XX, o del XXI o del ...)
dissabte, de gener 01, 2005
divendres, de desembre 17, 2004
El primer altairatge
Avui fa sis mesos que…
Pilotant pausadament la cadena d’àtoms que el transporta travessant la lleugeresa que tot ho separa, PI aterra suament sobre la superfície d’Altair 971. Minuts abans pensava que la distància, no per lleugera, resultava fàcilment salvable. Atret pel color del planeta cibernètic, PI intenta esquinçar el vel que el reté a l’altra banda de la realitat. Ara camina sense impulsar-se, parla sense obrir la boca, mira amb els ulls tancats... Ha superat la distància, novament, i ha retornat per quedar-se.
Molts d’anys eclectianes/ns, des del primer altairatge que em sent a ECLèCTIA com a casa. Gràcies per fer-ho possible.
PI
Pilotant pausadament la cadena d’àtoms que el transporta travessant la lleugeresa que tot ho separa, PI aterra suament sobre la superfície d’Altair 971. Minuts abans pensava que la distància, no per lleugera, resultava fàcilment salvable. Atret pel color del planeta cibernètic, PI intenta esquinçar el vel que el reté a l’altra banda de la realitat. Ara camina sense impulsar-se, parla sense obrir la boca, mira amb els ulls tancats... Ha superat la distància, novament, i ha retornat per quedar-se.
Molts d’anys eclectianes/ns, des del primer altairatge que em sent a ECLèCTIA com a casa. Gràcies per fer-ho possible.
PI
dimecres, de desembre 15, 2004
No vingueu
-Perquè no vens? Estàs molt enfora?
La fredor metàl·lica de la veu a l’altre costat del vell intercomunicador no podia amagar la tremolor emocionada i angoixada que concentraven aquestes breus frases.
-He oblidat com et dius. Me sents? La mare vindrà avui a recollir-nos... anirem a la fira.
-Escolta, ta mare va morir fa vint-i-cinc anys, tu en tens noranta-set... Fa molt que en aquest gris planeta no hi ha fires. Desprès que l’hivern de glaç el cobrís per sempre rere el miratge de dues dècades d’escalfament, vivim sota terra, l’únic lloc càlid on podem mantenir-nos amb vida... si d’això se’n pot dir vida.
-Escoltarem música dels Rolling Stones, ja saps, acaben de treure un disc.
-Avia, fa seixanta anys que els Rolling no treuen un disc. De fet, una bona part del que donava sentit a la música va morir amb ells... Mira, he aconseguit una dosi d’anuladinina, més tard vindré i et recarregaré la tarja neuronal... al menys durant uns dies et mantindrà en un estat catatònic reversible i descansaràs...
-Estàs molt enfora? He oblidat com et dius...
-... ja saps avia, ho sento però ni al mercat negre pots trobar recanvis del teu processador. Ets un model massa antic...
PI
La fredor metàl·lica de la veu a l’altre costat del vell intercomunicador no podia amagar la tremolor emocionada i angoixada que concentraven aquestes breus frases.
-He oblidat com et dius. Me sents? La mare vindrà avui a recollir-nos... anirem a la fira.
-Escolta, ta mare va morir fa vint-i-cinc anys, tu en tens noranta-set... Fa molt que en aquest gris planeta no hi ha fires. Desprès que l’hivern de glaç el cobrís per sempre rere el miratge de dues dècades d’escalfament, vivim sota terra, l’únic lloc càlid on podem mantenir-nos amb vida... si d’això se’n pot dir vida.
-Escoltarem música dels Rolling Stones, ja saps, acaben de treure un disc.
-Avia, fa seixanta anys que els Rolling no treuen un disc. De fet, una bona part del que donava sentit a la música va morir amb ells... Mira, he aconseguit una dosi d’anuladinina, més tard vindré i et recarregaré la tarja neuronal... al menys durant uns dies et mantindrà en un estat catatònic reversible i descansaràs...
-Estàs molt enfora? He oblidat com et dius...
-... ja saps avia, ho sento però ni al mercat negre pots trobar recanvis del teu processador. Ets un model massa antic...
PI
divendres, de desembre 10, 2004
fragments del Diari Impossible
Un dia que va néixer massa clar i net per portar-nos res de bo, et vaig buscar entre muntanyes de ràbies i passions.
Tu eres, però, és clar, sota el munt de neu que tapava la punta del monòlit d'acer.
I encara hi ets, jugant amb la sorra gèlida, fragments de milions d'ídols enderrocats i d'espases vençudes.
I quan em vaig enamorar dels coloms que tu alimentaves a la plaça dels inconstants i pensava que el món portava un llacet daurat a la seva impossible cabellera de somnis al vent, un dit enorme fet de restes de feblesa humana em va entrar sense permís per la gola i em va provocar el vòmit més feixuc.
Tu eres, però, és clar, a dins del ventre de la teva mare Terra i vivies les flors i llepaves la rosada.
I gaudies del mar. I abraçaves el temps. I esperaves el cel. I volies la lluna. I ho estimaves tot.
Tot, és clar, excepte les misèries delatores de la nostra irremeiable humanitat.
I encara hi ets, jugant amb la sorra feta dels cranis esmiculats de milions de precursors que ara només són deixalles.
mgo
PD. Per molts anys, eclectians, estic orgullós de col·laborar en aquest món tan obert i interessant que hem anat creant, que duri.
Tu eres, però, és clar, sota el munt de neu que tapava la punta del monòlit d'acer.
I encara hi ets, jugant amb la sorra gèlida, fragments de milions d'ídols enderrocats i d'espases vençudes.
I quan em vaig enamorar dels coloms que tu alimentaves a la plaça dels inconstants i pensava que el món portava un llacet daurat a la seva impossible cabellera de somnis al vent, un dit enorme fet de restes de feblesa humana em va entrar sense permís per la gola i em va provocar el vòmit més feixuc.
Tu eres, però, és clar, a dins del ventre de la teva mare Terra i vivies les flors i llepaves la rosada.
I gaudies del mar. I abraçaves el temps. I esperaves el cel. I volies la lluna. I ho estimaves tot.
Tot, és clar, excepte les misèries delatores de la nostra irremeiable humanitat.
I encara hi ets, jugant amb la sorra feta dels cranis esmiculats de milions de precursors que ara només són deixalles.
mgo
PD. Per molts anys, eclectians, estic orgullós de col·laborar en aquest món tan obert i interessant que hem anat creant, que duri.
dijous, de desembre 09, 2004
L'esfera
L’esfera girava sobre l’eix, pesada, lluenta, amb metàl·lica sonoritat; dret davant seva, jo, buit de sensacions, deixava que l’aire fred que generava la subtilment veloç rotació s’anés incrustant a les parpelles. Em costava mantenir la mirada fixa sobre la irisada bola. Ella destacant entre la foscor del fons, exercia un hipnòtic efecte en algun racó de la consciència. A mida que la velocitat de gir augmentava, la bola s’anava transparentant i perdia la densitat dels cossos opacs per a oferir una imatge onírica tridimensional que em remuntava a un llunyà passat ja oblidat. L’oblit deixà pas a la foscor dels records que revenien reconstruïts falsament, confusa. Volta darrera volta el passat i el present es combinaven aleatòriament però nítida; la realitat cobrava forma però es reconstruïa ressorgida d’una cadena de disfuncions que generaven nous escenaris, nous personatges, deformacions dels que algun dia varen ésser i avui no.
L’esfera girava i a cada volta m’allunava dels meus. Les mirades distants, el llenguatge soterrat, transcorrien per rutes paral·leles que qualque dia s’entroncaran en la comprensió d’un punt en la línia de l’infinit.
PI
L’esfera girava i a cada volta m’allunava dels meus. Les mirades distants, el llenguatge soterrat, transcorrien per rutes paral·leles que qualque dia s’entroncaran en la comprensió d’un punt en la línia de l’infinit.
PI
dimecres, de desembre 08, 2004
9-D, mig any d'ECLèCTIA
Enhorabona i per molts d'anys, eclectians, demà complim mig any. Poc o molt segons es miri, però per a un blog, webpage o com es digui, no està malament.
De tota manera, felicitats per als membres, administradors, col.laboradors, visitants i resta de fauna i flora que transita per aquí.
De tota manera, felicitats per als membres, administradors, col.laboradors, visitants i resta de fauna i flora que transita per aquí.
dissabte, de desembre 04, 2004
fragments del Diari Impossible
Per si tot és oblit després de la col·lisió, un cos blanc et demostra la possibilitat. Quan tot s'ha esborrat i només resten freds i estesos els noms. Quan tot és oblit i manquen sorolls i silencis que ofeguin la por, un cos blanc et demostra la possibilitat. De què?
Suau protecció, feble si la ràbia enverina les fràgils conviccions.
Riem per no plorar quan tremola el pensament i l'ànima es mareja pel vertigen fabulós que provoca la foscor infinita. Obscuritat eterna i total.
Què esperar del món si el cel no vol col·laborar? L'abatiment absolut. Una ràpida i terrible o lenta i dolça mort.
Dansar descalços damunt cadàvers d'antics amants. La immortalitat es concentra en un refugi anatòmic.
Anar morint no és cosa fàcil.
Suau protecció, feble si la ràbia enverina les fràgils conviccions.
Riem per no plorar quan tremola el pensament i l'ànima es mareja pel vertigen fabulós que provoca la foscor infinita. Obscuritat eterna i total.
Què esperar del món si el cel no vol col·laborar? L'abatiment absolut. Una ràpida i terrible o lenta i dolça mort.
Dansar descalços damunt cadàvers d'antics amants. La immortalitat es concentra en un refugi anatòmic.
Anar morint no és cosa fàcil.
dimecres, de desembre 01, 2004
fragments del Diari Impossible
(...ve de l'anterior)
Clara amb el sol tatuat al seu desig. I les cames que caminaven amb vida pròpia i excessiva per damunt de la misèria i l'entrebanc. Clara que diu Miquel, t'estimo, amor, porquet meu. Mentre les seves cames corrien desesperadament cap als l'ulls d'en Joan intencionadament i/o accidental.
I en Joan pensava que aquella noia no era la seva dona, però aquelles cames. Aquelles cames autònomes potser sí que eren les de la seva dona. Podria ser que per algun misteriós motiu, la seva dona perduda hagués d'arribar-li a trossos, per entregues com una enciclopèdia.
Clara amb el sol tatuat al seu desig. I les cames que caminaven amb vida pròpia i excessiva per damunt de la misèria i l'entrebanc. Clara que diu Miquel, t'estimo, amor, porquet meu. Mentre les seves cames corrien desesperadament cap als l'ulls d'en Joan intencionadament i/o accidental.
I en Joan pensava que aquella noia no era la seva dona, però aquelles cames. Aquelles cames autònomes potser sí que eren les de la seva dona. Podria ser que per algun misteriós motiu, la seva dona perduda hagués d'arribar-li a trossos, per entregues com una enciclopèdia.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)